Fa tot just un any, el 18 de desembre de 2004, el professor Josep Romeu i Figueras ens va deixar. En el seu moment, per diversos motius, aquest fet em va passar desapercebut (durant mesos per a mi encara continuava viu) i ara, en complir-se l'aniversari de la seua mort, veig la necessitat d'escriure algunes ratlles sobre aquest gran estudiós del teatre medieval i renaixentista català. Segurament no sóc la persona més adient per parlar-ne, mai l'he conegut personalment i el meu tracte amb ell ha estat esporàdic i cojuntural. De totes maneres, el record des d'Elx queda completament justificat amb l'evocació d'alguns dels fets de la seua vida i d'algunes de les seues obres.
Josep Romeu, primer com a investigador del CSIC i després com a professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, va desplegar un treball enorme en diverses línies de treball, com ara la recerca etnogràfica sobre algunes llegendes i poemes populars o la revisió de les fonts documentals amb un interés teatral, amb la localització i edició de nombrosos textos, que han contribuït a reescriure pràcticament la història del teatre català medieval. Fruit de tot aquest treball han estat contribucions tan importants com l’edició dels tres volums de Teatre hagiogràfic (Barcino, 1957), els dos volums de Teatre profà (Barcino, 1962) o el monumental Corpus d'antiga poesia popular (Barcino, 2000).
Deixant de banda altres dotzenes de monografies, si ara el recorde ací és pel fet que va ser capaç d'elaborar una amplíssima i rigorosa bibliografia sobre dramatúrgia medieval i renaixentista Potser un dels texts més destacables, sobretot pel que ens afecta, va ser «El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans», que des de la seua publicació l'any 1984 ha estat reproduït un munt de vegades. En aquest estudi analitza la tradició del teatre medieval català de temàtica assumpcionista a través de les obres conservades: el drama litúrgic de Santa Maria de l'Estany (s. XIV), la representació de Tarragona (finals del s. XIV), el misteri de València (primer quart del s. XV) i el Misteri d'Elx (finals del s. XV), del qual diu: «Els atractius d'aquest misteri resideixen, actualment, no pas en el text ni en la concepció i realització dramàtiques, sinó en l'espectacularitat del conjunt, impressionant i sensual». En relació amb la cultura valenciana, va publicar, gràcies al suport del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, el llibre Assaigs de literatura valenciana del Renaixement (2000).
Al costat d'aquesta actitud contemplativa que implica la investigació, Romeu també va desenvolupar una vessant més activa pel que fa a la pràctica dramàtica medieval. D'aquesta manera, entre els anys 1961 i 1969 organitzà amb gran èxit nou cicles de teatre medieval al Saló del Tinell de Barcelona ―l'espai on anys després s'exposà Món i misteri de a Festa d’Elx―, en els quals va posar en escena diverses representacions que van ajudar a la revalorització del patrimoni teatral antic. Podríem considerar aquesta inicitaiva precedent del Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, que potser hauria de dedicar-li un certamen a la seua memòria. El Seminari celebrat l'any 1998 ja el va homenatjar com a «màxim estudiós del teatre medieval català».
Per concloure, voldria recordar la meua única conversa amb ell. Amb la voluntat d'incorporar un dels seus articles al web de la Festa, vaig enviar-li una carta demanant-li permís. Hi ha vegades que els autors contesten a aquestes peticions, moltes altres no ho fan. En aquesta ocasió la celeritat i l'amabilitat de la contestació van ser sorprenents. Al dia següent d'enviar la carta, pel matí, vaig rebre una telefonada seua en què amb una veu profunda va dir que malgrat que no em coneixia i que no sabia ben bé com funcionaven els webs, em donava permís per utilitzar el seu text. Com és possible, en un món com el nostre, encara confiar tan amablement en els desconeguts i més quan estem farts de conéixer persones que s'aprofiten del treball dels altres?
