Fa mesos que el perill del picudo amenaça els horts de palmeres i, si en un començament temèrem que en poc temps, fent cas a l'alarmisme informatiu, Elx es quedaria calba de palmeres, amb el temps ens hem acostumat a sentir de tant en tant alguna notícia que parla del seu perill, sempre lluny, en focus localitzats a alguns quilòmetres de distància, al camp, com si aquest espai no formara part d'Elx. Ara ja han aparegut aquests insectes dins de la ciutat, al barri d'Altabix, propet als horts històrics, els «importants» (els centenars de palmeres triturades massivament fins ara sembla que no tenen cap interés). A banda dels esforços que es fan per tal d'aturar la plaga, hauria de plantejar-se la creació d'algun tipus d'investigació que aclarisca com un insecte que no és autòcton de la zona s'ha pogut introduir i com és que no van funcionar els controls d'accés de palmeres foranes. Pensem que possiblement estem al davant de la plaga més terrible que ha planat mai sobre els horts.
Al mateix temps que ens assabentàvem de la presència de l'insecte al jardí de l'edifici de la Guàrdia Civil d'Altabix, apareixia una altra notícia no menys preocupant que aquesta: s'ha decidit ampliar el vial que creua els horts de Travalon i per tal motiu s'han arrancat i trasplantat part de les palmeres que hi ha al costat del camí. Malgrat les paraules tranquil·litzadores del regidor de medi ambient, la foto que apareixia al periòdic era impactant: un gran surc travessava la part externa de l'hort on abans hi hauria tota una filera de palmeres.
Tan preocupats pel nou perill del picudo havíem oblidat el perill tradicional dels horts. Al llarg del segle XX la ciutat ha crescut a costa de menjar-se trossets d'hort, quant no horts sencers. Com a exemples històrics el Teatre Kursaal (avui Gran Teatre) o les fàbriques de Ripoll o d'El Sord (avui el col·legi Candalix) o, fins i tot, barris com la Zapatillera s'han construït sobre horts de palmeres. Gràcies a la construcció del Pont Nou (1913), que obria la possibilitat de creixement a l'altra banda del riu, i de la Llotja d'Altabix (1941), que va promoure l'edificació més enllà dels horts, tot aquest procés es va poder frenar.
Amb el temps la desaparició d'horts sencers va aturar-se, però en canvi continuava l'aprofitament de part de l'espai que ocupaven els horts, fent retrocedir de forma permanent la frontera entre l'espai urbà i l'agrícola en perjudici de les palmeres, des de la construcció de l'estació d'autobusos o de col·legis fins a la remodelació del carrer Santa Anna. Potser un dels casos més significatius ha estat el del Filet de Fora que ha perdut tota la façana que donava als horts de palmeres i que feia d'aquest carrer un racó especialment agradable. Nous edificis han ocupat aquest espai i, fins i tot, s'ha creat alguna illa de cases nova, com la del centre de salut del Raval.
A poc a poc els horts van perdent palmeres que, si en un principi el seu nombre sembla irrellevant, la quantitat arrancada o desplaçada al llarg dels anys es fa desmesurada. La gran marea de creixement de la ciutat va guanyant terreny als horts, que resten assetjats i en perill. Aquesta situació ja no es pot permetre després de la declaració de la Unesco, si aquest títol realment serveix per alguna cosa. Cal pensar-se detingudament la destrucció de part d'un hort, com el de Travalon, amb palmeres centenàries, cal valorar altres possibilitats i no justificar l'acció en la «seguretat del cotxes» (vaja estupidesa!) i en el trasplantament de les palmeres com a solució. Si Elx es caracteritza per alguna cosa, no és pel nombre de palmeres, sinó pel sistema agrícola que es crea amb la seua plantació. L'estructura dels horts ―els bancals, les fileres de palmeres, els caminals, el sistema de reg, etc., i tot en conjunt― és el que els fa singulars: arrancar o trasplantar palmeres acaba per modificar aquesta estructura i transgredir la fisonomia tradicional dels horts, ara que tants esforços es fan per protegir-los de l'atac del picudo.
