La Rella, 25 anys d'estudis comarcals

En l’any 1983 un grup de joves estudiants de la Universitat de València van ser tan agosarats com per publicar una revista que tenia com a marc principal d’estudi la comarca del Baix Vinalopó, La Rella, i a més en català. No era la primera d’aquest tipus de revistes que després tant han proliferat pel País Valencià, però va ser-ne de les primeres i enguany compleix 25 anys. Cap dels fundadors haguera pensat que arribaria a durar tant de temps, realment es van apostar amb Joan Fuster que almenys arribarien a fer quatre números, cosa que l’insigne escriptor no veia tan clar. Fuster va perdre l’aposta i va haver de convidar el consell de redacció d’aquell moment a un dinar. Però l’aposta era més bé una invitació a consolidar una iniciativa que la joventut i la passió, tan fugisseres, podien abocar a la frustració.

El pas dels anys ha desmentit açò. És cert que la història de la revista no ha estat fàcil: va començar sent bianual, després es va deixar de fer un temps, es va reprendre amb una periodicitat anual, amb èpoques de publicació irregular, fins que l’any 2000 va ser assumida definitivament com a Anuari de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, fet que ha consolidat i assegurat l’edició. Es tracta, doncs, d’una revista que ha sabut sempre superar els problemes i reeixir fins convertir-se en un referent dels estudis locals al País Valencià, fet pel qual hem de sentir-nos orgullosos.

El que més sorprén d’una revista com La Rella és la qualitat dels treballs publicats, la quantitat d’autors col·laboradors (més de dos-cents) i la diversitat dels temes tractats (llengua, literatura, història, geografia, arqueologia, antropologia, arquitectura, biologia, medicina, física, etc.). Tot plegat és una mostra que la investigació local ni està exhaurida ni li manca interés.

Aquesta revista va ser el resultat de la inquietud que als anys setanta i huitanta va despertar en el món acadèmic els estudis que tenien com a objecte el municipi o la comarca. L’actualitat, de totes maneres, és tota una altra cosa: si en un primer moment aquestes investigacions van estar promogudes des de les universitats, hui són terres de conreu que es van abandonant a poc a poc –no són objecte de subvencions I+D–, el treball de les quals recau en la important tasca que estan portant endavant de forma altruista els centres d’estudis locals i comarcals. Aquesta renúncia de les institucions acadèmiques està provocant un buit generacional, els joves graduats de hui dia que es dediquen a la investigació ja no se senten atrets per l’estudi de la seua població ni hi són iniciats. I és ací on el projecte de La Rella es reactualitza vint-i-cinc anys després de la seua creació, ja que hi ha terres que cal continuar llaurant.

El 25é aniversari de la seua creació ha de servir també per donar les gràcies a tots aquells que han col·laborat als llargs dels anys, com a autors o com a membres de l’equip d’edició de la revista: dins d’un projecte de caire tan voluntariós com aquest la seua participació desinteressada és molt necessària.

Aquells que encara no coneixeu la revista o aquells que us agradaria conéixer la seua trajectòria podeu accedir als seus continguts penjats al repertori web http://www.raco.cat/index.php/Rella.

[«La Rella, 25 d’estudis comarcals», periòdic Información, Alacant, 13-11-2008, p. 17]

Mal gust

Sembla una llei cada vegada més estesa en el món contemporani que la possessió de diners no assegura el bon gust. I no és d’estranyar, antigament coincidia la riquesa personal o familiar amb l’educació i el coneixement, fonts indiscutibles del bon gust. Actualment amb la democratització del saber i el cada vegada menor interés que la societat li dóna, no sempre els diners coincideixen amb els bon criteris estètics. Tot el contrari, moltes vegades la sensibilitat la trobem en aquelles persones amb precàries possibilitats per donar-se gustos. I a açò cal afegir, en el cas dels il·licitans, el boom econòmic que va patir la ciutat al llarg del segle XX i el nostre caràcter valencià. Perquè no ens enganyem, els valencians no som coneguts per la nostra finor i delicadesa (ja en el segle XV i XVI existia tota una corrent de sàtira i burla grollera que ens va fer famosos).

El cas és que l’altre dia, passant per la Glorieta, em vaig adonar que estaven «redecorant» la casa del Ciri, que és l’edifici que fa cantó amb el carrer Trinquet i que hui dia ocupa una famosa discoteca. Es tracta d’un dels pocs immobles originals de l’antiga Glorieta (juntament amb la casa Alta, a l’altre costat del carrer Trinquet, i de l’edifici de la gelateria), característic per una balconada que ocupa tot el primer pis i per la seua decoració de gust modernista. La data exacta de construcció ens és desconeguda, pels volts de 1900. Si les coses no han canviat molt, que en aquest món de l’arquitectura local són incertes, està protegida almenys la façana.

Doncs bé, l’altre dia, com dic, em vaig trobar que estaven pintant la façana de verd obscur i les motllures d’estil modernista, de daurat. Pot haver-hi una cosa més coenta i de més de mal gust? Sense comptar que es tracta d’un edifici amb una contudència urbana i visual fora de dubtes. Com es pot actuar sobre un edifici històric d’aquesta manera, sense cap mirament i impunement? Crec que l’Ajuntament hauria d’intervenir en aquests tipus de casos: si dóna permís per pintar una façana d’un edifici tan característic com aquest hauria de vigilar com es fa per no caure en barbaritats que perjudiquen la imatge de la ciutat. Amb quina cara pot dir l’Ajuntament «Elx, dos patrimonis de la humanitat» amb actuacions d’aquest tipus?

Però, mentre pensava en la desfeta visual d’aquest edifici (que lluny queden el jou i les fletxes de la Falange), recordava altres casos que ja s’havien donat a Elx de mal gust: com no oblidar l’edifici neoàrab del carrer Almòrida? (preguem a Déu que no condemne el constructor i l’arquitecte al foc etern). O l’Alcázar, reconvertit també en discoteca, què fàcil haguera estat conservar la decoració interior en un homenatge d’estil retro, tan en voga ara, a les antigues sales de ball! (un altre cas en què la ignoràcia ha planat sobre la façana, on un llenç publicitari oculta la preciosa gelosia). Amb un poc d’inventiva i de consell no és tan difícil conjugar un edifici històric amb un ús modern... però sense passar-se, perquè no tot val, però aquest és un altre debat.

Siga com siga, Elx tornarà a veure impassible com un edifici seu és transformat insensiblement amb l’excusa de donar-li un ús més idoni amb els nous temps. Potser alguns diran que no és un edifici tan important o que hi ha permisos oficials per enmig o, fins i tot, que com és una propietat privada el propietari pot fer el que li done la gana. Però, en el fons de tot està la necessitat dels il·licitans que no desaparega el paisatge que ens identifica, que ens fa d’escenari en la vida i que no és de ningú i ens pertany a tots. Conservem les poques restes que encara ens queden.

[«Mal gust», periòdic Información, Alacant, 03-09-2008, p. 15]

Mite i fantasia: Jaume I i la Festa d'Elx

Si hi ha un personatge cabdal per als valencians, és sens dubte el rei Jaume I, del qual enguany es compleixen huit-cents anys del seu naixement. Aquest monarca pot ser recordat per moltes coses, però per als valencians sempre serà el rei fundador, aquell que el 1238 va donar origen al Regne de València per iniciativa pròpia i va decidir que els nous territoris conquistats als musulmans al sud del Sènia no s’integraren en cap altre regne, com pretenien els aragonesos, sinó que conformaren una entitat política, legislativa i econòmica independent dins de la Corona d’Aragó.

L’Europa del segle XIII començava un període de canvis importants: al feudalisme, la societat ruralitzada, l’agricultura de subsistència i la religió de monestirs els van substituir l’eixamplament de les ciutats, el desenvolupament del comerç i la burgesia, l’aparició dels ordes mendicants, la creació de les primeres universitats, l’origen del gòtic o la manera de legislar. I el regne de València, creat de nova planta en aquesta època, es va convertir en exemple de tot açò. El rei Jaume podia ser un illetrat, però era un monarca que sabia perfectament quin era el moment en què li havia tocat regnar. En aquest sentit, va introduir el dret romà a través dels Furs de València, va consolidar la celebració de Corts com a sistema en què el rei legislava amb l’acord dels grups socials més influents o va desenvolupar l’administració municipal. Per açò no s’entén l’interés a reconéixer-li només el seu caràcter de guerrer, imatge que ell mateix va promoure a través del Llibre dels Fets, i que a vegades sembla ser la seua única aportació a la història.

Jaume I i la Mare de Déu

Jaume I, femeller com el seu pare, Pere el Catòlic, és conegut per les relacions extramatrimonials que va tenir al llarg de la seua vida. A banda dels seus dos matrimonis, amb Elionor de Castella i Violant d’Hongria, va tenir nombroses «amistançades», com Aurembiaix d’Urgell, Blanca d’Antilló, Elvira Sarroca, Teresa Gil de Vidaure o Berenguera Alfonso. El mateix pontífex va acusar del fracàs de la croada a Terra Santa, que el nostre rei havia projectat el 1269, a la relació amb aquesta última, ja que Déu li havia negat l’ajuda per luxuriós. I en alguns moments del Llibre dels Fets, autobiografia dictada pel mateix monarca, expressa la por de morir en pecat a causa d’aquestes relacions. Encara que també pensava que morir en batalla, defensant el cristianisme, l’eximiria de tota culpa.

Aquest caràcter del rei es contraposa a la seua ferma devoció a la Mare de Déu, perquè, a pesar de ser un pecador reincident, era un home profundament cristià. Però no podia ser d’una altra manera, des del seu mateix engendrament, que va ser tot un prodigi: conta la tradició, arreplegada entre altres pel cronista Ramon Muntaner, que el rei Pere el Catòlic no volia tenir cap relació amb la seua esposa, Maria de Montpeller, i que els eclesiàstics i ciutadans d’aquesta ciutat van decidir enganyar el monarca per a poder engendrar un hereu per a la Corona. Van citar-lo amb la seua amant, que en realitat era la seua dona, van tancar-los a obscures i tots els habitants de Montpeller van estar la nit en vetla pregant a les esglésies de la ciutat per un hereu. I nou mesos després, la nit de la festivitat de la Candelera de 1208, naixia Jaume. Aquesta contalla, a la qual el mateix Jaume I donava crèdit, justificava el seu triomf en la conquista dels territoris musulmans del sud, ja que es considerava l’elegit per Déu per a portar endavant el redreçament d’un patrimoni dinàstic malmés pel seu predecessor, mort a Muret el 1213 en lluita contra l’exèrcit francés, segons diuen en pecat per haver jagut la nit anterior amb dones.

Jaume I expressava la devoció a la Mare de Déu de diverses maneres, des d’encomanar-s’hi abans d’entrar en batalla fins a la fundació de santuaris dedicats al seu culte, com el monestir de Santa Maria del Puig, lloc on va acampar l’exèrcit del rei abans d’entrar a València i on va tenir lloc una cruenta batalla entre tots dos bàndols l’agost de 1237. En aquest sentit, també es pot comentar el cas de convertir «Santa Maria!» en un crit de batalla en el setge de la ciutat de Mallorca o la decisió de fer-se soterrar al monestir de Santa Maria de Poblet, on encara reposen les seues restes, culminant així una relació devocional amb la Mare de Déu que s’havia estés tot al llarg de la vida del monarca. Però, si la devoció de Jaume I va destacar en alguna cosa, i així ho va demostrar en les seues conquistes, va ser en la consagració constant de mesquites dedicades al culte marià («en totes les viles que eren grans, que Déu ens havia donat a guanyar als sarraïns, havíem edificada església de Nostra Dona santa Maria»), com va fer a Elx.

Jaume I i Elx

L’acord al qual van arribar Jaume I i Alfons X de Castella el 1244 amb el tractat d’Almirra era molt clar: els territoris del Regne de València no podrien passar el límit de Biar-Busot. D’aquesta manera, el regne musulmà de Múrcia passaria a formar part de Castella com a protectorat sota la vigilància del germà del rei savi, l’infant En Manuel. L’any 1264 es va produir una revolta dels musulmans murcians en contra del domini castellà i Alfons X va demanar al seu sogre, el mateix Jaume I, que acudira a sufocar-la. Des de Villena fins a Múrcia el nostre monarca va tornar les poblacions a la situació anterior a l’alçament. En la majoria dels casos el rei només va fer servir la diplomàcia, com a Elx: Jaume I es va reunir amb alguns caps de l’aljama il·licitana i va acordar secretament la rendició de la vila, fet que va ocórrer entre el 20 i el 21 de desembre de 1265 i que el Llibre dels Fets narra en els capítols 416-421.

El rei va prometre als musulmans que es regirien amb la seua llei i jutges i que podrien practicar la seua religió. I, encara que això és cert, no és tota la veritat del cas. Els musulmans foren expulsats de la vila, ocupada ara per nous pobladors valencians, catalans i aragonesos, i van haver d’establir una moreria als extramurs, el que hui coneixem com a Raval de Sant Joan; i l’antiga mesquita va ser consagrada com a església sota l’advocació de la Mare de Déu. A més a més, Jaume I va dividir el territori en tres parts: el Franc i el Donadiu per als cristians nouvinguts que van habitar la vila i el Magram per als musulmans dominats. Les dues primeres es regaven amb l’aigua provinent de la séquia Major i el Magram, situat a la banda dreta del riu Vinalopó, amb la séquia de Marxena. D’aquesta manera, la dominació cristiana sobre aquest territori es va convertir en conquista i colonització i els seus antics habitants en sotmesos a les noves estructures cristianes d’ocupació del territori. I aquesta va ser, a grans trets, la intervenció de Jaume I a Elx.

Jaume I i la Festa

Diversos autors dels segles XVII i XVIII (i alguns del XIX i del XX) també van atribuir a Jaume I la creació de la Festa o Misteri d’Elx. Sembla que ja en aquella època la manca de documentació que donara pistes del moment en què es va començar a celebrar la representació va ser un problema i aquestos autors es van haver de servir de les tradicions populars que corrien pel poble.

El primer text que parla sobre l’origen de la Festa és la Recopilación en que se da quenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche de 1621, escrita pel regidor Cristòfol Sanç. En aquesta obra es posa èmfasi en el paper que van poder jugar els pobladors castellans de l’infant En Manuel, encara que també diu en referència a la conquista de Jaume I: «que por haberse ganado de los moros esta villa, tal día como el de Nuestra Señora de la Asunción [dia en què es creia antigament que va entrar el rei], sus pobladores emprendieron hacerla». Pocs anys després, el 1625 Gaspar Soler Chacon va fer una còpia del text de la consueta per a Honorat Martí de Montsí, familiar del Sant Ofici a la ciutat d’Oriola, amb el nom de Llibre de la Festa de Nostra Señora de la Sumptió ditta vulgarment la festa de la vila de Elig, en la qual afirma que la Festa va ser la celebració que els pobladors que van vindre amb Jaume I començaren a fer per commemorar la conquista cristiana de la ciutat.

Aquests dos autors, que van establir la teoria de l’origen de la representació en el segle XIII de mans de Jaume I, amb tanta fortuna posterior, relacionen la fundació de la comunitat il·licitana cristiana amb la creació del drama assumpcionista. D’aquesta manera, el sotmetiment cristià del territori i la seua repoblació, és a dir, la incorporació d’Elx al món cristià europeu, va funcionar per a la Festa, de la qual es desconeixia la data de creació, en una mena de «mite de fundació». La vinculació de l’origen de la representació amb l’origen de la comunitat atorgava una major transcendència i un significat molt més profund a aquesta en una població que era i se sentia valenciana: el caràcter mític que va adquirir la figura de Jaume I per als valencians va acabar per mitificar l’origen de la Festa.

Els estudis iniciats a finals del segle XIX i desenvolupats posteriorment a partir dels anys 80 han clarificat el moment en què es va iniciar la Festa. Ara sabem que la representació es va crear al darrer terç del segle XV, però fins a èpoques ben recents l’actuació de Jaume I en aquestes terres justificava l’existència de la celebració identitària dels il·licitans.

[«Mite i fantasia: Jaume I i la Festa d’Elx», periòdic Información, especial «La Festa d’Elx» 08-08-2008, p. 42; revisat el 06-10-2014]

Llibre de les franqueses i privilegis del Regne de Mallorca (s. XIV). Aquesta imatge recorda la coronació de la Mare de Déu: el rei Jaume I és coronat per dos àngels, mentre altres dos toquen instruments de corda.

Gent que fa història

Estem acostumats que qualsevol commemoració institucional es dedique a fets històrics fonamentals i a importants personatges del passat. Els diferents governs que ens administren dediquen quantitats immenses de diners en publicitat per dir-nos què esdeveniment hem de celebrar cada any. Però, encara que en la majoria dels casos els motius estan justificats, els resultats solen ser superficials i acaben difuminats entre els altres missatges institucionals que la ciutadania rep contínuament.

Acostumats a aquesta manera de recordar el passat ―la memòria de les grans fites―, sorprén que un ajuntament vullga dedicar una exposició als que s’han esforçat pacientment a fer la història: a estudiar-la, a escriure-la i a difondre-la. Aquestes persones no solen ser objecte d’atenció, si no és per a criticar-los o per a menysprear-los, perquè en el fons dominen el coneixement i això sempre és perillós. Oblidats de la majoria i rememorats per uns pocs, només per aquells que se senten lligats intel·lectualment o per institucions que amb independència poden reconéixer la feina ben feta. És cert que hi ha casos en què, pel contrari, són idealitzats fins al punt que el seu treball també queda amagat sota el que representen com a símbols.

La recuperació de la memòria dels historiadors més importants d’Elx, aquells sense la tasca dels quals hui seríem molt més ignorants i gràcies als quals encara conservem alguna cosa que ens explique com eren els nostres avantpassats, és el que pretén l’exposició Gent que fa història, que recentment ha inaugurat el Museu d’Arqueologia i Història d’Elx. Dels tres personatges en què se centra l’exposició, Aurelià Ibarra, Pere Ibarra i Alejandro Ramos, em quede, sens dubte, amb l’interés que desperten els germans Ibarra. Historiadors de finals del segle XIX i començaments del XX que van treballar per un estudi del passat d’Elx rigorós, allunyat definitivament de les faules i els partidismes anteriors, i que van obrir la ciutat als grans centres acadèmics estatals i internacionals. Persones compromeses amb els il·licitans, encabotades pel progrés de la ciutat (un progrés intel·lectual, que no material, amb el qual poder construir una societat més igualitària i més lliure, capaç de prendre les decisions correctes en els temes que afecten la població).

Elx no ha estat capaç fins ara de reconéixer la dedicació d’aquestes persones, potser massa enlluernada en els tòpics recurrents d’aquesta ciutat ―la Festa, les palmeres i la Dama―, que de tan venerar-los ens han encegat fins al punt de no poder distingir tot el que n’hi ha al darrere i els envolta. Conéixer el treball d’aquests historiadors ―i especialment en relació amb aquestes fites locals― és un deure dels il·licitans i difondre’l una responsabilitat de l’administració municipal. Per tant, us anime a visitar aquesta exposició, que amb un disseny atractiu i de forma entretinguda, sense cansar el visitant amb un excés de dades, recorre la vida i l’obra d’aquests erudits locals, que ja és hora que es convertisquen en matèria del nostre interés i del nostre reconeixement.

[«Gent que fa història», periòdic Información, Alacant, 10-06-2008]

El compromís cívic de la investigació local

Benvinguts a aquesta mesa redona del cicle d’activitats que sota el títol Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934). El compromís cívic de la historiografia local ha organitzat l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó en commemoració del cent cinquanta aniversari del naixement d’aquest historiador il·licità. És tot un honor moderar aquesta taula, tant per la matèria com per les persones que m’acompanyen.

La primera activitat que va iniciar el cicle el passat 10 d’abril va ser una conferència d’Antoni Furió sobre el context de la historiografia local valenciana en què van desenvolupar la seua tasca els germans Ibarra. El conferenciant, coneixedor de la riquesa documental que atresora l’Arxiu Municipal d’Elx, en gran part gràcies a la constància de Pere Ibarra per fer-se amb un llegat venut a pes per un alcalde indigne d’aquest poble, va demanar públicament la immediata digitalització d’aquest fons com la millor manera d’homenatjar aquest erudit. I açò ho porte a col•lació per dues raons.

En primer lloc, perquè l’IECBV ha arreplegat aquesta proposta i l’ha feta seua. Per aquest motiu, ha presentat un escrit adreçat a l’alcalde d’Elx demanant aquesta necessària digitalització per a la conservació i difusió d’aquest important patrimoni dels il·licitans, amb col·leccions especialment delicades, com l’hemeroteca històrica i el Tesorillo histórico, totes dues recollides pel mateix Pere Ibarra. Aquesta petició, a més a més, va acompanyada del suport de notables investigadors que han treballat aquest arxiu: Maria Teresa Ferrer (CSIC), Antoni Furió (Universitat de València), Francesc Massip (Universitat Rovira i Virgili), Luis Pablo Martínez (Conselleria de Cultura), Jesús Millan (Universitat de València), Concha Papí (Museu Arquerològic Nacional), entre d’altres.

En segon lloc, perquè aquesta proposta actualitzaria d’alguna manera la tasca que va portar endavant Pere Ibarra. I d’això va la taula redona de hui. Amb el títol d’El compromís cívic de la investigació local des de l’IECBV volíem plantejar una qüestió que si en un primer moment pot resultar bastant secundària, creiem que és necessari posar damunt la taula, sobretot en una societat com la nostra, donada a deixar-se portar per les aparences i pels interessos massa personalistes. La pregunta seria la següent: ¿té cabuda la investigació local en la societat actual? És a dir, ¿són necessaris els estudis locals hui en dia o simplement serveixen per omplir les expectatives de coneixement d’uns pocs? Tots, imagine, contestaríeu que aquest tipus d’estudis són, sens dubte, necessaris. També, us dic que probablement els que estem ací formem part d’aquest nucli reduït de persones interessades per la investigació local. Però, ¿hi ha algun punt de contacte entre aquesta sala i l’exterior, on es troben els problemes quotidians? Encara que jo no rebutge la seducció del simple coneixement, una funció genys menyspreable de la investigació (tampoc és pla de caure en l’utilitarisme), crec que tots estarem d’acord que aquesta necessita trobar-se amb el món per adquirir un sentit complet. Els estudiosos, temptats de viure en una torre de marfil, tancats en les seues pròpies elucubracions, desitgen en el fons veure reflectit, encara que siga mínimament, el seu esforç en el món que els envolta i, així, sentir-se que en formen part.

Però, acceptades aquestes premises, quin paper correspon a la investigació en la societat actual i, en concret, en el nostre context més immediat, el local? Aquesta és la pregunta que llance als participants d’aquesta taula i a tots vostés. Però, encara aniré més lluny, i prendré ja partit: com pot participar la investigació local en el desenvolupament de la ciutat?

Totes aquestes preguntes i reflexions no naixen del no-res. L’IECBV porta anys darrere d’aquests qüestions. I el model no és un altre que Pere Ibarra. Si alguna cosa va caracteritzar la vida de Pere va ser la dedicació permanent a aquest poble. Tots els seus estudis anaven dirigits a donar resposta a alguns dels problemes que en aqueix moment es plantejaven en la població: la restauració de la Festa, la protecció dels horts de palmeres, la conservació de l’arquitectura i l’urbanisme històrics, la manca d’aigua potable i d’aigua de reg, el desmantellament de la memòria documental, etc. Es va enfrontar a polítics i intel•lectuals locals per aquests temes, però també va col·laborar quan el van deixar, només amb la idea de millorar Elx. Açò necessitava, a banda de l’estudi continu i desinteressat, d’una tasca de divulgació: Pere Ibarra creia que la formació en temes històrics locals dels seus conciutadans contribuïria a prendre les decisions correctes per al progrés de la ciutat. I per a aquest fi no va dubtar en utilitzar l’abundant premsa local del moment per fer-se sentir i educar ―que no adoctrinar― els il·licitans.

Però aquests no el van tractar com es mereixia, després d’haver esmerçat temps i diners en ells. En els últims anys de la seua vida, amb un museu i una biblioteca dignes de les més prestigioses institucions, desconfiava de deixar-los a la població. Elx és una ciutat que fagocita tot el que la defineix: edificis, documents, festes... en una contínua transformació que sembla no tenir fi. I Pere Ibarra ho sabia. Va intentar salvaguardar tot el seu esforç el millor que va poder, però la mort el va sorprendre el 1934 sense haver decidit què fer amb tot el seu llegat. L’Ajuntament va començar les negociacions amb la vídua per fer-se amb tota la seua col·lecció d’antiguitats i amb tot el seu fons documental: a pesar del desinterés general (recordem que per a una bona part de la població Pere tenia una obsessió pràcticament malaltissa pels «testets»), els governants locals veieren que la tasca d’aquest erudit representava la recuperació de la memòria de la població i, per això, van considerar que el seu museu havia de passar a mans municipals. Dos anys després va estallar la guerra i tot va quedar en un no-res. Acabada la contesa es van continuar els tràmits per adquirir la col·lecció: els documents van passar a engrossar l’arxiu municipal, en aquella època a les golfes de la casa consistorial, i les restes arqueològiques van quedar amuntegades en caixes en l’antiga casa de l’hort del Colomer durant dècades. Un llegat disgregat i en part expoliat que hui dia encara està per recuperar.

Jaume I, el rei fundador

El 2 de febrer de l’any 1208 va nàixer a Montpeller Jaume I. Sembla mentida que la imatge i els fets d’un personatge que va venir al món fa ni més ni menys que huit-cents anys encara tinguen ressò i siguen recordats, especialment pels mallorquins i valencians. I no pot ser d’una altra manera, Jaume I va ser el fundador dels antics regnes de Mallorca i València, és a dir, el que va dotar-los d’entitat territorial, política, cultural i lingüística.

Encara que el seu engendrament i el seu naixement van ser força especials (val la pena llegir la narració, entre llegendària i messiànica, d’aquestos fets en la versió que Ramon Muntaner, mestre de l’èpica catalana, va escriure a començaments del segle XIV en la seua Crònica), la infantesa del rei va ser poc afortunada: el pare va morir quan tenia cinc anys a Muret defensant els seus vassalls càtars, va ser ostatge de l’enemic de son pare —el francés Simó de Monfort—, va ser educat pels templers i als nou anys va començar a regnar uns estats, els nobles dels quals estaven sublevats contra ell. A pesar d’aquest inici, temps a venir va ser un dels monarques més importants de l’Europa occidental, admirat i recordat per les seues conquestes.

Els valencians li devem la creació del regne de València com a entitat política independent, regida per un conjunt de lleis pròpies, els Furs, una de les primeres mostres de la recuperació del dret romà a l’edat mitjana (d’altra banda, com diu Joan F. Mira, pocs regnes compten amb data exacta de naixement, 9 d’octubre de 1238, i també de defunció, 29 de juny de 1707). Certament, la tasca de legislador ha estat moltes vegades bandejada per les gestes militars, molt més enlluernadores, però va ser Jaume I qui, a banda de la promulgació de privilegis i franqueses per als diferents estats de la Corona d’Aragó, va establir la convocatòria periòdica de Corts o va crear les primeres entitats polítiques municipals.

En vida de Jaume I, Elx no pertanyia al regne de València, va ser el seu nét, Jaume II, qui hi va incorporar la vila el 1304, però va donar les primeres passes. L’any 1264 el regne musulmà de Múrcia, protectorat de Castella, s’havia sublevat contra Alfons X. Aquest rei, ocupat a apaivagar una altra revolta a Andalusia, va demanar al seu sogre, el rei Jaume, que l’ajudara a sufocar aquesta sublevació. El rei hi va acudir, i vila rere vila, va fer capitular tot aquest territori. A Elx va entrar el 20 de desembre i ací va establir una colònia de persones que hi havien vingut amb ell. Aquesta política repobladora, d’una banda, permetia controlar de forma més eficaç la comunitat musulmana que que vivia a les seues terres, encara que marginats políticament i econòmica; i, d’altra, va facilitar que a finals de segle Jaume II es fera fàcilment amb tot el territori al sud de la frontera del primigeni regne de València. Passat el temps, ja en el segle XVII, Jaume I encara era considerat un fundador, i així ho recullen els historiadors locals Cristòfol Sanç i Gaspar Soler, fins al punt que aquest últim el considera el «creador» de la Festa o Misteri d’Elx.

No podem tampoc quedar-nos amb una imatge excessivament complaent d’aquest monarca. No oblidem que l’edat mitjana era una època permanentment en guerra, la crueltat de la qual no tenia miraments i, en aquest cas, l’entrada del rei a la Ciutat de Mallorca el 1229 va ser una veritable matança sense contemplacions. El rei Jaume també va ser titlat de massa sever, fama que potser va guanyar-se per les seues condemnes exemplaritzants, com ara quan va manar que tallaren la llengua al bisbe de Girona, que havia deixat anar els seus secrets de confessió, o quan el seu fill Pere, amb el seu beneplàcit, va ofegar el seu germanastre per haver defensat els interessos de la noblesa opositora, sense parlar de la tan discutida divisió dels regnes entre els seus dos fills. En tot cas, és indubtable que es tracta del personatge més important de la història valenciana ja que els seus fets van afectar, per a bé o per a mal, el destí de moltes persones durant segles.

[«Jaume I, el rei fundador», periòdic Información, Alacant, 01-02-2008; revisat el 06-10-2014]