Les primeres imatges en color de la Festa

L'any 1954 va ser declarat Any Sant marià pel papa Pius XII en record del centenari de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció. Per aquest motiu, l'aleshores recent Patronat del Misteri d'Elx va decidir commemorar aquest fet amb una representació extraordinària de la Festa, que va tenir lloc el dia 1 de novembre, precedida d'un assaig general la vesprada del dia 31 d'octubre, coincidint així amb la data de proclamació del dogma de l'Assumpció. A partir d'aquest moment, primer cada cinc anys i, a partir de 1972, cada dos, s'establí el costum de representar la Festa fora del seu cicle tradicional d'agost.

A aquelles primeres representacions tardorals de l'any 1954 assistí la professora de la Universitat de Wisconsin Roma Hoff, a qui devem les primeres fotografies en color de la Festa de què tenim notícia en l'actualitat i que gràcies als contactes que es van establir en el recent XI Colloquium de la SITM amb el professor Paulino Rodríguez Barral s'han pogut localitzar. Va ser gràcies a una cambra portada des de l'estranger, ja que a Espanya no existia per aqueixa època la possibilitat de fotografiar en color, que podem conéixer uns documents gràfics excepcionals.

Acostumats a l'allau de fotografies en color de tota mena i gust que podem gaudir en l'actualitat, pot semblar en un primer colp d'ull que aquests documents ara trobats no tenen res d'especial ni novedós. Però, si els comparem al blanc i negre de les fotos de l'època conservades a l'Arxiu del Patronat del Misteri d'Elx o al color rosat de les fotos publicades per Pomares Perlasia l'any 1957, de seguida apreciem el seu valor.

D'aquesta manera aquestes fotografies ens mostren detalls que fins ara no podíem apreciar adequadament, des dels tipus de trages dels apòstols i dels jueus i els colors de les vestimentes fins al maquillatge d'alguns dels personatges. Però, de totes les fotografies, la més curiosa és aquella en què es veu un home enllestint el tapís efímer de flors que es col·locava al terra de l'andador, amb dibuixos molt semblants als de la catifa que conservem, confeccionada l'any 1959 per la Real Fábrica de Tapices, i que al pas de la Maria amb el seu seguici desapareixerien barrejats. També són d'interés les fotos dedicades a la missa del 31 d'octubre pel matí que tingué lloc a les Eres de Santa Llúcia, ja que ens permet conéixer una pervivència llunyana dels taulats i de la decoració efímera del barroc en la segona meitat del segle XX.

Aquesta troballa fa pensar en la quantitat de documents sobre Elx i la seua Festa que encara deuen restar ocults de forma innocent i que sense un colp de sort o de casualitat com aquest acabaran per desaparéixer per sempre més. Per això és important la promoció i la difusió dels estudis sobre aquests temes, a més de la dedicació d'esforços a la recerca documental, ja que són l'única forma de conéixer i de valorar de forma adequada tot allò que hem heretat com a il·licitans.

[http://www.lafesta.com/latramoia/caixa3claus/c3c00026a.htm]

Sant Jaume de Galícia

Conta la tradició que quan el cos de l'apòstol i màrtir sant Jaume, fill de Maria Salomé i germà de sant Joan evangelista, arribà pel mar a Galícia amb els deixebles Atanasi i Teodor, aquests es disposaren a soterrar-lo. Després d'alguns problemes amb el legat romà, una dama pagana de nom Lupa decidí ajudar-los i els oferí alguns bous i un carro per transportar les restes del seu mestre. Els animals començaren a caminar pel seu compte, sense guia, fins que arribaren a un terreny on soterraren l'apòstol i sobre el qual avui dia s'alça una imponent catedral romànico-barroca. Aquest fet llegendari, tan semblant a la Vinguda de la Mare de Déu de l'Assumpció a Elx, com ja ha posat de manifest J. Castaño, féu possible que els solcs dels molts pelegrins que hi passaren excavaren en granit una ciutat com Santiago de Compostel·la, de carrers irregulars, de velles cases pairals respectades i de tradicions encara vives.

Aprofitant l'Any Sant compostel·là, s'ha decidit que la Festa d'Elx, amb la Mare de Déu al capdavant, pelegrinara per visitar l'apòstol sant Jaume. Per aquest motiu s'ha muntat una exposició sobre aquest drama assumpcionista medieval al pazo Xelmírez, una de les poques restes d'arquitectura cívil romànica. El marc, un antic saló de volta de creueria amb aristes remarcades i ornamentades que sorgeixen de capitells on es representa un banquet medieval amb escultures del taller del mestre Mateo, salvava una exposició mediocre de panells amb moltes imatges, escàs text i grans espais en blanc. Si pensen que una mostra d'aquesta mena, buida de continguts i tota aparença, pot explicar o donar a entendre un fet tan complex i ric com la Festa és que no tenen cap consideració envers aquesta peça dramàtica i festiva medieval.

Per al dia 24 d'octubre s'organitzà una mena de romeria-processó que recorregué els carrers de la ciutat per on passa el camí de Sant Jaume i que condueixen a la gran plaça de l'Obradoiro des del monasteri de Sant Domènec de Bonaval (Porta do Camiño, rúa das Casas Reias, das Animas, praza de Cervantes, da Inmaculada). Els il·licitans que viatjaren fins allà recolliren palmes blanques, malaltes i brutes, i caminaren davant de la processó del soterrament que, fins ara, cada 15 d'agost s'ha celebrat pels carrers d'Elx. No podem negar que passejar amb la Mare de Déu per carrers estrets i per places lluminoses de la ciutat antiga de Compostel·la amb els apòstols, els jueus i Sant Pere amb les Maries darrere del pal·li, cedit en aquesta ocasió per la catedral presidint la marxa, pujar amb la imatge per les escales de la porta de l'Obradoiro, passar per sota del majestuós Pòrtic de la Glòria i veure la llarga nau peraltada plena de palmes blanques és emocionant per la molta càrrega simbòlica i emotiva de tot plegat.

Però no ens enganyem tampoc, cal mesurar molt bé com volem difondre la Festa i hi ha elements que no haurien d'eixir d'Elx. Si ja per si mateix un concert escenificat intenta oferir una semblança de la representació fins a nivells perillosos, no diguem traslladar un acte tan important com la processó a una altra ciutat. Ens equivoquem si pensem que d'aquesta manera es coneix millor la Festa en altres indrets perquè, en realitat, moltes vegades només s'aconsegueix desvirtuar-la i confondre la gent, que no acaba d'entendre tot aquest muntatge. Segurament l'emoció no s'hauria perdut si s'haguera portat la imatge dempeus dalt d'un petit tabernacle, sense voler imitar i traslladar un fet tan personal i característic d'Elx com la processó del dia de l'Assumpció.

La imatge de la Mare de Déu, gitada damunt de la llitera i col·locada en l'extrem de l'Epístola de l'altar major de la catedral, presidí la missa i l'eucaristia, cocelebrada per l'arquebisbe de Compostel·la i pel bisbe d'Oriola. Per tancar aquesta cerimònia i com una ofrena a l'Assumpta d'Elx, el botafumeiro s'enlairà al ritme de les empentes dels tiraboleiros mitjançant una mena de càbria metàl·lica de quatre peus instal·lada al cimbori. Pel creuer i la nau s'escampà el fum de l'encens i l'ambient s'omplí d'una olor plaent i intensa, de paradís, com un gran ritu d'exèquies a la Mare de Déu en la seua Dormició.

La nit d'aquest mateix dia, com l'anterior, tingué lloc un concert escenificat a l'església de Sant Martí Pinaro. Un barroquíssim retaule daurat de figures retallades en el buit i centrat per l'assumpta instants abans de ser coronda per la Trinitat, féu de fons al concert de la Festa. Per molt que m'ho expliquen mai no podré entendre l'interés en mostrar el màxim possible de la representació, encara que supose, com he dit adés, desvirtuar-la i malbaratar-la. Quan aprendrem que som nosaltres els que honorem amb la nostra presència a aquells que ens conviden, i no al contrari? No són necessaris els trages, ni la palma daurada, ni els «inspirats» moviments escènics, tot això és prescindible en un concert d'aquesta mena. Només amb el tast d'una selecció de la música de la Festa excepcionalment en alguns llocs hauria de ser necessari per difondre-la fora d'Elx.

Comptat i debatut, molts il·licitans visitàrem la ciutat de l'apòstol pelegrí entre el 24 i el 26 de setembre, alguns amb devoció i beateri folclòric, uns altres amb pietat i misticisme renovat i, fins i tot, alguns arribaren amb la intenció de descobrir el llenguatge de les fosques pedres de Sant Jaume de Galícia. Qui sap la gràcia que, després de tants segles, encara fa riure i conversar els profetes i apòstols del Pòrtic de la Glòria?

PS: Em sembla realment greu que en la presentació del programa de mà del concert, escrita per T. Martínez Blasco, es diga «remotas claridades históricas acercan sus orígenes al siglo XIII». Açò demostra que es llig molt poc sobre aquest drama assumpcionista i el que es llig té una escàs rigor i molta imaginació. Per si de cas algú ho dubta, cal repetir que ja fa anys que els investigadors van demostrar que la Festa té el seu origen en la segona meitat del segle XV.

[«Sant Jaume de Galícia», periòdic Información, Alacant, 06-10-2004, p. 16 ]

Passen i vagen... ¡La Festa!

Fa temps que alguns parlem de la situació que travessa la Festa d'Elx en l'actualitat, fins i tot el que escriu aquest text ha insistit en aquest tema una i altra vegada. S'han escrit articles, s'ha parlat en conferències i taules redones i s'ha dedicat un dossier en la Revista Valenciana de Folklore en què els que hi escrivíem acabàvem plantejant aquest tema. Potser no és prou amb tot açò. La necessitat de reflexió sobre la Festa, que es mereix més que simples esbossos descriptius i sentimentals, ens obliga a reobrir any rere any aquesta discussió.

Des del punt de vista de la investigació, podem apropar-nos a la Festa a partir de diverses disciplines i, dins de cadascuna, amb una visió diacrònica, podem destacar diversos fets que funcionen com a referents. Per posar alguns exemples, l'escenografia destaca el trasllat del cel i la tramoia des de l'arcada de la nau fins a la cúpula el 1760; la musicologia, la reforma polifònica de la segona meitat del segle XVI; la historiografia, el rescripte pontifici del 1632 o la declaració de Monument Nacional el 1931; i la teologia, la proclamació del dogma de l'Assumpció el 1950.

Malgrat la importància que té per a entendre la Festa d'Elx, la antropologia no ha estat molt ben considerada per part dels estudiosos. Però, tot i així, tenim les suficients dades per destacar també un parell de moments claus en la llarga història de la representació. L'any 1609 es produeix la decisió per la qual l'organització de la Festa va passar a mans del Consell municipal. Aquest acord va significar l'assumpció per part del màxim òrgan de poder municipal d'una representació, organitzada tradicionalment per la petita noblesa local, que havia deixat de ser la commemoració lúdica d'una diada religiosa important per a esdevenir la festa del poble d'Elx i consolidar-se com a tal. És a partir d'aquest moment que podem parlar de la Festa d'Elx com aquell element comunitari capaç de crear un espai i un temps especials –en obrir un parèntesi en la quotidianitat– per tal de reunir al voltant d'un mateix objectiu un grup ampli de gent que celebra allò que els identifica com a poble, que comparteix el gaudi i la felicitat per aquesta celebració i que aprofita per a crear lligams i relacions socials.

Aquesta funció de la Festa ha pervingut fins hui dia, encara que el segle XX, sobretot a partir de la restauració de l'any 1924, ha anat menyspreant-la a poc a poc. És a partir d'aquesta data quan s'inicia una transició cap a un nou sentit que ja podem reconéixer amb claredat. Nous valors han aparegut al carrer i la Festa com un gran dinosaure ha anat arrossegant-se entre la cultura de masses, la promoció turistica i mercantilística i els interessos polítics personalistes. La conseqüència de tot açò la trobem en el persistent afany per fer de la Festa un espectacle amb què omplir de titulars i d'imatges els mitjans de comunicació, que és el que realment roman en la mentalitat de les persones. Al cap i a la fi, la Festa com un espectacle d'ombres xinesques en què les aparences esdevenen el centre de les mirades. D'ací, el glamour dels convidats, el canvi de vestuari i del cel o la lluita aferrissada entre els partits polítics sobre «quotes de poder» (sobre com repartir-se millor un pastís eficaç electoralment i econòmicament), fent servir les emocions de les persones i la història de forma interessada.

Aquesta darrera qüestió ha aconseguit en els últims mesos un rellevància especial que es deu a la llei –pense que innecessària– que la Generalitat Valenciana està redactant i que ha acabat en una discussió agressiva entre les diverses parts implicades. Molts discuteixen sobre la «propietat» de la Festa com si es tractara d'una casa a la Corredora o una faeneta a Valverde. Però la discussió hauria d'enfocar-se des de la perspectiva de la «responsabilitat», aquella virtut que tant es troba a faltar en aquest país. De seguida ens agrada posar la mà, tenir drets, però, on estan les persones que siguen capaces d'assumir els riscos de les decisions equivocades o de les crítiques i, també, dels encerts decidits amb la raó i el rigor? Com es pot pensar en termes de «propietat» en una celebració basada en compartir, ja siguen emocions o experiències amb els altres? El 1609 el Consell municipal es va fer càrrec de la Festa, però amb açò no es va assumir la propietat, sinó la responsabilitat de celebrar la representació i de protegir tot allò que significava com a festa de la vila d'Elx –cosa que li va ser confirmada pel rescripte pontifici del 1632– davant del risc de perdre-ho. Qui siga capaç d'açò mateix estarà en condicions de demanar responsabilitats, però mai propietats.

A pesar de tot, alguns continuaran defensant que la Festa ha d'adaptar-se als temps que corren –que és l'excusa que ens dóna aquesta època per poder fer qualsevol canvi–. Però, l'ésser humà crea obres que superen l'ús i el benefici del temps en què van nàixer per tal de transportar elements valuosos per al goig de les persones, que són les que realment la fan viva.

[«Passen i vegen...», periòdic Información, especial «La Festa d'Elx», Alacant, 07-08-2004, p. 58]
[Revisat: 14-11-2014]

Jordi Savall interpreta la «Vespra»

La presentació del disc Homenatge al Misteri d'Elx. La Vespra és un bon moment per recordar la interpretació de la primera jornada de la Festa d'Elx, a partir de la consueta de 1709, que Jordi Savall ens va donar a conéixer en un concert celebrat el dimecres 22 d'octubre de 2003 a l'església de Santa Maria, acompanyat dels grups Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya.

Per si mateixa aquesta tasca no té res d'especial, ja ho han fet altres grups musicals, entre els quals destaca l'Ensemble Gilles Binchois amb una interpretació molt ortodoxa d'aquesta consueta. Si Savall volia oferir alguna cosa nova hauria de fer una versió més lliure, interpretar entre línies les coses que no són tan explícites en la partitura i, per tant, arriscar-se. En aquest món estem acostumats a caminar sobre segur, però sense el risc no podem avançar i, si cal, equivocar-nos, que és cosa ben humana. Savall s'ha arriscat i ha encertat, cosa que tampoc ens ha d'estranyar ja que es tracta d'una persona amb molts anys al darrere d'interpretació amb èxit de música antiga.

D'aquesta versió cal destacar que no ens trobem davant d'una interpretació exacta dels cants de la consueta de 1709. És a dir, en alguns cants de la Maria o de l'Araceli Savall utilitza altres fonts musicals a banda d'aquesta consueta (potser les particel·les vuitcentistes o la representació actual) que li permeten donar una versió del cant que es troba entre la recollida a la consueta i la que es fa avui dia. Es tracta d'un intent de recuperació d'un eslavó perdut en la transmissió entre la primera referència musical conservada de la Festa i el desenvolupament melismàtic actual. La Festa és com una rondalla que es transmet de generació en generació, amb la qual cosa es va enriquint amb el pas del temps fins que arriba a nosaltres. Imaginem que la primera versió de la rondalla es conserva escrita i pretenem recuperar una versió intermèdia entre l'original i l'actual. Aquest exercici d'interpretació i de recerca és un dels riscs que Savall va córrer, al meu parer, amb gran versemblança.

Un altre dels riscs és l'acompanyament musical. Les consuetes no donen moltes dades sobre aquest tema, només indiquen, en el cas de la «Vespra», que els ministrils han de tocar al començament i al final, i a l'eixida i a l'entrada de la mangrana i de l'araceli al Cel. Savall va seguir escrupulosament aquestes indicacions al concert: els ministrils (trompetes, sacabutxs, xirimies i percussió), col·locats amb bon criteri al balcó de l'orgue, solemnitzaven tots aquests moments especialment dramàtics.

Fins ací les consuetes serveixen de guia, però aquestes res no diuen dels interludis entre cant i cant, ni tan sols si van existir. Savall s'arrisca de nou i elegeix un conjunt de peces i autors de l'època (s. XV i XVI) per a aquesta funció, però amb el suficient encert perquè la música no destaque en excés. Són peces instrumentals curtes elegides amb bon criteri: un himne d'adoració al Copus Christi abans de l'«Oh, cos sant glorificat» o un Kirie eleison de Cristóbal de Morales abans d'interpretar l'araceli. És a dir, existeix una relació entre les peces musicals i els moments argumentals dels cants.

L'acompanyament dels cants, sobretot dels monòdics, que podria ser un tema polèmic, finalment queda suficientment justificat en les paraules de Savall quan comenta que a l'edat mitjana era normal que els cants gregorians anaren acompanyats d'algun instrument de corda o de vent. A més a més, aquest complement del cant és tan subtil que podríem dir, sense exagerar, que no es perd del tot la sensació de cant a capella. Potser el més sorprenent i delitós del concert va ser sentir com Arianna Savall polsava l'arpa mentre cantava el paper de l'àngel des d'un dels balcons del creuer, cosa que ens recordava, com bé apuntava Jordi Savall, imatges artístiques de l'edat mitjana (com ara el Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la, d'on s'ha reproduït l'arpa que es va utilitzar).

Per últim, i encara que això ja no té res a veure amb la gravació en CD, va ser destacable l'esforç per a donar una càrrega simbòlica al concert. D'aquesta manera, els cants de les Maries i del Ternari es van cantar enmig de la nau, el de l'àngel de la mangrana i el dels àngels l'araceli al balcó d'enfront de l'orgue i els dels apòstols als dos costats de Monserrat Figueras, que interpretava la Maria. La mort de la Maria es va representar amb l'eixida d'aquesta soprano per un lateral del cadafal muntat al mig del creuer i en el seu lloc es va encendre un ciri, la flama del qual simbolitza, com sabem, l'ànima en el moment de la separació del cos. Amb tot açò es va aconseguir anar més enllà del que suposa un simple concert de música i s'establien vincles amb la Festa i, com a conseqüència, també amb la concepció simbòlica del teatre medieval.

Tot comptat i debatut, el concert d'Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya, dirigits pel mestre Savall, fou un magnífic exercici d'interpretació de música antiga aplicat al Misteri d'Elx, arriscat pel que proposava, però encertat en les solucions. Per aquest motiu hem d'estar d'enhorabona i hem d'agrair a Jordi Savall i al Patronat del Misteri d'Elx que hagen volgut transformar aquest concert en una gravació amb la qual tots aquells que estimem la Festa i la bona música ben interpretada puguem gaudir una i altra vegada d'aquesta interpretació.

[«Jordi Savall interpreta la Festa», periòdic Información, 30-04-2004, p. 16]

L'Hort de Motxo en silenci

La vesprada del 23 d'abril de 2000 ens vam proposar celebrar la Pasqua de Resurrecció amb una visita a un lloc únic dins de la ciutat, una parcel·la encara sotmesa als cicles agrícoles que acaben i comencen a l'agost de cada any. Era l'hort de Motxo, un dels últims horts tradicionals que Elx conserva. Vindrien més i més visites, i en totes confirmaríem el que ja havíem descobert a la primera, l'arrel d'un Elx perdut que desapareixerà per sempre amb la decisió presa per part de l'Ajuntament («la mà que fa nit negra») de traure's del damunt els propietaris d'aquest hort i, per tant, d'acabar amb l'estima per tenir-hi cura i de silenciar la veu de l'amo a l'antic magatzem de palma blanca, les rialles del nen que feia castells amb còdols i les paraules del poeta que de jove traçava a la cambra de mapes versos i més versos.

Faran caure la nit negra sobre l'hort i faran que el silenci s'estenga i, així, hauran obligat a desaparéixer, després de dècades i dècades de persecució contra l'espai que ocupen les palmeres dins de la ciutat —i que ha estat convertit en jardins, col·legis, xalets o, l'últim invent, parcs temàtics— una fita urbana imprescindible per a conéixer com eren els horts tradicionals, l'estructura en bancals envoltats de fileres de palmeres, el funcionament del reg (tan precís, funcional i ben dissenyat que encara sorprén en l'actualitat), els tipus de cultiu amb l'aigua salada del Vinalopó, l'arquitectura de fort caràcter mediterrani i l'activitat humana dels nostres avantpassats.

Hauran obligat a desaparéixer una fita literària, no sols l'amable lloc de pas per a multitud d'escriptors que visitaren Elx, com Maria Aurèlia Capmany, Josep. M Llompart o Miquel Desclot, entre d'altres, sinó també el marc escollit per Gaspar Jaén i Urban per a descriure l'enyorada arquitectura il·licitana a les pàgines de la seua guia, tan recomanable amb el temps, i per a obsequiar la llengua catalana amb mètriques i ritmes de gran bellesa. A partir d'ara la casa de la família ―una faeneta de les que tant li agradaven a la burgesia de principis del segle XX, amb uns bonics arcs escarsers a la porxada, i unes baranes al pis «de cert gust modernista»― romandrà per sempre buida del més bell català del món, com diria Muntaner.

Però, sobretot, hauran obligat a desaparéixer un espai de la nostra experiència i la nostra memòria, on hem rigut mentre algun maldestre ficava la gamba fins al fons de la séquia per contemplar astorat la palmera tombà, on hem sentit embaladits, amb un got de nugolet a la mà, els versos de La Festa en la feixuga nit de la roà, on hem menjat coca amb sardina a la fresca del porxo, on hem tastat els dàtils més dolços i on, en definitiva, hem cultivat els vincles de l'amistat.

[En col·laboració amb José F. Cámara; «En silenci», periòdic Información, Alacant, 06-04-2004]
[Revisat: 14-11-2014]