Sembla una llei cada vegada més estesa en el món contemporani que la possessió de diners no assegura el bon gust. I no és d’estranyar, antigament coincidia la riquesa personal o familiar amb l’educació i el coneixement, fonts indiscutibles del bon gust. Actualment amb la democratització del saber i el cada vegada menor interés que la societat li dóna, no sempre els diners coincideixen amb els bon criteris estètics. Tot el contrari, moltes vegades la sensibilitat la trobem en aquelles persones amb precàries possibilitats per donar-se gustos. I a açò cal afegir, en el cas dels il·licitans, el boom econòmic que va patir la ciutat al llarg del segle XX i el nostre caràcter valencià. Perquè no ens enganyem, els valencians no som coneguts per la nostra finor i delicadesa (ja en el segle XV i XVI existia tota una corrent de sàtira i burla grollera que ens va fer famosos).
El cas és que l’altre dia, passant per la Glorieta, em vaig adonar que estaven «redecorant» la casa del Ciri, que és l’edifici que fa cantó amb el carrer Trinquet i que hui dia ocupa una famosa discoteca. Es tracta d’un dels pocs immobles originals de l’antiga Glorieta (juntament amb la casa Alta, a l’altre costat del carrer Trinquet, i de l’edifici de la gelateria), característic per una balconada que ocupa tot el primer pis i per la seua decoració de gust modernista. La data exacta de construcció ens és desconeguda, pels volts de 1900. Si les coses no han canviat molt, que en aquest món de l’arquitectura local són incertes, està protegida almenys la façana.
Doncs bé, l’altre dia, com dic, em vaig trobar que estaven pintant la façana de verd obscur i les motllures d’estil modernista, de daurat. Pot haver-hi una cosa més coenta i de més de mal gust? Sense comptar que es tracta d’un edifici amb una contudència urbana i visual fora de dubtes. Com es pot actuar sobre un edifici històric d’aquesta manera, sense cap mirament i impunement? Crec que l’Ajuntament hauria d’intervenir en aquests tipus de casos: si dóna permís per pintar una façana d’un edifici tan característic com aquest hauria de vigilar com es fa per no caure en barbaritats que perjudiquen la imatge de la ciutat. Amb quina cara pot dir l’Ajuntament «Elx, dos patrimonis de la humanitat» amb actuacions d’aquest tipus?
Però, mentre pensava en la desfeta visual d’aquest edifici (que lluny queden el jou i les fletxes de la Falange), recordava altres casos que ja s’havien donat a Elx de mal gust: com no oblidar l’edifici neoàrab del carrer Almòrida? (preguem a Déu que no condemne el constructor i l’arquitecte al foc etern). O l’Alcázar, reconvertit també en discoteca, què fàcil haguera estat conservar la decoració interior en un homenatge d’estil retro, tan en voga ara, a les antigues sales de ball! (un altre cas en què la ignoràcia ha planat sobre la façana, on un llenç publicitari oculta la preciosa gelosia). Amb un poc d’inventiva i de consell no és tan difícil conjugar un edifici històric amb un ús modern... però sense passar-se, perquè no tot val, però aquest és un altre debat.
Siga com siga, Elx tornarà a veure impassible com un edifici seu és transformat insensiblement amb l’excusa de donar-li un ús més idoni amb els nous temps. Potser alguns diran que no és un edifici tan important o que hi ha permisos oficials per enmig o, fins i tot, que com és una propietat privada el propietari pot fer el que li done la gana. Però, en el fons de tot està la necessitat dels il·licitans que no desaparega el paisatge que ens identifica, que ens fa d’escenari en la vida i que no és de ningú i ens pertany a tots. Conservem les poques restes que encara ens queden.
