Fa temps que Elx ja no és Elx. Per molt que ho intente, cada dia em costa més reconéixer la ciutat en la qual visc. I, de veres, ho intente. El paisatge d'Elx, evocador de records d'infantesa en cada racó i memòria d'història viva, des del Raval a la Vila i de la Vila al Pla, s'ha anat transformant, per les empentes d'aqueix «progrés» artificial, buit i insensible, en un paisatge anodí i insubstancial sense cap valor, no ja històric, sinó sentimental. Formigó, cotxes i mal gust. Aquests són els responsables en bona part de la pèrdua de l'Elx que fa només cents anys encara lloaven els visitants forans que arribaven amb el tren o per l'antiga carretera d'Alacant. Llegiu Teodor Llorente o Felip Pedrell, dos dels personatges més representatius.
És veritat que no podem viure en el passat, però arriba un moment que tampoc podem viure en el futur perquè a cada pas se't trenca l'ànima. Has de baixar el cap i suspirar, aguantar-te les ganes de cridar per un Elx que se'n va per sempre més. Quan encara no t'has recuperat de la impressió de veure fugaçment la destrosa del cine Capitolio quan passes pel carrer Trinquet, o de l'enrunament furtiu (de nit) de la casa modernista que donava entrada a la plaça del Raval per l'arc de la seua antiga universitat, te trobes un dia amb la destrucció de gran part de la façana oest de la Glorieta, l'única que ha pogut conservar-se de forma íntegra i unitària a través de dècades, o amb l'anunci d'enderroc de les cases que hi ha al darrere de l'Ajuntament, únics elements d'interés en tota la plaça de la Fruita.
Moltes vegades m'he preguntat per l'interés de desfer la ciutat. Per què no som capaços de tenir cura de la ciutat que ha estat teló de fons de la vida de molts de nosaltres? Generacions i generacions han anat depositant la seua empremta, el seu esforçat treball per formar aquesta casa comuna que és Elx. Cada espai de la ciutat vella ens parla de com eren i com vivien els il·licitans de temps enrere i respectar-los suposa donar una oportunitat a conéixer-nos més profundament, a ser ciutadans amb memòria col·lectiva. I no sols això.
Algú podrà dir que sóc massa incrèdul e innocent, massa romàntic en una societat descreguda com l'actual. Pot ser, no ho negue. Mirem-ho des d'un altre punt de vista: si volem que el turisme siga realment una resposta decidida als vaivens de la indústria, no podem presentar-nos només amb el sol i la platja, elements que en qualsevol lloc els visitants ja es poden trobar de sobra. Hem de ser diferents i ser diferents és conservar el nostre paisatge urbà: els edificis i els carrers històrics, els antics horts de palmeres. Però no sols aquells edificis emblemàtics, sinó també aqueixos altres que els emmarquen dins d'un context urbà definit. No té cap interés conservar l'antic ajuntament del Raval si no conservem la fesonimia del barri, perquè l'edifici en si mateix, per molt interessant que siga, no pot eregir-se en síntesi i emblema, en única resta, d'un barri com aquest, no té sentit. De la mateixa manera que Santa Maria tampoc no s'entén sense el carrer de la Fira i el carrer Major. Pensem-ho.
