Si hi ha un personatge cabdal per als valencians, és sens dubte el rei Jaume I, del qual enguany es compleixen huit-cents anys del seu naixement. Aquest monarca pot ser recordat per moltes coses, però per als valencians sempre serà el rei fundador, aquell que el 1238 va donar origen al Regne de València per iniciativa pròpia i va decidir que els nous territoris conquistats als musulmans al sud del Sènia no s’integraren en cap altre regne, com pretenien els aragonesos, sinó que conformaren una entitat política, legislativa i econòmica independent dins de la Corona d’Aragó.
L’Europa del segle XIII començava un període de canvis importants: al feudalisme, la societat ruralitzada, l’agricultura de subsistència i la religió de monestirs els van substituir l’eixamplament de les ciutats, el desenvolupament del comerç i la burgesia, l’aparició dels ordes mendicants, la creació de les primeres universitats, l’origen del gòtic o la manera de legislar. I el regne de València, creat de nova planta en aquesta època, es va convertir en exemple de tot açò. El rei Jaume podia ser un illetrat, però era un monarca que sabia perfectament quin era el moment en què li havia tocat regnar. En aquest sentit, va introduir el dret romà a través dels Furs de València, va consolidar la celebració de Corts com a sistema en què el rei legislava amb l’acord dels grups socials més influents o va desenvolupar l’administració municipal. Per açò no s’entén l’interés a reconéixer-li només el seu caràcter de guerrer, imatge que ell mateix va promoure a través del Llibre dels Fets, i que a vegades sembla ser la seua única aportació a la història.
Jaume I i la Mare de Déu
Jaume I, femeller com el seu pare, Pere el Catòlic, és conegut per les relacions extramatrimonials que va tenir al llarg de la seua vida. A banda dels seus dos matrimonis, amb Elionor de Castella i Violant d’Hongria, va tenir nombroses «amistançades», com Aurembiaix d’Urgell, Blanca d’Antilló, Elvira Sarroca, Teresa Gil de Vidaure o Berenguera Alfonso. El mateix pontífex va acusar del fracàs de la croada a Terra Santa, que el nostre rei havia projectat el 1269, a la relació amb aquesta última, ja que Déu li havia negat l’ajuda per luxuriós. I en alguns moments del Llibre dels Fets, autobiografia dictada pel mateix monarca, expressa la por de morir en pecat a causa d’aquestes relacions. Encara que també pensava que morir en batalla, defensant el cristianisme, l’eximiria de tota culpa.
Aquest caràcter del rei es contraposa a la seua ferma devoció a la Mare de Déu, perquè, a pesar de ser un pecador reincident, era un home profundament cristià. Però no podia ser d’una altra manera, des del seu mateix engendrament, que va ser tot un prodigi: conta la tradició, arreplegada entre altres pel cronista Ramon Muntaner, que el rei Pere el Catòlic no volia tenir cap relació amb la seua esposa, Maria de Montpeller, i que els eclesiàstics i ciutadans d’aquesta ciutat van decidir enganyar el monarca per a poder engendrar un hereu per a la Corona. Van citar-lo amb la seua amant, que en realitat era la seua dona, van tancar-los a obscures i tots els habitants de Montpeller van estar la nit en vetla pregant a les esglésies de la ciutat per un hereu. I nou mesos després, la nit de la festivitat de la Candelera de 1208, naixia Jaume. Aquesta contalla, a la qual el mateix Jaume I donava crèdit, justificava el seu triomf en la conquista dels territoris musulmans del sud, ja que es considerava l’elegit per Déu per a portar endavant el redreçament d’un patrimoni dinàstic malmés pel seu predecessor, mort a Muret el 1213 en lluita contra l’exèrcit francés, segons diuen en pecat per haver jagut la nit anterior amb dones.
Jaume I expressava la devoció a la Mare de Déu de diverses maneres, des d’encomanar-s’hi abans d’entrar en batalla fins a la fundació de santuaris dedicats al seu culte, com el monestir de Santa Maria del Puig, lloc on va acampar l’exèrcit del rei abans d’entrar a València i on va tenir lloc una cruenta batalla entre tots dos bàndols l’agost de 1237. En aquest sentit, també es pot comentar el cas de convertir «Santa Maria!» en un crit de batalla en el setge de la ciutat de Mallorca o la decisió de fer-se soterrar al monestir de Santa Maria de Poblet, on encara reposen les seues restes, culminant així una relació devocional amb la Mare de Déu que s’havia estés tot al llarg de la vida del monarca. Però, si la devoció de Jaume I va destacar en alguna cosa, i així ho va demostrar en les seues conquistes, va ser en la consagració constant de mesquites dedicades al culte marià («en totes les viles que eren grans, que Déu ens havia donat a guanyar als sarraïns, havíem edificada església de Nostra Dona santa Maria»), com va fer a Elx.
Jaume I i Elx
L’acord al qual van arribar Jaume I i Alfons X de Castella el 1244 amb el tractat d’Almirra era molt clar: els territoris del Regne de València no podrien passar el límit de Biar-Busot. D’aquesta manera, el regne musulmà de Múrcia passaria a formar part de Castella com a protectorat sota la vigilància del germà del rei savi, l’infant En Manuel. L’any 1264 es va produir una revolta dels musulmans murcians en contra del domini castellà i Alfons X va demanar al seu sogre, el mateix Jaume I, que acudira a sufocar-la. Des de Villena fins a Múrcia el nostre monarca va tornar les poblacions a la situació anterior a l’alçament. En la majoria dels casos el rei només va fer servir la diplomàcia, com a Elx: Jaume I es va reunir amb alguns caps de l’aljama il·licitana i va acordar secretament la rendició de la vila, fet que va ocórrer entre el 20 i el 21 de desembre de 1265 i que el Llibre dels Fets narra en els capítols 416-421.
El rei va prometre als musulmans que es regirien amb la seua llei i jutges i que podrien practicar la seua religió. I, encara que això és cert, no és tota la veritat del cas. Els musulmans foren expulsats de la vila, ocupada ara per nous pobladors valencians, catalans i aragonesos, i van haver d’establir una moreria als extramurs, el que hui coneixem com a Raval de Sant Joan; i l’antiga mesquita va ser consagrada com a església sota l’advocació de la Mare de Déu. A més a més, Jaume I va dividir el territori en tres parts: el Franc i el Donadiu per als cristians nouvinguts que van habitar la vila i el Magram per als musulmans dominats. Les dues primeres es regaven amb l’aigua provinent de la séquia Major i el Magram, situat a la banda dreta del riu Vinalopó, amb la séquia de Marxena. D’aquesta manera, la dominació cristiana sobre aquest territori es va convertir en conquista i colonització i els seus antics habitants en sotmesos a les noves estructures cristianes d’ocupació del territori. I aquesta va ser, a grans trets, la intervenció de Jaume I a Elx.
Jaume I i la Festa
Diversos autors dels segles XVII i XVIII (i alguns del XIX i del XX) també van atribuir a Jaume I la creació de la Festa o Misteri d’Elx. Sembla que ja en aquella època la manca de documentació que donara pistes del moment en què es va començar a celebrar la representació va ser un problema i aquestos autors es van haver de servir de les tradicions populars que corrien pel poble.
El primer text que parla sobre l’origen de la Festa és la Recopilación en que se da quenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche de 1621, escrita pel regidor Cristòfol Sanç. En aquesta obra es posa èmfasi en el paper que van poder jugar els pobladors castellans de l’infant En Manuel, encara que també diu en referència a la conquista de Jaume I: «que por haberse ganado de los moros esta villa, tal día como el de Nuestra Señora de la Asunción [dia en què es creia antigament que va entrar el rei], sus pobladores emprendieron hacerla». Pocs anys després, el 1625 Gaspar Soler Chacon va fer una còpia del text de la consueta per a Honorat Martí de Montsí, familiar del Sant Ofici a la ciutat d’Oriola, amb el nom de Llibre de la Festa de Nostra Señora de la Sumptió ditta vulgarment la festa de la vila de Elig, en la qual afirma que la Festa va ser la celebració que els pobladors que van vindre amb Jaume I començaren a fer per commemorar la conquista cristiana de la ciutat.
Aquests dos autors, que van establir la teoria de l’origen de la representació en el segle XIII de mans de Jaume I, amb tanta fortuna posterior, relacionen la fundació de la comunitat il·licitana cristiana amb la creació del drama assumpcionista. D’aquesta manera, el sotmetiment cristià del territori i la seua repoblació, és a dir, la incorporació d’Elx al món cristià europeu, va funcionar per a la Festa, de la qual es desconeixia la data de creació, en una mena de «mite de fundació». La vinculació de l’origen de la representació amb l’origen de la comunitat atorgava una major transcendència i un significat molt més profund a aquesta en una població que era i se sentia valenciana: el caràcter mític que va adquirir la figura de Jaume I per als valencians va acabar per mitificar l’origen de la Festa.
Els estudis iniciats a finals del segle XIX i desenvolupats posteriorment a partir dels anys 80 han clarificat el moment en què es va iniciar la Festa. Ara sabem que la representació es va crear al darrer terç del segle XV, però fins a èpoques ben recents l’actuació de Jaume I en aquestes terres justificava l’existència de la celebració identitària dels il·licitans.
[«Mite i fantasia: Jaume I i la Festa d’Elx», periòdic Información, especial «La Festa d’Elx» 08-08-2008, p. 42; revisat el 06-10-2014]
