Gaspar Jaén i Urban nasqué a Elx la primavera de l'any 1952 al si d'una família de palmerers. Al llarg de la infància visqué al popular barri de la Tripa, al sud de l'antiga moreria o Raval de Sant Joan, barri de cases de planta baixa, en aqueixa època encara envoltat d'horts de palmeres vius i estimats. Als tres anys l'avi li ensenyà a llegir i orgullós el portava a la barberia del barri perquè llegira el periòdic als homes que allí es congregaven. A partir dels cinc anys estudià a una acadèmia i als deu començà el batxillerat a l'institut laboral.
De seguida sentí la necessitat de deixar per escrit la quotidianitat i el 25 de juny de 1963, als onze anys, escriví impulsivament el seu primer text:
«Aquell dia de juny havia passat, com sempre, el xambilero pel carrer de Joaquín Santos, al sud del raval d'Elx, i, com sempre, vaig eixir a comprar-li l'aigua-civada del meu desdejuni. Però, per què, en arribar la nit, vaig sentir aquell poderós impuls, aquella emoció profunda que mai no m'ha abandonat i em féu explicar el que m'havia passat aquell dia? [...] De forma breu i ràpida, nerviosa i descriptiva, hi explicava els petits esdeveniments casolans, el desdejuni, el dinar; hi parlava dels avis, dels pares, de la germana, de les cosines, dels amics del veïnat. Feia recompte del treball que havia fet en un petit taller de sabates. Però, sobretot, parlava del descobriment de la nostàlgia, de la dolcesa i la tristor d'haver viscut un temps agradós i, per viscut, impossible, irrepetible.»
Anys més tard tornà a aparéixer aquell poderós impuls d'escriure frenèticament quan es retrobà, a través dels seus sonets, amb la Festa d'Elx.
L'any 1969, acabat el batxiellerat, decidí cursar arquitectura a València, després d'haver comprovat amb el seu pare que els estudis del CEU d'Alacant no el podien complaure. Els anys a València el fan prendre contacte amb la cultura de la capital i, així, conegué Marc Granell, Carlos E. de Ory, Brines i Josep Piera, entre d'altres, a més de participar en nombroses tertúlies literàries. Més tard, en el servei militar, es féu amic de Joan Navarro. Per tant, s'immergí molt prompte dins de l'òrbita dels nous escriptors en llengua catalana, que més endavant la crítica anomenà «generació dels 70».
El juny de 1976 es llicencià com a arquitecte a la Universitat Politècnica de València, moment a partir del qual desenvolupà una tasca d'estudi, investigació i crítica en el camp de l'urbanisme. El mateix any publicà el seu primer poemari, Cadells de la fosca trencada, guanyador del premi La Safor, concedit el 1975 a Gandia.
L'any 1980 guanyà la plaça d'arquitecte municipal a Elx, càrrec que li permetè actuar sobre la benvolguda ciutat, pensar-la, idear-la com un espai on el ciutadà viu i es desenvolupa, que hereta el passat mentre treballa per l'esdevenidor. A la seua tasca li devem el Conservatori municipal i la remodelació de l'hort de la Torre, el jardí de l'antic convent de franciscans ―on avui es troben la biblioteca i l'arxiu municipals―, la restauració de la creu del terme del camí d'Alacant, la restauració de la casa de la Fusta ―lloc on es guarden els escenaris terrenals de la Festa―, la restauració dels forns d'Algeps, l'ampliació de l'oficina de turisme al Parc Municipal, la urbanització del passeig de l'Eres de Santa Llúcia, la restauració de la façana renaixentista de l'antic convent dels Mercedaris (en col·laboració), la urbanització de la Glorieta, la restauració de la Llotja de la Torre del Consell, a més d'innumerables projectes, exposicions i maquetacions de llibres, de catàlegs i de cartells. L'any 1991 demanà l'excedència com a arquitecte municipal, enacara que continuà fins el 1994 com a assesor de l'alcalde en temes d'arquitectura i urbanisme.
L'any 1982 publicà el poemari Cambra de mapes, guardonat amb el premi «Ribas i Carreres» de poesia, dels «Premis Recull», atorgats per la revista homònima l'any 1981, que arreplega «Les flors de bruc», publicades anteriorment el 1978. El mateix any aparegué el poemari La Festa, premi «Ciutat de Palma» 1982 de l'Ajuntament de Palma de Mallorca, la seua obra més popular en la qual mostra la seua estima per la festa gran dels il·licitans, les seues tradicions, les seues imatges costumistes, localistes i universals, perquè ens parla del lligam més fort entre els individus d'una comunitat, la celebració festiva. A l'agost participà en la Festa com a cavaller portaestendard. El Llibre de la Festa d'Elx (amb fotografies d'Andreu Castillejos) aparegué el 1984. Continuant amb la temàtica encetada en La Festa, repassa els elements més característics d'aquesta festivitat amb una prosa poètica plena d'enyorança i malenconia.
L'any 1986 col·laborà amb Alfons Llorenç en el muntatge de l'excepcional exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx, en què es donà a conéixer la Festa d'una forma rigorosa i entenedora, sense prejudicis ni ocultismes. Es va inaugurar l'octubre a la Llotja de València i al febrer del 1987 es traslladà al Saló del Tinell de Barcelona. Entre les publicacions de l'exposició s'edità el conte Àngels d'algeps al corredor de l'orgue (I Accèssit del I Premi de contes Malvarrosa, d'edicions Prometeo, 1978). L'any 1986 fou elegit membre de la Junta Local Gestora del Patronat Nacional del Misteri d'Elx i des de 1989 fins a 1998 fou l'encarregat de la tramoia de la representació, tasca que li ha fet elegir el cel de la cúpula de Santa Maria com a lloc on viure la Festa, com un tramoista més. Darrerament s'encarrega de pujar la palma de l'Àngel fins al terrat on es troba la tramoia i de llençar la gran quantitat d'oripell des de sota el llenç del cel quan coronen la Mare de Déu. L'any 1988, la Fundació Jaume I li concedí el Premi Jaume I d'Actuació Cívica Catalana per la seua tasca «com a restaurador de la catalanitat en la presentació i la promoció del Misteri d'Elx, així com per la seva destacada participació en activitats com el Congrés de Cultura Catalana i el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana». L'agost d'aqueix any fou pregoner de les Festes d'Elx.
Durant els anys 80 continuà escrivint sobre urbanisme i arquitectura al País Valencià i a Elx. Entre els seus estudis més importants es troba la immensa Guia de l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat d'Elx (1977-1983), escrita en quatre volums. El primer, dedicat als horts de palmeres, veié la llum l'any 1989, i el segon, que tracta sobre la Vila i el Raval d'Elx, no aparegué fins deu anys després. Malauradament encara resten per publicar dos volums, els que comprenen els barris del segle XVIII, XIX i XX. L'any 1988 publicà, en col·laboració amb Joan Calduch, el recull de narracions Un palau d'hivern.
El juliol del 1990 es doctorà amb la tesi Formació de la moderna ciutat d'Elx: 1740-1962. Del Pont i Raval de Santa Teresa al Pla General d'Ordenació Urbana, que rebé la nota d'apte cum laude. Es tracta d'un estudi que aprofundeix l'anterior treball de la Guia... analitzant el desenvolupament d'Elx des del segle XVIII, quan es construí el primer barri a la banda de ponent del riu, fins al XX, moment en què es realitzen els primers PGOU.
El curs 1990-1991 començà a impartir classes de Dibuix Arquitectònic i de Dibuix Tècnic com a professor de l'Escola Politècnica de la Universitat d'Alacant. L'any 1993 aconseguí la plaça de Catedràtic en el departament d'Expressió Gràfica i Cartografia i des de 1996 coordina els estudis d'Arquitectura.
L'any 1991 guanyà el premi «Vicent Andrés Estellés» de poesia dels Premis Octubre amb el seu poema llarg Fragments. Dins de la seua obra d'investigació, publicà La Glorieta d'Elx: formació i transformació d'un espai urbà (1991), Les palmeres del migjorn valencià (1994), en què proposa un nou plantejament de la cronologia dels horts de palmeres d'Elx deixant de banda els prejudiscis històrics heretats, i D'aigües i obres hidràuliques a Elx (1999). El 1998 publicà el pomari Del temps present, guanyador del premi «Vicent Andrés Estellés» de l'Ajuntament de Burjassot (1997), i, en edició de bibliòfil, L'antic jardí d'Itaca, on descobrim uns dels espais vitals més importants del poeta, el seu hort de palmeres, l'Hort de Motxo, que sobreviu com a mostra mítica dels tradicionals i desapareguts horts d'Elx.
L'any 2000 publicà Pòntiques, guanyador del premi «Ausiàs March» que concedeix l'Ajuntament de Gandia (1999), del de la Crítica dels Escriptors Valencians (2001) i del «Josep M. Llompart», dels premis Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (2001). Es tracta d'un poema llarg dividit en dues parts on el poeta, com a ésser social i polític de la comunitat romana, canta la seua tristor i enyorança per l'exili al qual es veu empés per les «males bruixes» que envolten l'emperador. El 2001 aparegué en edició de bibliòfil Estellesiana, amb el nom de Cants a la memòria de Vicent Andrés Estellés, amb la col·laboració de la pintora Anna Peters, de Dénia.
Aquests darrers anys, amb la destrossa progressiva de la ciutat d'Elx, de l'arquitectura, l'urbanisme i el paisatge històric, ha encetat una tasca de crítica, anàlisi i replantejament de la política municipal que l'ha portat, amb el suport de diverses institucions i persones conscienciades, a oposar-se a la destrucció abusiva de diferents conjunts monumentals i paisagístics, com ara la zona de les Casetes de la Marededéu, la Porta de la Morera o els horts de palmeres, entre d'altres.
[Aquest text va aparéixer en l'apartat del website de la Festa d'Elx (www.lafesta.com) dedicat a l'obra de Gaspar Jaén i Urban (abril de 2002)]
