Dies irae

-->

Dijous 5 de febrer em vaig alçar amb una notícia terrible que com una bomba va esclatar dins meu, la ira i la tristesa es van apoderar de mi com feia temps que no sentia. Ira per veure com els governants d’un poble podien arribar a una orgia d’estultícia infame; tristesa per no veure que res no canvia, que tot continua funcionant com sempre a Elx (diferent aigua per a un mateix riu). La Casa de la Fusta havia estat enderrocada. I enderrocada de la pitjor manera, sense avís perquè poguérem acomiadar-nos i guardar el dol. O, bé és fort desaventura, de mi, trist, desaconsolat.

Infàmia, traïció, vergonya, quan abandonareu aquest poble? Quan deixareu de ser companyes dels nostres polítics? O, Déu valeu! Que tota la meua confiança vaig depositar-hi i ha quedat en no-res, trepitjada. Tan cecs tots, que no veuen que la Casa de la Fusta era l’única resta d'habitatge popular que quedava a l’antiga Vila, que durant segles va formar part del que es coneixia com a casa vestuari, on el Consell municipal es vestia per a després traslladar-se a les celebracions religioses de Santa Maria? Clar, que tot açò no importa, són erudicions desfasades que hui en dia no porten enlloc.

El que cal és ser emprenedor i construir una torre-mirador que com la de Babel permeta tocar la divinitat amb els dits. El que cal és ser modern i alternatiu, dedicar-se a escorxar la cultura mediocre i centralista que ens ofega. El que cal és ressuscitar la batalla de la llengua i queixar-se per canviar una O per una E o reclamar que el castellà ens «blingüitze» tot. Quines estúpides pretensions conservar una barraca al costat de Santa Maria! A més està en un lloc que impedeix tenir un solar suficientment ampli per poder construir un edifici. Fixeu-vos el temps que ha estat el solar del costat sense poder aprofitar-se per culpa d’aquesta vella caseta de planta baixa.

D’ulls i de cor devem plorar mentres viurem, i sospirar. Sospirar per pertànyer a un poble condemnat sense remissió. Com a mostra, l’edifici del Ciri de la Glorieta, encara pintat de verd pi i daurat plàstic. I m’imagine que així es quedarà per a vergonya de tots. Ai, mentre tinguem dos Patrimonis de la Humanitat, la vida ens continuarà somrient, tot pot desaparéixer, però sempre ens quedarà la publicitat i FITUR (em pregunte quin tipus de turista ens podria visitar, però m’imagine que, de la mateixa manera que hi ha turisme cultural o de platja, hi ha turisme de la desolació).

I amb aquest enderroc, o llas mesquí!, la Festa és la que perd de nou. No crec que la Unesco es preocupe gaire per la desaparició d’un edifici històric i emblemàtic de la representació, on tradicionalment s’han guardat l’andador, el cadafal i les tribunes. Total, si conservem, d’ací a vint o trenta anys, la nau, el creuer i la cúpula de Santa Maria és més que suficient i ens podem donar per satisfets. Passat aquest temps ja es podria plantejar construir un edifici nou per a fer la Festa, el que hi ha ara té molt de temps i ja sabem el que passa amb aquests edifici antics, reuneixen poques condicions. Això és així, Santa Maria no pot durar sempre, hauríem de veure la possibilitat d’un Palau de les Representacions, amb la col·laboració de la Generalitat, que d’aquesta mena de construccions entén prou.

Disculpeu-me, o trist de mi!, si he sigut una miqueta irònic o un pèl malpensat, però davant una batalla perduda –i prompte oblidada–, a banda de les llàgrimes i després de la ira, només em queda açò. «Dies irae, dies illa, solvet saeclum in favilla. Teste David cum Sybilla» («Dia de la ira, dia aquell en què els segles es reduiran a cendres. Facen David i Sibil·la de testimonis!»).

[«Dies irae», periòdic Información, Alacant, 24-02-2009, p, 14] 
[Revisió: 24-10-2014]