No penseu que em propose parlar de tradicions fabuloses i llegendàries relacionades amb la Festa, encara que sí que en faré referència. La meua intenció és parlar d'aquelles creences equivocades sobre la representació, esteses entre la societat il·licitana i defensades com a vertaderes, però que a la llum de les fonts documentals se'ns presenten com a fruit del desconeixement.
Potser la creença que tradicionalment ha tingut major rellevància, malgrat que hui dia està pràcticament superada, és aquella que situa l'origen de la Festa en el segle XIII. Ja el 1621 Cristòfol Sanz deia que, encara que no havia trobat notícies entre els majors de la població, van ser els primers pobladors de l'infant En Manuel aquells qui començaren a «festejar-la». Pocs anys després, Gaspar Soler, en la consueta de 1625, parlava en termes semblants, tot i que posava l'accent en els pobladors catalanoaragonesos que vingueren amb Jaume I el 1265. Aquesta tradició, tan arrelada en la població, ha perdurat fins a l'actualitat i ha estat defensada per molts autors, alguns, fins i tot, amb teories completament inversemblants.
A aquesta explicació de l'origen de la representació s'afegí a finals del segle XVII la llegenda de la Vinguda miraculosa de la Mare de Déu, que tots coneixem i celebrem al desembre, i que data la Festa a partir de 1266 o de 1370, segons les variants. És probable, com afirma J. Castaño, que els intents de supressió de la representació per part del bisbat d'Oriola, la protecció que a causa d'açò s'aconseguí del pontífex Urbà VIII, l'augment de devoció a la Mare de Déu a partir de 1648 i la disputa entre Elx i Alacant sobre quina de les dues era l'hereva d'Ilici repercutiren en la creació d'aquesta llegenda.
Siga com siga, els rigorosos estudis portats a terme en les darreres dues dècades des del punt de vista lingüístic (amb les aportacions de J. Romeu i A. Ferrando), escènic (àmbit estudiat per F. Massip o L. Quirante) i musical (amb els estudis de M. C. Gómez) han arribat a la conclusió que la Festa d'Elx s'originà en la segona meitat del segle XV, època que coincideix amb un auge del teatre religiós de temàtica assumpcionista a tota Europa.
Una altra creença estesa entre la població és la que fa referència a la tradicional dedicació dels il·licitans a cantar la Festa. Encara que fa molt de temps que açò és cert, no sempre ha estat així. Fins al segle XIX era habitual que el mestre de capella contractara cantors de capelles d'altres ciutats properes (València, Oriola, Múrcia, etc. ) per cobrir tots els papers de la representació. Fins i tot, es portaven nens d'altres escolanies per intervenir en la Festa, malgrat que el mestre tenia l'obligació, documentada des del segle XVI, d'ensenyar cant als infants de la població que creguera convenient.
Fou a partir de l'any 1835, amb l'empenta del nou sistema polític basat en el liberalisme, quan l'Ajuntament decidí emprar els diners que dedicava a pagar la capella de l'església de Santa Maria a altres necessitats més peremptòries per a la població, com eren dos metges, un cirurgià i un mestre de primeres lletres i llatinitat. A pesar d'açò, els il·licitans reaccionaren a temps i s'han fet càrrec de la interpretació de la Festa fins a l'actualitat, salvant un cop més la representació d'un possible final no desitjat.
Aquesta decisió presa per l'ajuntament suposà substituir la capella de músics de l'església de Santa Maria, de caràcter professional, per un conjunt de cantors amateurs, en bona part sorgits de les agrupacions corals existents a la població, de gran acceptació i arrelament entre finals del segle XIX i primer terç del XX. Per tant, també és relativament recent, en comparació amb els segles que porta celebrant-se la Festa, el caràcter d'aficionats dels cantors de la capella.
Cal tenir en compte que els elements més destacats i preuats de la representació són els cantors ja que sobre ells recau tota la responsabilitat d'aquesta. Ni el consell municipal ni l'església de Santa Maria, en els segles XVII i XVIII, els de major esplendor de la Festa, es podien permetre deixar la representació a càrrec de gent inexperta, que podria llevar-li lluïment. Després, amb la precarietat econòmica de l'ajuntament liberal, s'eliminà la capella professional i els il·licitans demostraren de sobres la capacitat que tenien per portar en davant la representació.
Tan important va ser per als organitzadors de la Festa trobar bones veus que, fins i tot, està documentada la intervenció de castrats en els papers dels nens. Segurament, com diu Massip, aquesta mesura es portaria a terme de manera extraordinària en els casos que no trobaren escolans per a interpretar la Maria o els àngels. De totes maneres, açò suposava la participació de gent adulta en els papers tradicionalment infantils, amb els problemes que això ocasionaria (pensem que la grandària de la mangrana resultaria insuficient per a encabir aquests cantors, cosa que explicaria perquè el castrat d'Oriola Josep Santamaria es negà a cantar l'àngel el 1725, malgrat que ja ho havia fet els dos anys anteriors).
Una altra creença sobre la Festa, basada també en la percepció contemporània que en tenim, seria que la interpretació «normal» d'aquesta és a capella (a excepció, és clar, de l'araceli i la intervenció contemporània de l'orgue). Però açò es tracta de la sonoritat que hem conservat en l'actualitat, també resultat dels retalls econòmics del segle XIX, que sumiren la representació en una decadència que s'allargà fins al primer quart del segle XX. Està més que documentada l'existència d'instrumentistes dins de la capella de l'església de Santa Maria en els segles XVII i XVIII i les consuetes, encara que no citen cap instrument, sí que ens indiquen les intervencions d'aquests. Entre els instruments que en formaven part trobem l'orgue, com no, trompetes, trompes, sacabutx, cornetes, flautes, dolçaines, fagot, etc. És a dir, instruments tots típics d'un grup nodrit de ministrils.
Una creença molt divulgada, sobretot al llarg del darrer segle, fa referència a la llengua en què està escrit el text de la Festa. Molts autors, sense cap mena de coneixement lingüístic, s'han cregut en condicions d'afirmar i defensar que els versos de la representació estaven en «llemosí». És de sobra conegut que el «llemosí» és un dialecte occità relacionat amb la ciutat francesa de Limoges que no té res a veure amb la llengua emprada en la Festa, encara que tradicionalment s'ha fet servir aquesta denominació al País Valencià per referir-se a la llengua en què estaven escrits els textos medievals. Tot per no dir el nom filològic ―i, per tant, científic― de la llengua que es parla en els antics territoris de la Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Balears), ço és, català, nom tabú per als nostres dirigents autonòmics. I aquesta denominació de «llemosí», a pesar dels temps que corren i tots els estudis fets amb un mètode rigorós i científic, no basat en especulacions de carrer, encara perviu en alguns cercles, això sí de forma minoritària.
Podem trobar alguns «mites» més com aquests al voltant de la Festa, però la meua intenció només era donar un tast de totes aquelles creences que corren per la població fruit, moltes vegades, de la nostra percepció actual de la representació. Açò demostra que la riquesa i complexitat de la Festa d'Elx va molt més enllà del que suposa la nostra visió contemporània, sempre parcial.
[«Els mites del Misteri», periòdic Información, especial «La Festa d'Elx», 06-08-2005, p. 54]
