La vesprada del 23 d'abril de 2000 ens vam proposar celebrar la Pasqua de Resurrecció amb una visita a un lloc únic dins de la ciutat, una parcel·la encara sotmesa als cicles agrícoles que acaben i comencen a l'agost de cada any. Era l'hort de Motxo, un dels últims horts tradicionals que Elx conserva. Vindrien més i més visites, i en totes confirmaríem el que ja havíem descobert a la primera, l'arrel d'un Elx perdut que desapareixerà per sempre amb la decisió presa per part de l'Ajuntament («la mà que fa nit negra») de traure's del damunt els propietaris d'aquest hort i, per tant, d'acabar amb l'estima per tenir-hi cura i de silenciar la veu de l'amo a l'antic magatzem de palma blanca, les rialles del nen que feia castells amb còdols i les paraules del poeta que de jove traçava a la cambra de mapes versos i més versos.
Faran caure la nit negra sobre l'hort i faran que el silenci s'estenga i, així, hauran obligat a desaparéixer, després de dècades i dècades de persecució contra l'espai que ocupen les palmeres dins de la ciutat —i que ha estat convertit en jardins, col·legis, xalets o, l'últim invent, parcs temàtics— una fita urbana imprescindible per a conéixer com eren els horts tradicionals, l'estructura en bancals envoltats de fileres de palmeres, el funcionament del reg (tan precís, funcional i ben dissenyat que encara sorprén en l'actualitat), els tipus de cultiu amb l'aigua salada del Vinalopó, l'arquitectura de fort caràcter mediterrani i l'activitat humana dels nostres avantpassats.
Hauran obligat a desaparéixer una fita literària, no sols l'amable lloc de pas per a multitud d'escriptors que visitaren Elx, com Maria Aurèlia Capmany, Josep. M Llompart o Miquel Desclot, entre d'altres, sinó també el marc escollit per Gaspar Jaén i Urban per a descriure l'enyorada arquitectura il·licitana a les pàgines de la seua guia, tan recomanable amb el temps, i per a obsequiar la llengua catalana amb mètriques i ritmes de gran bellesa. A partir d'ara la casa de la família ―una faeneta de les que tant li agradaven a la burgesia de principis del segle XX, amb uns bonics arcs escarsers a la porxada, i unes baranes al pis «de cert gust modernista»― romandrà per sempre buida del més bell català del món, com diria Muntaner.
Però, sobretot, hauran obligat a desaparéixer un espai de la nostra experiència i la nostra memòria, on hem rigut mentre algun maldestre ficava la gamba fins al fons de la séquia per contemplar astorat la palmera tombà, on hem sentit embaladits, amb un got de nugolet a la mà, els versos de La Festa en la feixuga nit de la roà, on hem menjat coca amb sardina a la fresca del porxo, on hem tastat els dàtils més dolços i on, en definitiva, hem cultivat els vincles de l'amistat.
[En col·laboració amb José F. Cámara; «En silenci», periòdic Información, Alacant, 06-04-2004]
[Revisat: 14-11-2014]
[Revisat: 14-11-2014]
