Els darrers anys han estat funestos per a la ciutat d'Elx. La suposada «modernització» en benefici de l'especulació i del rendiment constructiu ha destruït sense cap mena de pietat les poques restes de la nostra memòria col·lectiva que van sobreviure a la Guerra Civil de 1936-39 i al desarrollismo dels anys 1960-70. Veritablement, el respecte a la memòria mai no ha sigut una actitud que hàgem practicat gaire els il·licitans. Ens conformem amb l'oripell de sentir-nos una ciutat important per la seua indústria, per la seua demografia, pels seus símbols (les palmeres, la Dama i la Festa, que cada dia es troben més alienats de la ciutat que els veié nàixer).
El respecte a la memòria col·lectiva hauria de ser un objectiu de tots aquells polítics que es proposen conduir el nostre espai vital. Ens podem sentir més europeus, més espanyols o més valencians, però al que no podem renunciar mai és a l'espai on construïm la nostra vida, on treballem, on estudiem, on fem amics i enemics, la nostra ciutat. Ens podrà agradar més o menys, però la ciutat esdevé l'escenari de les nostres relacions amb el món i les persones. Elx no és només edificis, carrers i gent, és part de la nostra vida.
Amb açò no pretenc fomentar el xovinisme, sinó la consciència que aquest espai on vivim és casa nostra i que les restes del passat que ens han arribat són part de la nostra memòria, de la mateixa manera que a les cases particulars conservem les fotografies antigues o el rellotge de l'avi. La història de la comunitat i les restes que ens han pervingut són com la memòria d'un gran individu i destruir-les és condemnar una comunitat a l'alzheimer.
Podria recordar moltes actuacions d'aquestos darrers anys en què la memòria col·lectiva que representava un edifici o un carrer han estat anorreats sense cap consideració, però ja he insistit en açò en altres ocasions. En canvi, voldria recordar el que va succeir amb el malaguanyat mosaic de Galatea allà cap a l'any 1861. Aurelià Ibarra, en la seua incansable tasca arqueològica, va descobrir en una propietat agrícola prop de l'Alcúdia un extraordinari mosaic en què es representava la nimfa Galatea. La importància del descobriment va fer que arribara a Elx una comissió de la Reial Acadèmia de la Història. Aquesta institució va aconseguir comprar la peça arqueològica al propietari i l'Ajuntament d'Elx, per por que es portaren el mosaic a Madrid, es va comprometre a tenir cura si es mantenia al seu lloc original, cosa que l'Acadèmia va acceptar. Qui coneix hui aquest mosaic que tant va commocionar els experts de l'època? Què queda d'aquesta peça? Pràcticament res, una resta històrica i artística destrossada: al Museu Arqueològic Nacional es conserva un fragment central i al Museu Arqueològic Municipal el nom de Galatea.
Els errors del passat han esdevingut mancances del present. Ningú podrà retornar-nos aquella part de la nostra història, perduda per a sempre més. Açò és el que pot ocórrer als nostres successors si permetem l'assolament continu d'Elx, que hereten una ciutat més pobra d'esperit, sense elements identitaris, una ciutat homogènia i buida, més d'acord amb aquest món globalitzat, cada dia més ple de superficialitats, sense cap contingut.
¿Estem condemnats a lamentar-nos per aquesta situació com ho va estar Cassandra que mai no va ser creguda en els seus vaticinis, ni tan sols quan predeia la caiguda de la casa atrida? Hem de lamentar-nos cada vegada que part de la nostra memòria històrica és destruïda de forma indiscriminada perquè se sàpiga el nostre descontent, però alhora hem d'exigir que s'ature en sec aquesta actitud. El lament, sense cap actitud activa, és simple enyorança supèrflua, és Maria sense Marta.
Per açò, des d'ací demane que no s'enderroque l'edifici que fa cantó entre la plaça de Baix i el carrer de la Mare de déu del Carme. Si es comet aquesta nova destrossa no sols haurà desaparegut un altre edifici modernista, sinó que s'haurà consolidat la destrucció del conjunt arquitectònic i urbanístic de la plaça de Baix (ja començada amb l'enderroc de la casa dels comtes de Torrellano), un dels pocs espais on encara els edificis de diferents èpoques i estils conviuen d'una manera harmònica i mesurada. De la mateixa manera, pregue que ara que els cinemes Alcázar i Capitolio han tancat no esdevinguen carn de carronya de l'especulació i les constructores.
[Abril de 2003. Revisat: 14-11-2014]
[Abril de 2003. Revisat: 14-11-2014]
