La presentació del disc Homenatge al Misteri d'Elx. La Vespra és un bon moment per recordar la interpretació de la primera jornada de la Festa d'Elx, a partir de la consueta de 1709, que Jordi Savall ens va donar a conéixer en un concert celebrat el dimecres 22 d'octubre de 2003 a l'església de Santa Maria, acompanyat dels grups Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya.
Per si mateixa aquesta tasca no té res d'especial, ja ho han fet altres grups musicals, entre els quals destaca l'Ensemble Gilles Binchois amb una interpretació molt ortodoxa d'aquesta consueta. Si Savall volia oferir alguna cosa nova hauria de fer una versió més lliure, interpretar entre línies les coses que no són tan explícites en la partitura i, per tant, arriscar-se. En aquest món estem acostumats a caminar sobre segur, però sense el risc no podem avançar i, si cal, equivocar-nos, que és cosa ben humana. Savall s'ha arriscat i ha encertat, cosa que tampoc ens ha d'estranyar ja que es tracta d'una persona amb molts anys al darrere d'interpretació amb èxit de música antiga.
D'aquesta versió cal destacar que no ens trobem davant d'una interpretació exacta dels cants de la consueta de 1709. És a dir, en alguns cants de la Maria o de l'Araceli Savall utilitza altres fonts musicals a banda d'aquesta consueta (potser les particel·les vuitcentistes o la representació actual) que li permeten donar una versió del cant que es troba entre la recollida a la consueta i la que es fa avui dia. Es tracta d'un intent de recuperació d'un eslavó perdut en la transmissió entre la primera referència musical conservada de la Festa i el desenvolupament melismàtic actual. La Festa és com una rondalla que es transmet de generació en generació, amb la qual cosa es va enriquint amb el pas del temps fins que arriba a nosaltres. Imaginem que la primera versió de la rondalla es conserva escrita i pretenem recuperar una versió intermèdia entre l'original i l'actual. Aquest exercici d'interpretació i de recerca és un dels riscs que Savall va córrer, al meu parer, amb gran versemblança.
Un altre dels riscs és l'acompanyament musical. Les consuetes no donen moltes dades sobre aquest tema, només indiquen, en el cas de la «Vespra», que els ministrils han de tocar al començament i al final, i a l'eixida i a l'entrada de la mangrana i de l'araceli al Cel. Savall va seguir escrupulosament aquestes indicacions al concert: els ministrils (trompetes, sacabutxs, xirimies i percussió), col·locats amb bon criteri al balcó de l'orgue, solemnitzaven tots aquests moments especialment dramàtics.
Fins ací les consuetes serveixen de guia, però aquestes res no diuen dels interludis entre cant i cant, ni tan sols si van existir. Savall s'arrisca de nou i elegeix un conjunt de peces i autors de l'època (s. XV i XVI) per a aquesta funció, però amb el suficient encert perquè la música no destaque en excés. Són peces instrumentals curtes elegides amb bon criteri: un himne d'adoració al Copus Christi abans de l'«Oh, cos sant glorificat» o un Kirie eleison de Cristóbal de Morales abans d'interpretar l'araceli. És a dir, existeix una relació entre les peces musicals i els moments argumentals dels cants.
L'acompanyament dels cants, sobretot dels monòdics, que podria ser un tema polèmic, finalment queda suficientment justificat en les paraules de Savall quan comenta que a l'edat mitjana era normal que els cants gregorians anaren acompanyats d'algun instrument de corda o de vent. A més a més, aquest complement del cant és tan subtil que podríem dir, sense exagerar, que no es perd del tot la sensació de cant a capella. Potser el més sorprenent i delitós del concert va ser sentir com Arianna Savall polsava l'arpa mentre cantava el paper de l'àngel des d'un dels balcons del creuer, cosa que ens recordava, com bé apuntava Jordi Savall, imatges artístiques de l'edat mitjana (com ara el Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la, d'on s'ha reproduït l'arpa que es va utilitzar).
Per últim, i encara que això ja no té res a veure amb la gravació en CD, va ser destacable l'esforç per a donar una càrrega simbòlica al concert. D'aquesta manera, els cants de les Maries i del Ternari es van cantar enmig de la nau, el de l'àngel de la mangrana i el dels àngels l'araceli al balcó d'enfront de l'orgue i els dels apòstols als dos costats de Monserrat Figueras, que interpretava la Maria. La mort de la Maria es va representar amb l'eixida d'aquesta soprano per un lateral del cadafal muntat al mig del creuer i en el seu lloc es va encendre un ciri, la flama del qual simbolitza, com sabem, l'ànima en el moment de la separació del cos. Amb tot açò es va aconseguir anar més enllà del que suposa un simple concert de música i s'establien vincles amb la Festa i, com a conseqüència, també amb la concepció simbòlica del teatre medieval.
Tot comptat i debatut, el concert d'Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya, dirigits pel mestre Savall, fou un magnífic exercici d'interpretació de música antiga aplicat al Misteri d'Elx, arriscat pel que proposava, però encertat en les solucions. Per aquest motiu hem d'estar d'enhorabona i hem d'agrair a Jordi Savall i al Patronat del Misteri d'Elx que hagen volgut transformar aquest concert en una gravació amb la qual tots aquells que estimem la Festa i la bona música ben interpretada puguem gaudir una i altra vegada d'aquesta interpretació.
