Diu la gent major d'Elx que «quan baixa l'àngel, refresca», dita realment paradoxal ja que el primer cop que l'àngel davalla des del cel de la cúpula de l'església de Santa Maria és el dia 10 d'agost, en plena canícula. Si gratem un poc la sabiduria popular ―una sabiduria que es fonamenta no en un calendari quantitatiu de dies i mesos, sinó en un calendari basat en festivitats i diades relacionades directament amb les activitats humanes al llarg de l'any, com ara l'Assumpció, que indica el repós, la dormició, de la terra després de la collita dels cereals― trobem que el dia 10 d'agost és el dia de sant Llorenç, màrtir que morí rostit en unes graelles defensant les seues creences. Popularment, aquest dia ha estat considerat, a causa de la mort que patí aquest sant, el més calorós de l'any, amb la qual cosa, a partir d'aquest moment, la calor hauria d'afluixar necessàriament.
Com diem, «l'àngel», que a Elx només pot ser el de la mangrana, apareix per primera vegada el dia 10 d'agost en la Prova de l'Angel per alleugerir-nos de la xafogor de l'agost i introduir-nos en un temps i en un espai diferents. Aquesta prova se celebra a partir de les sis de la vesprada i té la funció de verificar que els xiquets que han de davallar en els aparells aeris de la Festa no tinguen por a l'altura i que la tramoia estiga en perfectes condicions per a les representacions. Tant la Prova de Veus, que té lloc cada 6 d'agost al saló de plens de l'Ajuntament d'Elx amb la funció testimonial de jutjar les veus infantils per part de la corporació municipal, com la Prova de l'Àngel són dos actes que pretenen preparar, per una banda, la representació de la Festa i, per altra, la comunitat per a l'arribada de les festes amb la creació d'un ambient propici.
La característica que fa especial la Prova de l'Àngel és la participació encara avui dia de gran nombre de xiquets i xiquetes que s'apropen amb els seus familiars per veure aparéixer en l'altura del creuer, amb emoció i sorpresa, la mangrana, l'araceli o la coronació. Aquests xiquets, que contemplen embadalits com altres xiquets vestits d'àngels baixen i pugen dins d'unes carcasses lluents ornades amb oripell, ens recorden com aquelles persones del XVI o del XVII, que no coneixien ni el cinema ni la televisió, se sorprenien en el moment que «lo núvol» apareixia allà a dalt a la volta de l'església per anunciar a Maria la seua propera mort.
Aquesta celebració, doncs, només escenifica d'una manera bastant informal (sense les perruques i les vestimentes pròpies de la representació i sense els elements escènics) el davallament i l'ascens dels tres ginys aeris que participen a la Festa. Entre l'aparició d'un i altre aparell, la capella canta algunes peces per omplir els buits, cosa de la qual s'està abusant darrerament, i que fa de la prova una petita representació massa llarga i pessada per als xiquets que hi assisteixen.
Malgrat que aquest acte és un dels més tradicionals i populars que encara sobreviuen al voltant de la Festa d'Elx, ha sofert una evolució al llarg del segle XX que li ha llevat molt del seu caràcter festiu. És interessant llegir el text que l'encuriosit Pere Ibarra redactà per a Las Provincias de València l'any 1901, dins d'una sèrie de sis articles sobre la Festa que aquest diari, dirigit aleshores per Teodor Llorente, publicà. L'any anterior un grup de persones pertanyent a l'associació valenciana Lo Rat Penat, encapçalat pel propi Llorente, es traslladà a Elx a veure la representació del drama il·licità, cosa que aprofità aquest escriptor per publicar uns articles al seu periòdic descrivint aquest viatge. L'any següent, Ibarra, convidat per Llorente, escrigué aquests sis articles per al diari valencià describint la representació i, entre els quals, es troba un dedicat a la Prova de l'Àngel.
Com diem, aquesta prova ha anat evolucionant al llarg del segle passat i ara ens trobem amb un acte més seriós i decorós d'aquell que Ibarra ens descriu. L'erudit il·licità ens dóna la imatge d'un acte popular que feia de l'església de Santa Maria un lloc profà i públic on la festa i el goig esdevenien els ingredients més importants. No importava el cant dels àngels, ni els altars, ni el respecte a la pols de l'edifici. Els xiquets, en massa, s'apoderaven del temple de la mateixa manera que a l'edat mitjana el dia de sant Nicolau (6 de desembre) els escolans de les seus es feien amb les insígnies del poder clerical i nomenaven entre ells el Bisbetó que governava durant tota l'octava dels Innocents. La Prova de l'Àngel representava la festa dels xiquets, el moment que es desentenien dels adults i el seu món esdevenia prioritari. El joc i la diversió en el llançament de les conyetes (com molta gent encara recorda) i la innocència davant del perill de les cornises i els balcons, on deixen les seues cametes penjant en el buit, resten reflectits en els vivíssims apunts d'Ibarra.
En l'actualitat el decorum, que acabà imposant-se en l'església al llarg de la postguerra, ha eliminat en gran mesura aquest ambient jocós i la Prova de l'Àngel, encara dominada avui dia pels xiquets que desitgen veure com els àngels davallen del cel, esdevé més seriosa (i un punt catequística). Els convide a llegir l'article de Pere Ibarra i a conéixer com se celebrava la prova de l'àngel fa cent anys.
Per a consultar el text de Pere Ibarra cliqueu ací.
