Ai, Fill Joan e amic meu,
conforte-us lo ver Fill de Déu,
car lo meu cor és molt plaent
del vostre bon adveniment.
conforte-us lo ver Fill de Déu,
car lo meu cor és molt plaent
del vostre bon adveniment.
(Festa o Misteri d'Elx, s. XV, v. 65-68)
Bona nit. Si em permeteu, vull que les meues paraules deixen de costat el simple recompte curricular de l’homenatjat d’aquesta nit. No diré la quantitat d’investigacions, de llibres i d’articles dedicats a Elx i a la Festa que ha publicat, són incomptables i ens portaria bona part de la vetlada. Tampoc em detindré a dir que és doctor en història per la Universitat d’Alacant, ni que és insigne arxiver de la Basílica de Santa Maria i del Patronat del Misteri d’Elx (espere que per molt de temps), ni que enguany una obra seua ha estat reconeguda amb el premi d’assaig de la Generalitat Valenciana. Tot açò ja ho sabeu i no val la pena que malbaratem el temps amb aquestes dades, i més ara, que després de les postres tot comença a espessir-se.
La meua glossa vol recórrer unes altres vies, potser més arriscades, tenint en compte que entre els presents hi ha persones amb un major coneixement de la seua personalitat i la seua trajectòria. La meua voluntat és parlar-vos de Joan des de la intimitat, l’afecte, la confiança i l’amistat, però donant fe alhora que estem al davant d’un dels referents més importants de l’Elx contemporani (i entengueu-me això de contemporani en el sentit temporal més ampli possible, és a dir, des dels germans Ibarra o, per què no, des del mateix Pasqual Caracena i la seua escola d’humanitats). Per si algú ho pensa, no sóc gens exagerat, els seus centenars de fulls, els seus milers de ratlles, les seues desenes de milers de paraules escrits amb cura i precisió ho testifiquen. Més aviat, és una obvietat, però amb paraules d’un altre «ja sabreu disculpar-me si comence aquesta intervenció parlant d’algunes obvietats poc convencionals». Poc convencional perquè Elx mai ha sabut reconéixer la tasca ingent, voluntària i minuciosa d’alguns dels seus fills, i m’estalvie posar-ne exemples perquè tots en tindrem en ment.
Una de les coses que més impressionen de Joan quan un s’acosta a la seua obra és que com és possible que un home que es troba, com Dante al començament de la seua Comèdia, «a la meitat del camí de la vida» ―però, sense perdre la «recta via»― haja pogut fer tant, fins al punt que, al meu parer, si volguérem emular-lo molts necessitaríem entre tres i quatre vides, al cap baix. I no parle només de paper escrit, que és molt i de qualitat, sinó del treball callat i constant, per exemple, al voltant de la Festa. En el segle XX, la representació ha patit un continu atac de diversos sectors socials i culturals de la ciutat per eliminar el seu caràcter festiu i transformar-la en un gran espectacle abocat al gran negoci d’allò que en diuen turisme cultural. Joan ha estat una persona que ha lluitat des del si del Patronat del Misteri d’Elx amb coneixement contra aquesta actitud, encara que amb el suport només d’un pocs que s’han fet ressò. Amb la idea de recuperar allò que ens identifica com a poble en un món on la globalització està homogeneïtzant el pensament i la cultura, ha estudiat i ens oferit la història i la memòria de la Festa. I, d’aquesta manera, s’ha convertit, potser a pesar seu, en el referent de què parlava, al qual tots estem en deute. Perquè com diuen amb molt d’encert uns amics, Joan no és el que més sap de la Festa, és el que sap. Per això sorprén que moltes vegades els seus arguments no siguen tinguts en compte enfront de les opinions d’uns altres.
Però això és normal en una societat com la nostra, des-virtuada, en la qual el vici és virtut i la virtut escarni. No és difícil d’entendre, doncs, que els lladres de tot tipus es convertisquen en referents socials i acaben guanyant eleccions i càrrecs i, en canvi, la gent que fa de la virtut una forma de viure i de relacionar-se siga menystinguda. I ho dic amb la convicció que Joan és un home en què trobem les virtuts a les quals ja al·ludia el mateix Ciceró quan parlava de la bondat de les persones: la saviesa, coneguda també posteriorment com la prudència, que n’és una de les conseqüències, de la qual els seus estudis són bona mostra; la justícia, imprescindible a l’hora de pronunciar arguments equitatius que parteixen del coneixement; la fortalesa, per a defendre el que és just i suportar amb paciència les opinions vanes dels altres; i la temprança, per a poder respondre amb mesura i respecte, principis de tot diàleg i que tan sovint la gent oblida quan parla. I a aquestes virtuts cal afegir d’altres, com l’amor al proïsme, la diligència o la humilitat. Però, per damunt de totes, jo destacaria la generositat amb la qual sempre està disposat a ajudar-nos quan li ho demanem.
No vull que penseu que faig un excés de lloança, els que el coneixem tenim multitud d’exemples quotidians que em reafirmen en aquesta descripció. Coses dolentes, en tindrà, jo encara no he tingut ocasió de conéixer-les, però sóc del parer que les persones hem de definir-les per les coses bones que fan i no pels errors o els excessos que puguen cometre.
Com a exemple del que dic, m’agradaria explicar-vos breument com el vaig conéixer i la forta impressió que em va causar. Com podeu suposar jo ja el coneixia molt abans que ell tinguera cap notícia de mi, el veia constantment assegut darrere del taulell de préstec de la Biblioteca Municipal «Pere Ibarra», en moltes ocasions consultant papers i fotocòpies amb atenció. En l’últim curs d’institut, uns amics, el meu germà i jo ens vam proposar fer un web sobre la Festa i, després, de redactar el text se’m va ocórrer demanar-li que me’l revisara. No podia ser d’una altra manera, la major part de la bibliografia que havia consultat eren llibres i articles seus. Així que un dia, amb decisió ―per a aquestes coses sóc bastant vergonyós― vaig apropar-me on ell estava, em vaig presentar i li vaig fer aquesta petició. En aquell moment, no esperava una resposta afirmativa, simplement havia fet l’intent per si de cas. Penseu que jo el coneixia només com a autor de referència (això que els medievals anomenaven autoritat) i, per tant, en la meua ignorància, em semblava improbable que atenguera la meua demanda, ja que estaria suficientment ocupat en uns altres afers de més interés. En canvi, en contra de totes les previsions, va acceptar l’encàrrec de llegir-se i d’esmenar el text. I no sols ho va fer, sinó que en pocs dies ja el tenia enllestit. Amb el temps, m’he adonat que moltes vegades tenim una imatge de les persones que no es correspon amb la realitat, i no sols m’ha passat amb Joan, també amb altres investigadors d’Elx que he anat coneixent amb el temps. Veus que han escrit obres cabdals per al coneixement de la nostra ciutat i els imagines en una altra esfera que no té res a veure, potser en una torre d'ivori inaccessible; però és fals, te’ls trobes tocant de peus a terra, molt a prop. I aleshores comprens com d’injusta és la ciutat que els ha vist nàixer.
I per això estem ací, per fer justícia a totes aquelles persones que ajuden a millorar i a conéixer aquesta comarca. I crec que poques vegades s’ha fet i es farà tanta justícia des de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó com hui amb aquest nomenament com a Soci d’Honor de Joan Castaño. Volem que siga un reconeixement a la tasca ingent que ha dut a terme fins ara, però també pretenem que siga una empenta a continuar-la, perquè encara queda molt per conéixer, molt per estudiar, a pesar de la voluntat d’uns pocs per obstaculitzar la investigació i per menysprear el saber.
Gràcies Joan, i endavant.
