No puc negar, ja que pecaria de mentider i deshonest, que el 18 de maig, dia en què es va proclamar el Misteri d'Elx Patrimoni Immaterial de la Humanitat, vaig alegrar-me. Amb el pas de les hores i de la rauxa, aquesta alegria es va transformar en l'estranya sensació que algú ens havia pres alguna cosa preuada.
Ja amb la designació del «Palmerar d'Elx» —que no els horts de palmeres— com a Patrimoni de la Humanitat vaig ser escèptic. A priori, perquè em va semblar poc provable que la Unesco donara aquesta designació a un poble despreocupat pels seus malmessos horts, fruit de l'especulació i de l'oblit; i a posteriori, quan la van concedir el novembre passat, per l'escassa voluntat política que l'Ajuntament tenia de conservar genuïnament els horts. Totes les iniciatives i els projectes per al futur giraven en l'absurda necessitat de convertir l'espai agrari tradicional en jardineria barroera o en atracció temàtica, sense cap interés històric i urbà. Tanmateix, la ciutadania, immersa en la despreocupació quotidiana per les palmeres, va deixar dir i fer ebris de tanta celebració.
Ara la Festa d'Elx ha estat declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat i continue tan escèptic com fa sis mesos. Em va costar creure-ho, encara que amb l’alegria del primer moment ho dissimulava molt bé. Passada la ressaca, amb els ànims més relaxats, seria bo indagar en el que suposa aquest nomenament que ens va agafar a tots un poc desprevinguts i, en especial, a l'autor d’aquestes pàgines.
Primera qüestió: ¿s'adequa el sentit de la Festa a la categoria de bé oral i immaterial? Els autors de l'informe declaraven tothora que la candidatura s'emmarcava d'una manera modèlica en els requisists establerts per la Unesco (cosa que temps després confirmà la mateixa institució). És veritat que la representació té un component oral important, però no és una rondalla, l'existència i la riquesa de la qual depenen de la seua transmissió oral. L'oralitat de la Festa, entesa com la realització no codificada per escrit d'unes accions concretes, existeix avui dia d'una forma marginal en la tramoia i en alguns oficis determinats de la posada en escena. No podem oblidar que la representació es fonamenta en un text dramàtic i musical que es conserva en les consuetes. No són els més veterans de la capella, per exemple, els que ensenyen als novells els cants, els moviments, els gests, sinó que hi ha un mestre de capella (fins i tot, ajudat per un mestre suplent) i un mestre de cerimònies que utilitzen diverses referències textuals (tant les partitures dels anteriors mestres com el textos històrics i els element heretats de la tradició). Per tant, no podem considerar la Festa com un bé estrictament oral, cosa que no té res a veure amb el fet de ser cantada, com alguns han insinuat. És evident que la Festa tampoc és un edifici, més aviat una tradició entre culta i popular.
Segona qüestió. Elx no és una ciutat que meresca aquestes dues distincions per l’escàs respecte que té envers els seus elements històrics, independentment que els horts de palmeres i la Festa ho tingen ben merescut. Després de la declaració alguns han començat a comparar Elx amb Barcelona i Compostel·la per ser les tres úniques ciutats espanyoles depositàries de dos béns universals. Supèrbia creure que Elx és comparable amb aquestes dues ciutats! Sense anar més lluny, la mateixa setmana de la proclamació del Misteri d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat, l'Ajuntament derrocava la casa de l'hort de l'Esquilauret i projectava la «rehabilitació» (si deixar només el «vernís epidèrmic» de la façana, com diu l'arquitecte Gaspar Jaén, pot considerar-se «rehabilitació») de la casa dels comtes de Torrellano, ambdues construccions datades al segle XVIII. Cap d'aqueixes dues ciutats s'haguera atrevit a fer una cosa semblant, almenys pocs dies deprés de la declaració.
Tercera qüestió. La Festa d'Elx no és un bé en perill de desaparició. Juan Goytisolo, president del jurat que havia de decidir quines candidatures es mereixien la declaració, deia en un article publicat a El País el dimarts 15 de maig que aquest reconeixement estava dirigit a tots aquells esdeveniments populars que tenien dificultats per a sobreviure a l'embranzida de la globalització capitalista i occidentalitzant. En una primera ullada, aquesta suposada amenaça es contraposa a l'auge que ha experimentat la Festa en aquests darrers anys, i això podia haver estat realment un obstacle per a la declaració. Mai la representació ha tingut tants diners a l’abast. Però ben mirat, aquest auge només es tracta d'una reconsideració i revalorització de la Festa com a element polític, turístic i, en definitiva, econòmic (de consum) que lluita per fer desaparéixer la seua essència, la seua qualitat de festa comunitària i popular d'origen medieval. ¿És possible que els tècnics de la Unesco hagen estat capaços de descobrir aquesta desvirtuació i hagen donat l'alerta amb la declaració? ¿O només han volgut oficialitzar i homologar la conversió en diners de la Festa?
Amb aquestes reflexions, no sols he intentat algunes respostes i crear alguns dubtes sobre aquesta efemèride, també he volgut esbossar alguns dels problemes que actualment es plantegen al voltant de la Festa i que en la seua resolució es troba bona part del futur de la representació. Per ara la única certesa és que el 18 de maig (a les 15'30 h.), el Misteri d'Elx va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Com hem d'actuar a partir d'aquest moment? Cap a on ens hem de dirigir? Volem proposar la reflexió a partir del dramàtic dilema que planteja Joan Castaño en el seu article «La Festa d'Elx i la ciutat contemporània» (Festa d'Elx, 50, 1998) i que reflecteix la realitat d'una manera fefaent:
«Molt possiblemment, en els últims anys del segle XX ens trobem davant d'un moment evolutiu dins de la història del Misteri on es planteja una alternativa que sembla irreversible i que marcarà d'una manera definitiva el futur de la representció. [...] L'esmentat dilema podria resumir-se dient que cal decidir si es pot conservar el Misteri com a festa tradicional i comunitària del poble d'Elx, representativa de la nostra cultura i íntimamement lligada a la ciutat, o si, pel contrari, deu treballar-se en el sentit de mantenir una peça de museu, un espectacle culte i extraordinari, amb un interés merament arquelògic [i econòmic, afegiríem]».
