Fa temps que alguns parlem de la situació que travessa la Festa d'Elx en l'actualitat, fins i tot el que escriu aquest text ha insistit en aquest tema una i altra vegada. S'han escrit articles, s'ha parlat en conferències i taules redones i s'ha dedicat un dossier en la Revista Valenciana de Folklore en què els que hi escrivíem acabàvem plantejant aquest tema. Potser no és prou amb tot açò. La necessitat de reflexió sobre la Festa, que es mereix més que simples esbossos descriptius i sentimentals, ens obliga a reobrir any rere any aquesta discussió.
Des del punt de vista de la investigació, podem apropar-nos a la Festa a partir de diverses disciplines i, dins de cadascuna, amb una visió diacrònica, podem destacar diversos fets que funcionen com a referents. Per posar alguns exemples, l'escenografia destaca el trasllat del cel i la tramoia des de l'arcada de la nau fins a la cúpula el 1760; la musicologia, la reforma polifònica de la segona meitat del segle XVI; la historiografia, el rescripte pontifici del 1632 o la declaració de Monument Nacional el 1931; i la teologia, la proclamació del dogma de l'Assumpció el 1950.
Malgrat la importància que té per a entendre la Festa d'Elx, la antropologia no ha estat molt ben considerada per part dels estudiosos. Però, tot i així, tenim les suficients dades per destacar també un parell de moments claus en la llarga història de la representació. L'any 1609 es produeix la decisió per la qual l'organització de la Festa va passar a mans del Consell municipal. Aquest acord va significar l'assumpció per part del màxim òrgan de poder municipal d'una representació, organitzada tradicionalment per la petita noblesa local, que havia deixat de ser la commemoració lúdica d'una diada religiosa important per a esdevenir la festa del poble d'Elx i consolidar-se com a tal. És a partir d'aquest moment que podem parlar de la Festa d'Elx com aquell element comunitari capaç de crear un espai i un temps especials –en obrir un parèntesi en la quotidianitat– per tal de reunir al voltant d'un mateix objectiu un grup ampli de gent que celebra allò que els identifica com a poble, que comparteix el gaudi i la felicitat per aquesta celebració i que aprofita per a crear lligams i relacions socials.
Aquesta funció de la Festa ha pervingut fins hui dia, encara que el segle XX, sobretot a partir de la restauració de l'any 1924, ha anat menyspreant-la a poc a poc. És a partir d'aquesta data quan s'inicia una transició cap a un nou sentit que ja podem reconéixer amb claredat. Nous valors han aparegut al carrer i la Festa com un gran dinosaure ha anat arrossegant-se entre la cultura de masses, la promoció turistica i mercantilística i els interessos polítics personalistes. La conseqüència de tot açò la trobem en el persistent afany per fer de la Festa un espectacle amb què omplir de titulars i d'imatges els mitjans de comunicació, que és el que realment roman en la mentalitat de les persones. Al cap i a la fi, la Festa com un espectacle d'ombres xinesques en què les aparences esdevenen el centre de les mirades. D'ací, el glamour dels convidats, el canvi de vestuari i del cel o la lluita aferrissada entre els partits polítics sobre «quotes de poder» (sobre com repartir-se millor un pastís eficaç electoralment i econòmicament), fent servir les emocions de les persones i la història de forma interessada.
Aquesta darrera qüestió ha aconseguit en els últims mesos un rellevància especial que es deu a la llei –pense que innecessària– que la Generalitat Valenciana està redactant i que ha acabat en una discussió agressiva entre les diverses parts implicades. Molts discuteixen sobre la «propietat» de la Festa com si es tractara d'una casa a la Corredora o una faeneta a Valverde. Però la discussió hauria d'enfocar-se des de la perspectiva de la «responsabilitat», aquella virtut que tant es troba a faltar en aquest país. De seguida ens agrada posar la mà, tenir drets, però, on estan les persones que siguen capaces d'assumir els riscos de les decisions equivocades o de les crítiques i, també, dels encerts decidits amb la raó i el rigor? Com es pot pensar en termes de «propietat» en una celebració basada en compartir, ja siguen emocions o experiències amb els altres? El 1609 el Consell municipal es va fer càrrec de la Festa, però amb açò no es va assumir la propietat, sinó la responsabilitat de celebrar la representació i de protegir tot allò que significava com a festa de la vila d'Elx –cosa que li va ser confirmada pel rescripte pontifici del 1632– davant del risc de perdre-ho. Qui siga capaç d'açò mateix estarà en condicions de demanar responsabilitats, però mai propietats.
A pesar de tot, alguns continuaran defensant que la Festa ha d'adaptar-se als temps que corren –que és l'excusa que ens dóna aquesta època per poder fer qualsevol canvi–. Però, l'ésser humà crea obres que superen l'ús i el benefici del temps en què van nàixer per tal de transportar elements valuosos per al goig de les persones, que són les que realment la fan viva.
[«Passen i vegen...», periòdic Información, especial «La Festa d'Elx», Alacant, 07-08-2004, p. 58]
[Revisat: 14-11-2014]
[Revisat: 14-11-2014]
