Benvinguts a aquesta mesa redona del cicle d’activitats que sota el títol Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934). El compromís cívic de la historiografia local ha organitzat l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó en commemoració del cent cinquanta aniversari del naixement d’aquest historiador il·licità. És tot un honor moderar aquesta taula, tant per la matèria com per les persones que m’acompanyen.
La primera activitat que va iniciar el cicle el passat 10 d’abril va ser una conferència d’Antoni Furió sobre el context de la historiografia local valenciana en què van desenvolupar la seua tasca els germans Ibarra. El conferenciant, coneixedor de la riquesa documental que atresora l’Arxiu Municipal d’Elx, en gran part gràcies a la constància de Pere Ibarra per fer-se amb un llegat venut a pes per un alcalde indigne d’aquest poble, va demanar públicament la immediata digitalització d’aquest fons com la millor manera d’homenatjar aquest erudit. I açò ho porte a col•lació per dues raons.
En primer lloc, perquè l’IECBV ha arreplegat aquesta proposta i l’ha feta seua. Per aquest motiu, ha presentat un escrit adreçat a l’alcalde d’Elx demanant aquesta necessària digitalització per a la conservació i difusió d’aquest important patrimoni dels il·licitans, amb col·leccions especialment delicades, com l’hemeroteca històrica i el Tesorillo histórico, totes dues recollides pel mateix Pere Ibarra. Aquesta petició, a més a més, va acompanyada del suport de notables investigadors que han treballat aquest arxiu: Maria Teresa Ferrer (CSIC), Antoni Furió (Universitat de València), Francesc Massip (Universitat Rovira i Virgili), Luis Pablo Martínez (Conselleria de Cultura), Jesús Millan (Universitat de València), Concha Papí (Museu Arquerològic Nacional), entre d’altres.
En segon lloc, perquè aquesta proposta actualitzaria d’alguna manera la tasca que va portar endavant Pere Ibarra. I d’això va la taula redona de hui. Amb el títol d’El compromís cívic de la investigació local des de l’IECBV volíem plantejar una qüestió que si en un primer moment pot resultar bastant secundària, creiem que és necessari posar damunt la taula, sobretot en una societat com la nostra, donada a deixar-se portar per les aparences i pels interessos massa personalistes. La pregunta seria la següent: ¿té cabuda la investigació local en la societat actual? És a dir, ¿són necessaris els estudis locals hui en dia o simplement serveixen per omplir les expectatives de coneixement d’uns pocs? Tots, imagine, contestaríeu que aquest tipus d’estudis són, sens dubte, necessaris. També, us dic que probablement els que estem ací formem part d’aquest nucli reduït de persones interessades per la investigació local. Però, ¿hi ha algun punt de contacte entre aquesta sala i l’exterior, on es troben els problemes quotidians? Encara que jo no rebutge la seducció del simple coneixement, una funció genys menyspreable de la investigació (tampoc és pla de caure en l’utilitarisme), crec que tots estarem d’acord que aquesta necessita trobar-se amb el món per adquirir un sentit complet. Els estudiosos, temptats de viure en una torre de marfil, tancats en les seues pròpies elucubracions, desitgen en el fons veure reflectit, encara que siga mínimament, el seu esforç en el món que els envolta i, així, sentir-se que en formen part.
Però, acceptades aquestes premises, quin paper correspon a la investigació en la societat actual i, en concret, en el nostre context més immediat, el local? Aquesta és la pregunta que llance als participants d’aquesta taula i a tots vostés. Però, encara aniré més lluny, i prendré ja partit: com pot participar la investigació local en el desenvolupament de la ciutat?
Totes aquestes preguntes i reflexions no naixen del no-res. L’IECBV porta anys darrere d’aquests qüestions. I el model no és un altre que Pere Ibarra. Si alguna cosa va caracteritzar la vida de Pere va ser la dedicació permanent a aquest poble. Tots els seus estudis anaven dirigits a donar resposta a alguns dels problemes que en aqueix moment es plantejaven en la població: la restauració de la Festa, la protecció dels horts de palmeres, la conservació de l’arquitectura i l’urbanisme històrics, la manca d’aigua potable i d’aigua de reg, el desmantellament de la memòria documental, etc. Es va enfrontar a polítics i intel•lectuals locals per aquests temes, però també va col·laborar quan el van deixar, només amb la idea de millorar Elx. Açò necessitava, a banda de l’estudi continu i desinteressat, d’una tasca de divulgació: Pere Ibarra creia que la formació en temes històrics locals dels seus conciutadans contribuïria a prendre les decisions correctes per al progrés de la ciutat. I per a aquest fi no va dubtar en utilitzar l’abundant premsa local del moment per fer-se sentir i educar ―que no adoctrinar― els il·licitans.
Però aquests no el van tractar com es mereixia, després d’haver esmerçat temps i diners en ells. En els últims anys de la seua vida, amb un museu i una biblioteca dignes de les més prestigioses institucions, desconfiava de deixar-los a la població. Elx és una ciutat que fagocita tot el que la defineix: edificis, documents, festes... en una contínua transformació que sembla no tenir fi. I Pere Ibarra ho sabia. Va intentar salvaguardar tot el seu esforç el millor que va poder, però la mort el va sorprendre el 1934 sense haver decidit què fer amb tot el seu llegat. L’Ajuntament va començar les negociacions amb la vídua per fer-se amb tota la seua col·lecció d’antiguitats i amb tot el seu fons documental: a pesar del desinterés general (recordem que per a una bona part de la població Pere tenia una obsessió pràcticament malaltissa pels «testets»), els governants locals veieren que la tasca d’aquest erudit representava la recuperació de la memòria de la població i, per això, van considerar que el seu museu havia de passar a mans municipals. Dos anys després va estallar la guerra i tot va quedar en un no-res. Acabada la contesa es van continuar els tràmits per adquirir la col·lecció: els documents van passar a engrossar l’arxiu municipal, en aquella època a les golfes de la casa consistorial, i les restes arqueològiques van quedar amuntegades en caixes en l’antiga casa de l’hort del Colomer durant dècades. Un llegat disgregat i en part expoliat que hui dia encara està per recuperar.
