Fa setanta anys, el 20 de febrer de 1936, un terratrèmol d'odi compartit i de recança va sacudir Elx amb una força desconeguda, anunci que la convivència i el civisme democràtic tenien els dies comptats (l'alçament militar despietat del 18 de juliol ja ho tindria en compte). Les causes d'aquest avalot encara són en part desconegudes i buscar culpables ja no te cap sentit. L'únic que ens resta són els fets: dos morts, alguns ferits i la destrucció forassenyada d'alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat.
Sant Joan, Sant Salvador, el convent de la Mercè, Santa Maria, entre d'altres, es consumiren entre les flames, pocs béns van poder salvar-se de la destrucció, ni retaules, ni pintures, ni imatges, ni relleus, res... només les runes i la negror que deixa el foc amb el seu pas. De les dues primeres esglésies no es va conserva pràcticament res, eren dos grans buits que s'obrien entre els carrers del poble vell. El convent de les clarisses perdé l'església barroca que s'estenia fins al carrer Sant Vicent, amb la qual cosa s'hagué d'habilitar a cuita-corrents l'oblidada capella gòtico-renaixentista situada en front de la plaça de la Mercè. Santa Maria va tenir una mica més de sort, malgrat que bona part dels béns mobles ―sobretot, retaules i imatges― van desaparéixer, orgue i imatge de la patrona inclosos, l'edifici es va conservar, convertit de forma infame en un aparcament de cotxes (quin progrés!).
Aquests fets tan luctuosos haurien d'estar presents en la memòria dels il·licitans. L'oblit que molts exigeixen per tot el que fa referència a la II República i a la Guerra Civil no és una medicina que ens convenga prendre. Tot el contrari, l'oblit és la pitjor malaltia d'una comunitat, la condemna a l'alienació. La història és un espill on hem de mirar-nos per reconéixer-nos i per comprendre com funciona el món on vivim i els problemes que se'ns plantegen com a ciutadans. L'educació, el procés autonòmic, les actituds polítiques, el pes de l'Església, el paper de l'exèrcit actuals no es comprenen si no mirem aquest passat recent. Però m'agradaria anar més enllà amb aquesta reflexió.
Abans que quedem embriagats per les grandeses dels fastos que portarà amb si la Dama, hem de pensar que aquesta reclamació contínua que fem d'aquesta peça no té sentit si ens desinteressem per tot allò que encara conservem ací i que mai li presetem atenció. Per aquest motiu, pensem en la pèrdua terrible i irreparable que va suposar la crema d'aquests edificis l'any 1936; pensem en la destrucció contínua i callada que plana sobre Elx i a la qual no donem importància. No podem conformar-nos amb les ruïnes pensant que tot podria ser pitjor. I, per què no millor? Per què admetre la desaparició dels edificis i de les fites urbanes com una cosa normal? Per què haver d'acceptar-ho sense més? La ciutat que hem heretat dels nostres avantpassats són els materials amb què podem recuperar la memòria de la història, un fil que ens ajuda a no perdre'ns en la contínua homogeneïtzació insubstancial que ens imposa la gobalització.
