Nena, guarda-me puesto en Santa Maria

En cada nova representació de la Festa s'està estenent més el costum de reservar lloc per veure la representació a persones que encara no hi han arribat, fins al punt que es considera una prerrogativa o un dret el fet de mantenir buits aquestos seients sota l'atenta vigilància d'una o diverses persones dispostes a fer el que calga per dissuadir a aquells que, per un moment, han pensat en la possibilitat d'ocupar-los. Aquesta circumstància provoca en molts casos situacions de nervis i de tensió que poden arribar a desencadenar baralles o trifulgues enmig de l'església.

Feia temps que no em plantejava la cerca d'un lloc per veure tranquil·lament la Festa perquè en diverses ocasions ja havia estat testimoni i participant involuntari en alguna d'aquestes picabaralles. Estava fart de pagar el cànon del cabreig i el malhumor per veure la representació, així que havia decidit els últims anys intentar fugir d'aquestes situacions. Però, el passat 1 de novembre se'm va ocórrer anar al balcó de les ànimes, quina va ser la meua sorpresa quan mitja hora abans de començar la «Vespra» només hi havia quatre persones. Vaig demanar permís per a posar-m'hi, però se'm va denegar sense prestar-me molta atenció, acusant-me, quan vaig insistir en el meu propòsit, de voler fer la guitza intencionadament a dues de les persones que estaven allí pacientment guardant el lloc a unes altres que, a poc temps de començar la representació, encara no hi havien aparegut. Vaig demanar disculpes pel meu atreviment reiterades vegades sense que els orgullosos ocupants es dignaren a acceptar-les.

Aquesta situació, que realment em va traure de les meues caselles, encara que em vaig retirar ràpidament per no provocar un aldarull indesitjable, cosa que segurament no pensen els ocupants del balcó, reitera la meua perplexitat davant d'aquest tipus de comportaments: com és possible que es considere lícit una conducta basada en una profunda acceptació de la injustícia? És cert que tots hem guardat lloc alguna vegada, però sempre dins d'uns límits, a una o a dues persones i sempre un temps prudencial. Perquè reservar un espai sempre suposa un atemptat contra la igualtat d'altres persones, és a dir, el primer que arriba té dret a decidir el lloc que ocupa abans que altres que vinguen després. Si quan fem cua per a entrar en un autobús o al teatre ens sembla injust que la gent es cole davant nostre perquè hem d'acceptar això mateix quan pretenem veure la Festa. He vist a persones ocupant dos bancs o una desena de cadires mentre hi havia gent que ja començava a esperar l'inici de la representació dempeus.

Açò no es pot permetre, almenys en els nivells als quals s'està arribant, en una societat que es considera democràtica perquè significa una abús sobre altres persones i ací no val la dita evangèlica dels últims seran els primers. Potser tampoc podem esperar massa en un país com el nostre tan acostumat a no fer cues i a imposar-se sobre els altres de forma fraudulenta.

[«Guarda-me puesto en Santa Maria», periòdic Información, Alicante, 09-11-2006, p. 18]
[Revisat: 14-11-2014]

Els perills dels horts de palmeres

Fa mesos que el perill del picudo amenaça els horts de palmeres i, si en un començament temèrem que en poc temps, fent cas a l'alarmisme informatiu, Elx es quedaria calba de palmeres, amb el temps ens hem acostumat a sentir de tant en tant alguna notícia que parla del seu perill, sempre lluny, en focus localitzats a alguns quilòmetres de distància, al camp, com si aquest espai no formara part d'Elx. Ara ja han aparegut aquests insectes dins de la ciutat, al barri d'Altabix, propet als horts històrics, els «importants» (els centenars de palmeres triturades massivament fins ara sembla que no tenen cap interés). A banda dels esforços que es fan per tal d'aturar la plaga, hauria de plantejar-se la creació d'algun tipus d'investigació que aclarisca com un insecte que no és autòcton de la zona s'ha pogut introduir i com és que no van funcionar els controls d'accés de palmeres foranes. Pensem que possiblement estem al davant de la plaga més terrible que ha planat mai sobre els horts.

Al mateix temps que ens assabentàvem de la presència de l'insecte al jardí de l'edifici de la Guàrdia Civil d'Altabix, apareixia una altra notícia no menys preocupant que aquesta: s'ha decidit ampliar el vial que creua els horts de Travalon i per tal motiu s'han arrancat i trasplantat part de les palmeres que hi ha al costat del camí. Malgrat les paraules tranquil·litzadores del regidor de medi ambient, la foto que apareixia al periòdic era impactant: un gran surc travessava la part externa de l'hort on abans hi hauria tota una filera de palmeres.

Tan preocupats pel nou perill del picudo havíem oblidat el perill tradicional dels horts. Al llarg del segle XX la ciutat ha crescut a costa de menjar-se trossets d'hort, quant no horts sencers. Com a exemples històrics el Teatre Kursaal (avui Gran Teatre) o les fàbriques de Ripoll o d'El Sord (avui el col·legi Candalix) o, fins i tot, barris com la Zapatillera s'han construït sobre horts de palmeres. Gràcies a la construcció del Pont Nou (1913), que obria la possibilitat de creixement a l'altra banda del riu, i de la Llotja d'Altabix (1941), que va promoure l'edificació més enllà dels horts, tot aquest procés es va poder frenar.

Amb el temps la desaparició d'horts sencers va aturar-se, però en canvi continuava l'aprofitament de part de l'espai que ocupaven els horts, fent retrocedir de forma permanent la frontera entre l'espai urbà i l'agrícola en perjudici de les palmeres, des de la construcció de l'estació d'autobusos o de col·legis fins a la remodelació del carrer Santa Anna. Potser un dels casos més significatius ha estat el del Filet de Fora que ha perdut tota la façana que donava als horts de palmeres i que feia d'aquest carrer un racó especialment agradable. Nous edificis han ocupat aquest espai i, fins i tot, s'ha creat alguna illa de cases nova, com la del centre de salut del Raval.

A poc a poc els horts van perdent palmeres que, si en un principi el seu nombre sembla irrellevant, la quantitat arrancada o desplaçada al llarg dels anys es fa desmesurada. La gran marea de creixement de la ciutat va guanyant terreny als horts, que resten assetjats i en perill. Aquesta situació ja no es pot permetre després de la declaració de la Unesco, si aquest títol realment serveix per alguna cosa. Cal pensar-se detingudament la destrucció de part d'un hort, com el de Travalon, amb palmeres centenàries, cal valorar altres possibilitats i no justificar l'acció en la «seguretat del cotxes» (vaja estupidesa!) i en el trasplantament de les palmeres com a solució. Si Elx es caracteritza per alguna cosa, no és pel nombre de palmeres, sinó pel sistema agrícola que es crea amb la seua plantació. L'estructura dels horts ―els bancals, les fileres de palmeres, els caminals, el sistema de reg, etc., i tot en conjunt― és el que els fa singulars: arrancar o trasplantar palmeres acaba per modificar aquesta estructura i transgredir la fisonomia tradicional dels horts, ara que tants esforços es fan per protegir-los de l'atac del picudo.

[«Els perills dels horts de palmeres», periòdic Información, Alacant, 07-09-2006, p. 14]

La Festa del Corpus i el Misteri d'Elx

El passat 18 de juny vaig tenir l'oportunitat de veure la processó del Corpus de València, que coneixia per referències des de feia temps però que fins a enguany no hi havia pogut assistir. L'encontre amb una festivitat tan tradicional i popular em va fer pensar en la relació d'alguns dels seus elements amb la Festa i en la manera en què s'ha plantejat la processó del Corpus d'Elx en els darrers anys.

La celebració de la festivitat del Corpus Christi es va instaurar l'any 1264 amb la promulgació de la butlla Transiturus de hoc mundo per part del pontífex Urbà IV, però no fou fins al 1316 que es va promoure gràcies a Joan XXII, que va decretar la celebració d'una processó per commemorar la diada. La primera ciutat que va solemnitzar aquesta festivitat va ser Lieja, l'any 1246, divuit anys abans que l'Església de Roma la declarara universal. La festa es va estendre ràpidament per tota l'Europa cristiana i, entre les primeres ciutats a celebrar-la, es troben Barcelona, Girona, Tarragona, Valls (1320), Lleida (1340) i València (1355). S'ha d'esperar fins al segle següent per a trobar documentació sobre la seua celebració a les terres del migdia valencià: Oriola (1400), Alacant (1402) i Elx (1413).

El gran interés d'aquesta festivitat es troba en la seua processó, sufragada generalment per les corporacions locals i amb la participació dels gremis, en la qual s'exaltava l'Eucaristia amb l'exhibició de l'Hòstia consagrada pels carrers de la ciutat. La processó s'organitzava de tal manera que mostrava la història de la humanitat des de la Creació fins a la Redempció i l'exaltació dels sants. Per a portar a terme tota aquesta representació linial, la processó va aprofitar elements de la dramatúrgia medieval, dels diversos cicles: el veterotestamentari, el de la Nativitat, el de la Passió i la Resurrecció, el de l'Assumpció i l'hagiogràfic.

La processó s'iniciava amb un conjunt de danses i balls populars, a continuació els seguien un conjunt d'entremesos o representacions amb diferents escenes ―parlades o mimades― recollides de l'Antic Testament, de l'Evangeli o de la tradició hagiogràfica. Algunes d'aquestes escenes tenien lloc damunt d'escenaris mòbils denominats castells o roques (semblants als carros que eixien en la festivitat vuitcentista de la Vinguda de la Mare de Déu). La processó es tancava de forma solemne amb la custòdia que contenia el cos de Crist.

A Elx es té notícia d'una processó amb aquests mateixos continguts l'any 1477: «siga tingut a fer los entremesos que s'és obligat, que són els següents, a ses despeses: la Maria amb son àngel, 12 apòstols amb sos matres, infern amb els Sants Pares, entremés amb la roca. Monte Calvari amb sa creu, l'ànima amb àngels, entremés amb sa roca. Paradís Terrenal, Adam i Eva, l'àngel, entremés amb sa roca. Salutació amb la Maria, l'àngel amb donzelles, entremés amb sa roca. El Betlem amb la Maria, Josep amb el mosso, els tres reis d'Orient amb los patges, entremés ab sa roca. Sant Antoni, entremés ab sa roca», etc. (AHME, Racional de la Vila d'Elx, f. 16v). Ja en aquesta enumeració trobem dues referències a escenes relacionades amb la dormició i l'assumpció (Maria i la seua ànima acompanyades pels àngels), abans de tenir cap notícia sobre la representació de la Festa.

La processó de València, que es remunta a l'any 1355, recull tota aquesta pràctica. En primer lloc desfilen les roques («La Diablera», «Sant Miquel», «La Fe», «Sant Vicent Ferrer», «La Puríssima», «València», «La Fama», «El Patriarca», etc.); a continuació, després d'haver estat escampada la murta, passen els diferents grups de danses, entre els quals destaquen el de «La Moma» ―que representa la victòria de la Virtut sobre els pecats―, el de la «Mangrana» ―pal acabat en una mangrana tancada al voltant del qual ballen homes amb cintes i que s'obri en finalitzar per mostrar dins seu el cos sagrat de Crist― i el dels cavallets.

Després d'açò s'inicia la processó pròpiament dita, en què apareixen multitud de personatges de la història sagrada: Noé, Abraham i Isaac, Jacob amb els seus dotze fills, Moisés, l'Arca de l'Aliança, Josué, David, Salomó i la reina de Saba, els Profetes Majors i Menors, Simeó i la profetessa Anna, Sant Joan Baptista, els apòstols i els evangelistes, els Misteris (del Rei Herodes, de sant Cristòfol, d'Adam i Eva), sant Jordi i sant Marta amb els animals que van vèncer (el drac i la tarasca), etc.

El que més crida l'atenció de la processó valenciana del Corpus és la capacitat que ha tingut per conservar i mantenir tota una sèrie d'elements tradicionals i populars que s'han perdut i s'han menyspreat en altres moltes poblacions, entre les quals es troba Elx. Entre totes les particularitats en destacaria dues: el vestuari i l'atrezzo, especialment relacionats amb la Festa.

El vestuari enllaça directament amb la manera medieval de representar els personatges sagrats. Potser el més curiós és que no hi ha cap intenció d'espectacularitat ni d'historicitat: les vestimentes són una forma d'identificar i caracteritzar els personatges entre la població, en molts casos vinculades a l'imaginari popular. Tot açò també va caracteritzar el vestuari de la Festa anterior al dels anys 60 i a l'actual de 1993, amb els quals s'han perdut els elements consuetudinaris i populars en favor d'uns trages més historicistes i realistes, lligats als models que han imposat el cinema i la televisió. La Festa, com deia F. Massip amb encert, sota la influència del peplum cinematogràfic i, afegiria, amb els colors propis del Cinemascope.

La processó del Corpus de València ha conservat l'atrezzo tradicional dels diferents personatges, gràcies al qual hom pot reconéixer-los. A l'edat mitjana la representació dels patriarques, els profetes, els apòstols, els sants, etc. s'acompanyava sempre d'alguna icona que permetera la seua identificació, cosa necessària en una societat visual i pràcticament illetrada com la medieval, encara que a vegades també s'afegia el seu nom en llatí. Així, encara ho trobem en portades i retaules que ens han pervingut d'aquella època. La processó valenciana ens nodreix de moltíssims exemples, però en destacaria els següents: Noé amb el colom a la mà, Jacob amb l'escala amb què pujà al cel, Moisés amb les taules de la Llei, Josué amb el sol a la mà esquerra, Daniel amb el lleó, sant Joan Baptista amb l'anyell, els apòstols (Andreu amb creu d'aspa, Bartolomé amb ganivet, sant Jaume el Menor amb una maça, Pau amb una espasa, Tomàs amb una llança, etc.), els evangelistes (Mateu amb l'àngel, Marc amb un cap de lleó, Lluc amb el bou i Joan amb un cap d'àguila), etc. I molts d'aquests personatges amb el seu nom penjant d'una cartel·la. Aquesta manera de representar els apòstols s'ha conservat a la Festa en el llibre de l'Evangeli que porta sant Joan, en les claus que du sant Pere i en els atributs de pelegrí que vesteix sant Jaume. La reforma de l'any 1924 es va portar per endavant, entre altres elements propis de la representació, els nimbes amb els noms retolats que portaven els apòstols i que encara podem veure com a part de les vestimentes de Maria Jacobe i Maria Salomé. L'any 1941 Juan Orts va intentar introduir de nou el seu ús, però els cantors es van negar a dur-los.

En resum, tant el Corpus de València com la Festa d'Elx són dos mostres relacionades amb la dramatúrgia religiosa medieval que ens han pervingut fins a l'actualitat: la primera, amb voluntat de conservar i recuperar elements tradicionals de la seua celebració i, la segona, amb una tendència al llarg del darrer segle d'eliminar tot allò que considerava massa popular i festiu, amb la finalitat d'aconseguir una escenificació més «arrodonida», però més encartronada.

Una reflexió final: per què els organitzadors de la processó del Corpus d'Elx, en la seua intenció de recuperar la festivitat, no prenen com a referència la processó de València, molt més propera geogràficament i cultural, i deixen de banda els models andalussos? La documentació conservada a Elx ens parla d'una tradició comuna que no hauria de ser menyspreada.

[«La Festa del Corpus i el Misteri d'Elx», periòdic Información, suplement «La Festa d'Elx», Alacant, 08-08-2006, p. 54]

Nota sobre el terme «Electe» en la Festa

On comença i on acaba l'autoritat d'una llei? Una llei pot legislar sobre una tema científic o es pot entremetre en la manera de parlar, de dir les coses, d'unes persones? Les lleis, encara que semble el contrari, tenen incoherències, buits i, fins i tot, incorreccions (unes vegades innocents i unes altres amb tota la mala intenció dels legisladors). Les lleis regulen i organitzen la societat, però, en cap cas, poden imposar punts de vista parcials i interessats de la realitat, que és el que passa, per exemple, amb el nou Estatut valència (per molt que s'hi repetisca la fórmula «idioma valencià», el valencià no deixarà de ser català, no es convertirà per art de màgia en una llengua diferent).

Tota aquesta introducció em serveix per a explicar el meu desacord per l'ús del terme «Personalitats Electes», en referència als antics «Cavallers Electes», arran de l'aprovació de la Llei del Misteri d'Elx. Aquesta llei, de 22 de desembre de 2005, es refereix en el seu art. 19 a l'elecció d'aquests càrrecs honorífics amb el terme ambigu de «personalitats» per tal de poder designar-hi dones, cosa que, si se'm permet ser políticament incorrecte, no acabe de veure clar (quina necessitat justifica aquest canvi de la tradició que amb tant afany es vol defensar?; i, per què, per les mateixes raons, no es permet participar a les xiquetes com a Maries o àngels? No serà tot una mena de guardar les aparences políticament correctes?). S'ha creat un nou terme «legislatiu» ―per dir-ho d'alguna manera― que modifica i substitueix un nom històric i tradicional de la Festa, però que aparega en la llei no obliga a la seua aplicació en el dia a dia de la representació.

Seria convenient utilitzar una fórmula que alhora no determine el sexe de la persona que designa i que tinga un ús històric i tradicional. Per aquest motiu recomane simplement l'ús de la paraula «Electe», que apareix en abundant documentació històrica (en la forma d'elet). D'aquesta manera, i per no citar una tirallonga d'exemples, són rellevants les referències que trobem al primer text conegut de la representació, la consueta de 1625, escrita per Gaspar Soler i Chacon: «Lo acte de la vespra és el següent: que, acabades vespres, ix la Maria ab les dos Maries i quatre o sis àngels de la ermita de Sant Sebastià, on està la capella de Nostra Senyora, i l'acompanyen los dos elets ab lo mestre de capella, lo vicari foràneo i dos capellans, ab sis o huit cavallers, a la iglésia Major, ab los sons i trompetes»; i «Acabades vespres se diuen completes, van los capellans a revestir-se de apòstols a la ditta ermita, en la qual aguarden les Maries i àngels, i tots junts van a la iglésia Major, acompanyats dels elets, lo vicari foràneo i dos o tres capellans i cavallers ab los sons acostumats».

Des d'ací anime a tots, i especialment als mitjans de comunicació i als membres del Patronat del Misteri d'Elx, a no canviar, per culpa d'un text que no ha sabut respectar la nomenclatura tradicional d'aquests càrrecs, el nom d'«Electes» per un terme incòmode i indefinit que no té res a veure amb el vocabulari tradicional de la Festa.

[«Els Electes de la Festa», Hèctor Càmara i Sempere, diari Información, Alacant, 27-06-2006]
[Revisat: 24-10-2014]

Mort, runes i desolació

Fa setanta anys, el 20 de febrer de 1936, un terratrèmol d'odi compartit i de recança va sacudir Elx amb una força desconeguda, anunci que la convivència i el civisme democràtic tenien els dies comptats (l'alçament militar despietat del 18 de juliol ja ho tindria en compte). Les causes d'aquest avalot encara són en part desconegudes i buscar culpables ja no te cap sentit. L'únic que ens resta són els fets: dos morts, alguns ferits i la destrucció forassenyada d'alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat.

Sant Joan, Sant Salvador, el convent de la Mercè, Santa Maria, entre d'altres, es consumiren entre les flames, pocs béns van poder salvar-se de la destrucció, ni retaules, ni pintures, ni imatges, ni relleus, res... només les runes i la negror que deixa el foc amb el seu pas. De les dues primeres esglésies no es va conserva pràcticament res, eren dos grans buits que s'obrien entre els carrers del poble vell. El convent de les clarisses perdé l'església barroca que s'estenia fins al carrer Sant Vicent, amb la qual cosa s'hagué d'habilitar a cuita-corrents l'oblidada capella gòtico-renaixentista situada en front de la plaça de la Mercè. Santa Maria va tenir una mica més de sort, malgrat que bona part dels béns mobles ―sobretot, retaules i imatges― van desaparéixer, orgue i imatge de la patrona inclosos, l'edifici es va conservar, convertit de forma infame en un aparcament de cotxes (quin progrés!).

Aquests fets tan luctuosos haurien d'estar presents en la memòria dels il·licitans. L'oblit que molts exigeixen per tot el que fa referència a la II República i a la Guerra Civil no és una medicina que ens convenga prendre. Tot el contrari, l'oblit és la pitjor malaltia d'una comunitat, la condemna a l'alienació. La història és un espill on hem de mirar-nos per reconéixer-nos i per comprendre com funciona el món on vivim i els problemes que se'ns plantegen com a ciutadans. L'educació, el procés autonòmic, les actituds polítiques, el pes de l'Església, el paper de l'exèrcit actuals no es comprenen si no mirem aquest passat recent. Però m'agradaria anar més enllà amb aquesta reflexió.

Abans que quedem embriagats per les grandeses dels fastos que portarà amb si la Dama, hem de pensar que aquesta reclamació contínua que fem d'aquesta peça no té sentit si ens desinteressem per tot allò que encara conservem ací i que mai li presetem atenció. Per aquest motiu, pensem en la pèrdua terrible i irreparable que va suposar la crema d'aquests edificis l'any 1936; pensem en la destrucció contínua i callada que plana sobre Elx i a la qual no donem importància. No podem conformar-nos amb les ruïnes pensant que tot podria ser pitjor. I, per què no millor? Per què admetre la desaparició dels edificis i de les fites urbanes com una cosa normal? Per què haver d'acceptar-ho sense més? La ciutat que hem heretat dels nostres avantpassats són els materials amb què podem recuperar la memòria de la història, un fil que ens ajuda a no perdre'ns en la contínua homogeneïtzació insubstancial que ens imposa la gobalització.

[«Mort, runes i desolació», periòdic Información, Alacant, 21-02-2006, p. 16]