Des de fa unes dècades, la Setmana Santa d'Elx ha adquirit una rellevància mai no coneguda abans, cosa que ha fet pensar a molts que aquesta celebració va ser creada a la nostra ciutat si fa no fa als anys 70, o a molt estirar després de la Guerra Civil, quan les confraries van haver de reorganitzar-se. És a dir, com si totes les notícies històriques anteriors, tan ben estudiades per J. Castaño, foren uns precedents no gaire clars. Aquesta visió de la Setmana Santa està provocant un seguit d'actuacions que estan trencant amb tota la tradició que fins ara ha donat sentit a la forma de festejar la passió, la mort i la resurrecció de Crist per part dels il·licitans.
Hem de pensar que més enllà del Diumenge de Rams, de la Trencà del Guió i del Diumenge de Pasqua amb les al·leluies, Elx ha conservat al llarg de dècades i, fins i tot, de segles moltes tradicions, algunes amb més fortuna que d'altres. La desconeixença d'aquesta riquesa i el desinterés per ella ha estat el problema de partida.
L'actual barrella d'estils forans amb les restes de l'antiga tradició il·licitana en la Setmana Santa ens pot fer creure que estem davant del resultat d'un «mestissatge cultural», però res més lluny de la realitat. Per a poder parlar de mestissatge cultural és necessari que entre dues cultures, al mateix nivell i en igualtat de condicions, es produïsca un intercanvi en el qual totes dues donen com a resultat un producte nou on estiga assegurat la permanència d'elements de les dues cultures originàries.
En canvi, a Elx el que realment s'està produint és una «substitució cultural», en la qual tradicions provinents d'una cultura de prestigi (i quan parle de cultura de prestigi faig referència a una cultura que està ben considerada per persones que no pertanyen a aqueixa cultura, en menyspreu de la pròpia) estan reemplaçant elements de la nostra tradició. Per tant, no es tracta, com es pot pensar en un principi i com seria desitjable, de l'aprofitament d'elements de la cultura andalusa per a enriquir les tradicions il·licitanes (que, a més a més, podrien servir per a integrar la nombrosa comunitat andalusa de la nostra ciutat), sinó que, generalment, il·licitans «de naixement» modifiquen la Setmana Santa d'Elx fins al punt de perdre noms tradicionals de personatges (alets, pilars, etc.) i formes d'anomenar les imatges, de canviar l'accent de la veu en les ordres dels passos, d'introduir models de Marededéus molt allunyades de les de la tradició valenciana o de crear colps d'efecte en busca de l'aplaudiment fàcil i de l'espectacle coent. En definitiva, trobem, encara que no en tots els casos, una imitació sense criteri, sense valorar el que tenim i el que volem millorar i sense una discussió raonada i argumentada.
