Vivim en un món acostumat a commemorar contínuament efemèrides per tal d'embolcallar les activitats culturals i dotar-les d'una aurèola d'obligació i d'importància. La difusió cultural està justificada per si mateixa sense la necessitat de cap ornament circumstancial. Però, de tant en tant, és cert que necessitem recordar, no per lamentar que tot temps passat fou millor, sinó per poder interpretar el nostre present i poder actuar per millorar el nostre entorn, les nostres relacions i a nosaltres mateixos.
El 12 de març d'enguany es compleix vint anys de la redacció de la Guia de l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat d'Elx, de l'arquitecte Gaspar Jaén i Urban. Es tracta d'una obra cabdal per al coneixement de la nostra ciutat des d'una perspectiva arquitectònica, urbanística, històrica i antropològica que, encara avui dia, continua parcialment inèdita. El desinterés de les institucions públiques ha convertit la publicació d'aquesta obra en un degoteig exasperant per als investigadors locals, que han fet d'aquesta obra un manual de consulta indefugible, i per als realment interessats per aquest poble. Acabada el 1983, el primer volum, dedicat als horts de palmeres, va ser publicat el 1989, i el segon, que fa referència a la Vila i el Raval d'Elx, va tardar deu anys més en eixir a la llum. Resta encara el volum sobre el migdia i el llevant de la Vila i el dedicat als barris projectats a partir del segle XVIII.
La lectura d'aquesta obra, i potser aquesta siga la raó que explique l'anormalitat en la publicació, és que ens obri els ulls a l'espai que ens envolta, ens presenta els carrers i els edificis, amb la qual cosa la ciutat esdevé conscient i estimada. La consciència de l'espai fa que ens adonem que, de mica en mica, la ciutat es va transformant barroerament, sota els interessos del capital immobiliari, en detriment de tot allò que ha sobreviscut fins a nosaltres, que reconeixem i ens identifica com a comunitat, i que hem deixat perdre per sempre més, sense que les generacions futures puguen gaudir-ne. La consciència que ens dóna un llibre, una película, un quadre és perillosa en els temps que corren perquè atempta contra els "interesos generals" del poder, ja siga municipal, autonòmic, estatal o privat. La llibertat d'expressió i l'esperit crític que comporta qualsevol activitat cultural si es mantenen a ratlla, millor.
D'aquesta manera, sense quasi adonar-nos-en, l'Elx que hem conegut al llarg de la nostra vida està desapareixent. Fa dos estius es va enderrocar la casa dels comtes de Torrellano, un dels edificis emblemàtics de la ciutat, important no només per la seua vàlua arquitectònica i històrica, sinó per ser un espai que formava part de la nostra vida quotidiana. Des d'aquell moment fins avui han anat desapareixent amb el beneplàcit del govern municipal la façana neoàrab del carrer Almòrida, l'antiga caserna de la Guàrdia Civil del carrer Beethoven, la façana medieval de l'Ajuntament, l'espai de les Casetes de la Mare de Déu, un edifici racionalista del carrer Salvador, la porta de la Morera i el Filet de Fora, que mai no tornarà a ser aquell espai obert i verd que s'abocava sobre l'espai urbà. I estan en projecte de destrucció les cases del carrer Sant Jaume i la Llotja de fruites i verdures d'Altabix, sense contar els horts de palmeres que seran transformats en jardins insulsos.
Una de les coses que més criden l'atenció és que en molts d'aquests casos els governants, que teòricament representen els interessos del poble, s'oposen a la voluntat ciutadana de conservar algun d'aquests edificis o espais. Quan es va derrocar la casa neoàrab molts il·lictans es van apropar per veure per darrer cop i amb impotència una façana que omplia l'espai dels seus records, però es va actuar sense cap mirament.
Amb aquesta política retrògrada està desapareixent la ciutat viscuda, allí on la mirada trobava l'espai adequat per al record de la nostra infantesa i joventut, de quan passejàvem amb els amics o amb la família, amb gent ja desapareguda. Cada vegada queden menys llocs on mirar i ens obliguen a baixar la vista quan passem per davant d'algun enderrocament o falsejament.
La destrucció i el replantejament urbanístic interessat que ens administren els nostres polítics fan que cada dia més els il·licitans ens sentim més allunyats de la ciutat que hem conegut, fet pel qual moltes vegades ja no ens reconeixem en l'Elx actual i l'Elx viscut ja només existeix en la nostra memòria, lluny de tota realitat present. Aquesta mateixa sensació fou la que va motivar Gaspar Jaén a escriure la seua Guia: «De la tristor de recordar Elx, uns carrers on m'he fet gran, on s'han fet grans els meus amics. Uns carrers que han vist morir els meus. I que els han vist nàixer. Uns carrers per on s'ha anat perdent la llengua dels àngels, les vocals del Misteri, els mots dels antics arxius. Uns carrers on ja els àngels no ploren. He vist Elx mirant-se el melic en la Dama, el Misteri i les palmeres, mentre ho destruïa o ho momificava. Elx plorant ple d'alegria mirant la coronació de l'Assumpta en la Festa del 15 d'agost. Elx, Elx, Elx!, l'Elx perdut per a sempre, perdut per a tots els segles».
