És comú pensar que l’edat mitjana era una època fosca, poc desenvolupada i plena de supersticions i de misteris, una imatge que s’ha imposat en la mentalitat europea des de l’aparició del Renaixement i que en l’actualitat sobreviu en la literatura i el cinema historicistes de masses. És cert que la vida quotidiana de les persones que visqueren en aquella època es regia pel cicle solar que marcava el pas dels dies, de les estacions i dels anys. En arribar la nit la vida havia de transcórrer davant de la tènue lluminositat d’una espelma, una llàntia o el foc d’una llar. Per descomptat, els carrers i els edificis quedaven a obscures en amagar-se el sol i tot rastre d’activitat desapareixia. Per aquest motiu, per exemple, les representacions teatrals a l’edat mitjana havien de fer-se quan la llum del sol era suficientment potent. Així, la Festa tradicionalment s’ha representat després de vespres, ofici litúrgic de la vesprada que en estiu se celebrava quan el sol estava encara suficientment alt.
Però, no ens enganyem ni ens deixem portar per prejudicis. Aquesta obscuritat natural de l’edat mitjana es contraposava a un ideal de bellesa basat en la llum i el color: allunyat de qualsevol tenebrisme i decadentisme, l’art, com a expressió més evident d’aquesta noció, estava marcat per la claredat. I així ho afirmava sant Tomàs d’Aquino: «les coses belles estan constituïdes per l’esplendor [...], per això la bellesa del cos consisteix en tenir els membres ben proporcionats amb la lluminositat del degut color». Aquest ideal provenia de la consideració de Déu com a font de llum (Ego sum lux mundi: «Jo sóc la llum del món»). En les religions de l’antiguitat no era estrany assimilar la divinitat a la lluminositat, així ocorre amb Baal, Ra o Apol·lo. Zeus tampoc queda fora d’aquesta consideració, pensem en quan Sèmele li demana que aparega amb tot el seu esplendor i acaba cremada pels seus raigs o quan Dànae concep a Perseu gràcies que el pare dels déus es converteix en un raig de llum que pot travessar la torre on la donzella roman tancada (si ens fixem, aquesta mateixa imatge s’ha utilitzat tradicionalment per representar la concepció de Crist en Maria).
En l’assimilació de Déu amb la llum juga un paper important el neoplatonisme, sobretot a partir de Plotino (s. III dC), que transvasa el concepte de Bé com a «sol» de les idees de Plató al Cristianisme. Déu, d’aquesta manera, il·lumina l’univers amb la seua bondat i magnificiència, però no es tracta d’una referència a una «il·luminació espiritual». La llum que emana de la divinitat és real i visible, encara que només podrà ser contemplada directament pels benaurats que siguen acollits a l’Empiri. Potser ningú ho expressà tan bé com Dant en la Divina Comèdia, quan arriba acompanyat de Beatriu a l’últim cercle del cel, el més elevat: «som al cel que és pura llum:/ llum intel·lectual, plena d’amor/ [...] Com un llampec sobtat que descompon/ el sentit de la vista, i priva l’ull/ de l’acció dels objectes més intensos,/ així em va rodejar una llum viva/ i el seu fulgor m’embolcallà amb un vel/ que em va impedir veure res més».
Juntament amb la llum, el color, que és la seua expressió física, esdevé un element importantíssim en la cultura medieval ja que és imprescindible per representar coses belles i nobles. La imatge que ens ha arribat avui dia de les grans construccions medievals sense cap color o amb restes minses, sense comptar els frescos que han pervingut, molts dels quals en un procés avançat de deteriorament, no ens ha de fer pensar en una edat mitjana pàl·lida, com les pedres de les grans catedrals romàniques i gòtiques. Si visitem el Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la veurem encara les restes de la policromia amb què havia estat adornada la pedra. I si entrem a una església gòtica veurem com es materialitza la idea de llum i color a través de les vidrieres, elements específicament medievals. Però potser els exemples més clars els tinguem en la pintura ―ja siga en les miniatures, en els frescos o en els retaules―, on trobem realment una explosió de llum, definida a través d’uns colors elementals i purs (groc, roig, blau, blanc...), amb zones cromàtiques definides, sense cap ombra o clarobscur. La claredat esdevé un dels fonaments principals de la teoria pictòrica medieval: la bellesa ja no cal que siga proporcionada, sinó lluminosa.
El color més pur era el daurat, representació de la llum divina que omplia el cel. Com diu Ximo Company: «el cel d’or és el cel de la llum neta, incorrupta, allunyada de tota materialitat». Per això no és estrany representar els personatges sagrats, els sants, Crist i la Mare de Déu sobre un fons d’or que representa la llum del cel i que simbolitza la perfecció, la santedat, la transcendència, la immutabilitat, la benaurança. En multitud de retaules gòtics veiem una gran profusió d’or distribuït per les difrents escenes, la representació amb el metall més noble de la gràcia de Déu, que s’estén com un gran teló que abraça els personatges.
És en aquest context de lluminositat àurica on es comprén l’ús de l’oripell en la Festa d’Elx. De tots és sabut, que aquests trossets de paper daurat són un element escènic vinculat a les aparicions celestials de la representació. Tant en l’aparició de la mangrana com de l'araceli (en les dues jornades) els àngels deixen caure mocadorets plens d’oripell que porten nugats a la monyica i que durant uns moments dauren l’espai que hi ha entre el cel i el cadafal. Però és en l’escena de la coronació quan el seu ús aconsegueix un efecte més colpidor, ja que no sols els xiquets que representen la Trinitat deixen caure el contingut dels seus mocadorets, sinó que, a mes a més, des de les portes cel es llança una gran quantitat d’oripell a propulsió i, des de les vores del llenç del cel, se’n llancen a espolsons un grapat per cada finestra de la cúpula. L’escena, amb l’araceli a mitjan camí del cel, la coronació a escassos metres del cap de la Mare de Déu i els apòstols i jueus amb les mans alçades al cadafal, queda coberta per un mant d’oripell que com un raig de Déu cobreix personatges i espectadors i converteix la coronació en un gran retaule gòtic.
No sabem si des de bon començament l'oripell va formar part de la Festa, encara que hi ha notícies del seu ús des d'antic; el que és innegable és que s'adiu perfectament a l'esperit medieval que emana l'escenografia de la representació. El daurat d'aquests papers retallats anuncia la presència de personatges celestials i divins, com un gran raig provinent de les altres esferes ―de l'Empiri lluminós, pur i etern― que il·lumina el món de la mort i la corrupció del cos. Per això, la palma que transporta l'àngel des del paradís és daurada, perquè representa i simbolitza el cel i la benaurança eterna promesa a la Mare de Déu. El text de la Festa ho expressa clarament quan en boca de Maria posa aquestes paraules dirigides a l'àngel de la mangrana, després que aquest li ha lliurat la palma «Àngel plaent e lluminós».
