Josep Romeu i Figueras, in memoriam

Fa tot just un any, el 18 de desembre de 2004, el professor Josep Romeu i Figueras ens va deixar. En el seu moment, per diversos motius, aquest fet em va passar desapercebut (durant mesos per a mi encara continuava viu) i ara, en complir-se l'aniversari de la seua mort, veig la necessitat d'escriure algunes ratlles sobre aquest gran estudiós del teatre medieval i renaixentista català. Segurament no sóc la persona més adient per parlar-ne, mai l'he conegut personalment i el meu tracte amb ell ha estat esporàdic i cojuntural. De totes maneres, el record des d'Elx queda completament justificat amb l'evocació d'alguns dels fets de la seua vida i d'algunes de les seues obres.

Josep Romeu, primer com a investigador del CSIC i després com a professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, va desplegar un treball enorme en diverses línies de treball, com ara la recerca etnogràfica sobre algunes llegendes i poemes populars o la revisió de les fonts documentals amb un interés teatral, amb la localització i edició de nombrosos textos, que han contribuït a reescriure pràcticament la història del teatre català medieval. Fruit de tot aquest treball han estat contribucions tan importants com l’edició dels tres volums de Teatre hagiogràfic (Barcino, 1957), els dos volums de Teatre profà (Barcino, 1962) o el monumental Corpus d'antiga poesia popular (Barcino, 2000).

Deixant de banda altres dotzenes de monografies, si ara el recorde ací és pel fet que va ser capaç d'elaborar una amplíssima i rigorosa bibliografia sobre dramatúrgia medieval i renaixentista Potser un dels texts més destacables, sobretot pel que ens afecta, va ser «El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans», que des de la seua publicació l'any 1984 ha estat reproduït un munt de vegades. En aquest estudi analitza la tradició del teatre medieval català de temàtica assumpcionista a través de les obres conservades: el drama litúrgic de Santa Maria de l'Estany (s. XIV), la representació de Tarragona (finals del s. XIV), el misteri de València (primer quart del s. XV) i el Misteri d'Elx (finals del s. XV), del qual diu: «Els atractius d'aquest misteri resideixen, actualment, no pas en el text ni en la concepció i realització dramàtiques, sinó en l'espectacularitat del conjunt, impressionant i sensual». En relació amb la cultura valenciana, va publicar, gràcies al suport del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, el llibre Assaigs de literatura valenciana del Renaixement (2000).

Al costat d'aquesta actitud contemplativa que implica la investigació, Romeu també va desenvolupar una vessant més activa pel que fa a la pràctica dramàtica medieval. D'aquesta manera, entre els anys 1961 i 1969 organitzà amb gran èxit nou cicles de teatre medieval al Saló del Tinell de Barcelona ―l'espai on anys després s'exposà Món i misteri de a Festa d’Elx―, en els quals va posar en escena diverses representacions que van ajudar a la revalorització del patrimoni teatral antic. Podríem considerar aquesta inicitaiva precedent del Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, que potser hauria de dedicar-li un certamen a la seua memòria. El Seminari celebrat l'any 1998 ja el va homenatjar com a «màxim estudiós del teatre medieval català».

Per concloure, voldria recordar la meua única conversa amb ell. Amb la voluntat d'incorporar un dels seus articles al web de la Festa, vaig enviar-li una carta demanant-li permís. Hi ha vegades que els autors contesten a aquestes peticions, moltes altres no ho fan. En aquesta ocasió la celeritat i l'amabilitat de la contestació van ser sorprenents. Al dia següent d'enviar la carta, pel matí, vaig rebre una telefonada seua en què amb una veu profunda va dir que malgrat que no em coneixia i que no sabia ben bé com funcionaven els webs, em donava permís per utilitzar el seu text. Com és possible, en un món com el nostre, encara confiar tan amablement en els desconeguts i més quan estem farts de conéixer persones que s'aprofiten del treball dels altres?

[«Josep Romeu i Figueras, in memoriam», periòdic Información, Alacant, 16-12-2005, p. 16]

Els «mites» de la Festa d'Elx

No penseu que em propose parlar de tradicions fabuloses i llegendàries relacionades amb la Festa, encara que sí que en faré referència. La meua intenció és parlar d'aquelles creences equivocades sobre la representació, esteses entre la societat il·licitana i defensades com a vertaderes, però que a la llum de les fonts documentals se'ns presenten com a fruit del desconeixement.

Potser la creença que tradicionalment ha tingut major rellevància, malgrat que hui dia està pràcticament superada, és aquella que situa l'origen de la Festa en el segle XIII. Ja el 1621 Cristòfol Sanz deia que, encara que no havia trobat notícies entre els majors de la població, van ser els primers pobladors de l'infant En Manuel aquells qui començaren a «festejar-la». Pocs anys després, Gaspar Soler, en la consueta de 1625, parlava en termes semblants, tot i que posava l'accent en els pobladors catalanoaragonesos que vingueren amb Jaume I el 1265. Aquesta tradició, tan arrelada en la població, ha perdurat fins a l'actualitat i ha estat defensada per molts autors, alguns, fins i tot, amb teories completament inversemblants.

A aquesta explicació de l'origen de la representació s'afegí a finals del segle XVII la llegenda de la Vinguda miraculosa de la Mare de Déu, que tots coneixem i celebrem al desembre, i que data la Festa a partir de 1266 o de 1370, segons les variants. És probable, com afirma J. Castaño, que els intents de supressió de la representació per part del bisbat d'Oriola, la protecció que a causa d'açò s'aconseguí del pontífex Urbà VIII, l'augment de devoció a la Mare de Déu a partir de 1648 i la disputa entre Elx i Alacant sobre quina de les dues era l'hereva d'Ilici repercutiren en la creació d'aquesta llegenda.

Siga com siga, els rigorosos estudis portats a terme en les darreres dues dècades des del punt de vista lingüístic (amb les aportacions de J. Romeu i A. Ferrando), escènic (àmbit estudiat per F. Massip o L. Quirante) i musical (amb els estudis de M. C. Gómez) han arribat a la conclusió que la Festa d'Elx s'originà en la segona meitat del segle XV, època que coincideix amb un auge del teatre religiós de temàtica assumpcionista a tota Europa.

Una altra creença estesa entre la població és la que fa referència a la tradicional dedicació dels il·licitans a cantar la Festa. Encara que fa molt de temps que açò és cert, no sempre ha estat així. Fins al segle XIX era habitual que el mestre de capella contractara cantors de capelles d'altres ciutats properes (València, Oriola, Múrcia, etc. ) per cobrir tots els papers de la representació. Fins i tot, es portaven nens d'altres escolanies per intervenir en la Festa, malgrat que el mestre tenia l'obligació, documentada des del segle XVI, d'ensenyar cant als infants de la població que creguera convenient.

Fou a partir de l'any 1835, amb l'empenta del nou sistema polític basat en el liberalisme, quan l'Ajuntament decidí emprar els diners que dedicava a pagar la capella de l'església de Santa Maria a altres necessitats més peremptòries per a la població, com eren dos metges, un cirurgià i un mestre de primeres lletres i llatinitat. A pesar d'açò, els il·licitans reaccionaren a temps i s'han fet càrrec de la interpretació de la Festa fins a l'actualitat, salvant un cop més la representació d'un possible final no desitjat.

Aquesta decisió presa per l'ajuntament suposà substituir la capella de músics de l'església de Santa Maria, de caràcter professional, per un conjunt de cantors amateurs, en bona part sorgits de les agrupacions corals existents a la població, de gran acceptació i arrelament entre finals del segle XIX i primer terç del XX. Per tant, també és relativament recent, en comparació amb els segles que porta celebrant-se la Festa, el caràcter d'aficionats dels cantors de la capella.

Cal tenir en compte que els elements més destacats i preuats de la representació són els cantors ja que sobre ells recau tota la responsabilitat d'aquesta. Ni el consell municipal ni l'església de Santa Maria, en els segles XVII i XVIII, els de major esplendor de la Festa, es podien permetre deixar la representació a càrrec de gent inexperta, que podria llevar-li lluïment. Després, amb la precarietat econòmica de l'ajuntament liberal, s'eliminà la capella professional i els il·licitans demostraren de sobres la capacitat que tenien per portar en davant la representació.

Tan important va ser per als organitzadors de la Festa trobar bones veus que, fins i tot, està documentada la intervenció de castrats en els papers dels nens. Segurament, com diu Massip, aquesta mesura es portaria a terme de manera extraordinària en els casos que no trobaren escolans per a interpretar la Maria o els àngels. De totes maneres, açò suposava la participació de gent adulta en els papers tradicionalment infantils, amb els problemes que això ocasionaria (pensem que la grandària de la mangrana resultaria insuficient per a encabir aquests cantors, cosa que explicaria perquè el castrat d'Oriola Josep Santamaria es negà a cantar l'àngel el 1725, malgrat que ja ho havia fet els dos anys anteriors).

Una altra creença sobre la Festa, basada també en la percepció contemporània que en tenim, seria que la interpretació «normal» d'aquesta és a capella (a excepció, és clar, de l'araceli i la intervenció contemporània de l'orgue). Però açò es tracta de la sonoritat que hem conservat en l'actualitat, també resultat dels retalls econòmics del segle XIX, que sumiren la representació en una decadència que s'allargà fins al primer quart del segle XX. Està més que documentada l'existència d'instrumentistes dins de la capella de l'església de Santa Maria en els segles XVII i XVIII i les consuetes, encara que no citen cap instrument, sí que ens indiquen les intervencions d'aquests. Entre els instruments que en formaven part trobem l'orgue, com no, trompetes, trompes, sacabutx, cornetes, flautes, dolçaines, fagot, etc. És a dir, instruments tots típics d'un grup nodrit de ministrils.

Una creença molt divulgada, sobretot al llarg del darrer segle, fa referència a la llengua en què està escrit el text de la Festa. Molts autors, sense cap mena de coneixement lingüístic, s'han cregut en condicions d'afirmar i defensar que els versos de la representació estaven en «llemosí». És de sobra conegut que el «llemosí» és un dialecte occità relacionat amb la ciutat francesa de Limoges que no té res a veure amb la llengua emprada en la Festa, encara que tradicionalment s'ha fet servir aquesta denominació al País Valencià per referir-se a la llengua en què estaven escrits els textos medievals. Tot per no dir el nom filològic ―i, per tant, científic― de la llengua que es parla en els antics territoris de la Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Balears), ço és, català, nom tabú per als nostres dirigents autonòmics. I aquesta denominació de «llemosí», a pesar dels temps que corren i tots els estudis fets amb un mètode rigorós i científic, no basat en especulacions de carrer, encara perviu en alguns cercles, això sí de forma minoritària.

Podem trobar alguns «mites» més com aquests al voltant de la Festa, però la meua intenció només era donar un tast de totes aquelles creences que corren per la població fruit, moltes vegades, de la nostra percepció actual de la representació. Açò demostra que la riquesa i complexitat de la Festa d'Elx va molt més enllà del que suposa la nostra visió contemporània, sempre parcial.

[«Els mites del Misteri», periòdic Información, especial «La Festa d'Elx», 06-08-2005, p. 54]

Tristesa per Elx

Fa temps que Elx ja no és Elx. Per molt que ho intente, cada dia em costa més reconéixer la ciutat en la qual visc. I, de veres, ho intente. El paisatge d'Elx, evocador de records d'infantesa en cada racó i memòria d'història viva, des del Raval a la Vila i de la Vila al Pla, s'ha anat transformant, per les empentes d'aqueix «progrés» artificial, buit i insensible, en un paisatge anodí i insubstancial sense cap valor, no ja històric, sinó sentimental. Formigó, cotxes i mal gust. Aquests són els responsables en bona part de la pèrdua de l'Elx que fa només cents anys encara lloaven els visitants forans que arribaven amb el tren o per l'antiga carretera d'Alacant. Llegiu Teodor Llorente o Felip Pedrell, dos dels personatges més representatius.

És veritat que no podem viure en el passat, però arriba un moment que tampoc podem viure en el futur perquè a cada pas se't trenca l'ànima. Has de baixar el cap i suspirar, aguantar-te les ganes de cridar per un Elx que se'n va per sempre més. Quan encara no t'has recuperat de la impressió de veure fugaçment la destrosa del cine Capitolio quan passes pel carrer Trinquet, o de l'enrunament furtiu (de nit) de la casa modernista que donava entrada a la plaça del Raval per l'arc de la seua antiga universitat, te trobes un dia amb la destrucció de gran part de la façana oest de la Glorieta, l'única que ha pogut conservar-se de forma íntegra i unitària a través de dècades, o amb l'anunci d'enderroc de les cases que hi ha al darrere de l'Ajuntament, únics elements d'interés en tota la plaça de la Fruita.

Moltes vegades m'he preguntat per l'interés de desfer la ciutat. Per què no som capaços de tenir cura de la ciutat que ha estat teló de fons de la vida de molts de nosaltres? Generacions i generacions han anat depositant la seua empremta, el seu esforçat treball per formar aquesta casa comuna que és Elx. Cada espai de la ciutat vella ens parla de com eren i com vivien els il·licitans de temps enrere i respectar-los suposa donar una oportunitat a conéixer-nos més profundament, a ser ciutadans amb memòria col·lectiva. I no sols això.

Algú podrà dir que sóc massa incrèdul e innocent, massa romàntic en una societat descreguda com l'actual. Pot ser, no ho negue. Mirem-ho des d'un altre punt de vista: si volem que el turisme siga realment una resposta decidida als vaivens de la indústria, no podem presentar-nos només amb el sol i la platja, elements que en qualsevol lloc els visitants ja es poden trobar de sobra. Hem de ser diferents i ser diferents és conservar el nostre paisatge urbà: els edificis i els carrers històrics, els antics horts de palmeres. Però no sols aquells edificis emblemàtics, sinó també aqueixos altres que els emmarquen dins d'un context urbà definit. No té cap interés conservar l'antic ajuntament del Raval si no conservem la fesonimia del barri, perquè l'edifici en si mateix, per molt interessant que siga, no pot eregir-se en síntesi i emblema, en única resta, d'un barri com aquest, no té sentit. De la mateixa manera que Santa Maria tampoc no s'entén sense el carrer de la Fira i el carrer Major. Pensem-ho.

[«Tristesa d'Elx», diari Información, Alacant, 18-06-2005]

Unes notes sobre la Setmana Santa a Elx

Des de fa unes dècades, la Setmana Santa d'Elx ha adquirit una rellevància mai no coneguda abans, cosa que ha fet pensar a molts que aquesta celebració va ser creada a la nostra ciutat si fa no fa als anys 70, o a molt estirar després de la Guerra Civil, quan les confraries van haver de reorganitzar-se. És a dir, com si totes les notícies històriques anteriors, tan ben estudiades per J. Castaño, foren uns precedents no gaire clars. Aquesta visió de la Setmana Santa està provocant un seguit d'actuacions que estan trencant amb tota la tradició que fins ara ha donat sentit a la forma de festejar la passió, la mort i la resurrecció de Crist per part dels il·licitans.

Hem de pensar que més enllà del Diumenge de Rams, de la Trencà del Guió i del Diumenge de Pasqua amb les al·leluies, Elx ha conservat al llarg de dècades i, fins i tot, de segles moltes tradicions, algunes amb més fortuna que d'altres. La desconeixença d'aquesta riquesa i el desinterés per ella ha estat el problema de partida.

L'actual barrella d'estils forans amb les restes de l'antiga tradició il·licitana en la Setmana Santa ens pot fer creure que estem davant del resultat d'un «mestissatge cultural», però res més lluny de la realitat. Per a poder parlar de mestissatge cultural és necessari que entre dues cultures, al mateix nivell i en igualtat de condicions, es produïsca un intercanvi en el qual totes dues donen com a resultat un producte nou on estiga assegurat la permanència d'elements de les dues cultures originàries.

En canvi, a Elx el que realment s'està produint és una «substitució cultural», en la qual tradicions provinents d'una cultura de prestigi (i quan parle de cultura de prestigi faig referència a una cultura que està ben considerada per persones que no pertanyen a aqueixa cultura, en menyspreu de la pròpia) estan reemplaçant elements de la nostra tradició. Per tant, no es tracta, com es pot pensar en un principi i com seria desitjable, de l'aprofitament d'elements de la cultura andalusa per a enriquir les tradicions il·licitanes (que, a més a més, podrien servir per a integrar la nombrosa comunitat andalusa de la nostra ciutat), sinó que, generalment, il·licitans «de naixement» modifiquen la Setmana Santa d'Elx fins al punt de perdre noms tradicionals de personatges (alets, pilars, etc.) i formes d'anomenar les imatges, de canviar l'accent de la veu en les ordres dels passos, d'introduir models de Marededéus molt allunyades de les de la tradició valenciana o de crear colps d'efecte en busca de l'aplaudiment fàcil i de l'espectacle coent. En definitiva, trobem, encara que no en tots els casos, una imitació sense criteri, sense valorar el que tenim i el que volem millorar i sense una discussió raonada i argumentada.