Estem acostumats que qualsevol commemoració institucional es dedique a fets històrics fonamentals i a importants personatges del passat. Els diferents governs que ens administren dediquen quantitats immenses de diners en publicitat per dir-nos què esdeveniment hem de celebrar cada any. Però, encara que en la majoria dels casos els motius estan justificats, els resultats solen ser superficials i acaben difuminats entre els altres missatges institucionals que la ciutadania rep contínuament.
Acostumats a aquesta manera de recordar el passat ―la memòria de les grans fites―, sorprén que un ajuntament vullga dedicar una exposició als que s’han esforçat pacientment a fer la història: a estudiar-la, a escriure-la i a difondre-la. Aquestes persones no solen ser objecte d’atenció, si no és per a criticar-los o per a menysprear-los, perquè en el fons dominen el coneixement i això sempre és perillós. Oblidats de la majoria i rememorats per uns pocs, només per aquells que se senten lligats intel·lectualment o per institucions que amb independència poden reconéixer la feina ben feta. És cert que hi ha casos en què, pel contrari, són idealitzats fins al punt que el seu treball també queda amagat sota el que representen com a símbols.
La recuperació de la memòria dels historiadors més importants d’Elx, aquells sense la tasca dels quals hui seríem molt més ignorants i gràcies als quals encara conservem alguna cosa que ens explique com eren els nostres avantpassats, és el que pretén l’exposició Gent que fa història, que recentment ha inaugurat el Museu d’Arqueologia i Història d’Elx. Dels tres personatges en què se centra l’exposició, Aurelià Ibarra, Pere Ibarra i Alejandro Ramos, em quede, sens dubte, amb l’interés que desperten els germans Ibarra. Historiadors de finals del segle XIX i començaments del XX que van treballar per un estudi del passat d’Elx rigorós, allunyat definitivament de les faules i els partidismes anteriors, i que van obrir la ciutat als grans centres acadèmics estatals i internacionals. Persones compromeses amb els il·licitans, encabotades pel progrés de la ciutat (un progrés intel·lectual, que no material, amb el qual poder construir una societat més igualitària i més lliure, capaç de prendre les decisions correctes en els temes que afecten la població).
Elx no ha estat capaç fins ara de reconéixer la dedicació d’aquestes persones, potser massa enlluernada en els tòpics recurrents d’aquesta ciutat ―la Festa, les palmeres i la Dama―, que de tan venerar-los ens han encegat fins al punt de no poder distingir tot el que n’hi ha al darrere i els envolta. Conéixer el treball d’aquests historiadors ―i especialment en relació amb aquestes fites locals― és un deure dels il·licitans i difondre’l una responsabilitat de l’administració municipal. Per tant, us anime a visitar aquesta exposició, que amb un disseny atractiu i de forma entretinguda, sense cansar el visitant amb un excés de dades, recorre la vida i l’obra d’aquests erudits locals, que ja és hora que es convertisquen en matèria del nostre interés i del nostre reconeixement.
