Un apunt sobre el 15 d'agost

Una de les coses que comparteixen Cocentaina i Elx és el dia gran de les festes, el 13 d'agost, encara que un el dedica a sant Hipòlit i l'altre s'avança a l'Assumpció de la Mare de Déu. Alguns puristes em diran que m'equivoque, i tant de bo fóra d'una altra manera, però no hi ha cap mena de dubte que fa anys que açò és així i res del que diguem canviarà aquest fet. Els indicis són evidents: il·licitans d'aquells que es diuen de soca-rel que deixen d'anar a la Festa del 14 i 15 d'agost i compren la seua entrada –i el seu modelet– per al 13; invitats que prefereixen acostar-s'hi un dia 13 que haver de patir el poble en massa dels dies tradicionals; institucions que prefereixen invitar a personalitats de renom i embotir-los en una mateixa jornada un arròs en costra i l'Albà (i si cola, una reunió). Comoditat, prestigi, compliments de tota mena són alguns dels al·licients que a tots ens fan pecar.

De l'últim indici em vaig adonar el mateix 15 d'agost quan tornava de dinar i em dirigia cap a l'església de Santa Maria a esperar el començament de la segona part de la Festa. Després d'una nit de Roà, els voltants de Santa Maria estaven plens de brossa: bosses de plàstic esperant ja el camió de la nit a la porta del Museu de la Mare de Déu, muntanyes de ciris al costat de les portes de l'Orgue i de Sant Agatàngel, pots de beguda als cantons, restes de traques de la processó del matí pels carrers adjacents, bassals de beguda i pixum ressecs de la calima del migdia. Aquesta era la imatge gens agradable dels voltants del lloc on poc temps després celebraríem el que des de fa segles ha estat el nostre símbol viu i la nostra identitat com a poble.

Durant setmanes hem discutit si la palmera de la Mare de Déu era la més gran o si, en canvi, ho era la que llancen a Alacant per a la cremà de les fogueres, una d'aqueixes discussions típiques de qui la té més gran, si els il·licitans o els alacantins. Ningú va pensar que la grandesa de la Nit de l'Albà no està en la quantitat de focs d'artifici que omplen el cel –amb diners qualsevol podria organitzar un espectacle semblant–, sinó en la pecualiaritat de donar inici als dos dies de la Festa amb una ofrena de foc i soroll que s'estén per tots els terrats i carrers d'Elx. El conjunt de ritus comunitaris –l'Albà, la Roà, la processó...– que conformen el nucli central de les festes d'agost són el marc únic d'una representació única. En aquest sentit, el 13 d'agost no és el final, com alguns s'entesten a celebrar-lo, sinó la porta d'entrada.

No s'entén, doncs, la cura que les institucions posen perquè tot siga perfecte el 13 i, en canvi, descuiden que el 15 la ciutat lluïsca amb tot l'esplendor que es mereix, no ja per als visitants forans, sinó per a nosaltres mateixos, que al cap i a la fi som els que majoritàriament omplim l'església i els carrers. Aquests detalls, que semblen no tenir importància, ajuden a crear la consciència que el 13 és el dia important i ineludible i que el 15 és simplement una resta tradicional per a nostàlgics.

Potser la neteja de la brossa és un fet cojuntural i sense massa transcendència, però cal tenir-ne cura, perquè al final tota pedra fa paret i no podem permetre'ns el luxe d'acabar amb el sentit de festa gran que té el 15 d'agost per als il·licitans.

[«Un apunt sobre el 15 d’agost», periòdic Información, Alacant, 20-08-2010]

Renovar o morir

L’imperi del progrés i la novetat a què ens té sotmesos la nostra època ens aboca a l’actualització contínua, a la renovació d’electrodomèstics, de programari informàtic, de vestuari, de mobles... La caducitat dels materials, les eines i les persones és cada vegada més ajustada. És cert que –vulguem o no– a tots ens assignen un preu de mercat, però, a més a més, ara anem amb data de consum. Se’ns exigeix el canvi com una forma d’existència, que la sensació de progrés siga evident als ulls de tots encara que biològicament, i trobem comportaments tots els dies que així ho indiquen, les coves no estan tan lluny.

És evident que si la novetat gaudeix de prestigi entre nosaltres, l’experiència i l’antiguitat són valors en desús que no mereixen cap reconeixement. Amb la promulgació de la llei del Misteri d’Elx es va voler acabar amb la perpetuïtat dels càrrecs, que realment no era eficaç per al funcionament del Patronat. Bé, rectifique. No era eficaç en alguns casos, en aquella gent que s’havia acomodat a la butaca. La llei va reconéixer que de l’antiga institució s’haurien de salvar aquelles persones que havien dedicat molts esforços a la Festa i per aquest motiu tenien l’oportunitat de formar part del nou Patronat. No totes les que podien haver passat passaren, els interessos polítics i personals, potenciats pel nou reglament –com hem vist recentment–, jugaren un paper molt important.

Transcorreguts quatre anys, per una interpretació parcial de la llei, els membres de l’antic Patronat han passat a ser fauna en extinció, com si la seua experiència enfosquira la resplendor lluent de la novetat. Algunes de les persones que ara abandonen el Patronat per antics i gastats han donat dècades de la seua vida a la Festa, un esforç que no els serà reconegut perquè eixiran per la porta del darrere. Ningú s’interessarà pel seu treball constant i eficient, ningú s’adonarà que alguns dels que ixen són models que els nous membres del Patronat hauran de seguir si volen que funcione.

No compartisc l’aplaudiment generalitzat que l’organisme protector de la Festa per fi entra en una «dinàmica de renovació» perquè mai he vist del tot clar que canvi i Festa foren equivalents, com alguns pregonen. Per què si una ferramenta encara aprofita cal canviar-la? Per què si una persona és eficaç s’ha de renovar per una altra? Al final queda clar que el que realment funciona són els clientelismes polítics, personals, econòmics, mediàtics... amagats sota una pàtina de progrés i renovació, que, com deia al començament, tant agrada mostrar hui en dia.

Per a bé i per a mal, ens agrade o no, som el que som perquè som el resultat d’èpoques i persones anteriors. Negar açò equival a començar de zero una vegada i una altra. Potser a alguns els agrada descobrir les Amèriques a cada instant, però a mi, personalment, em resulta avorrit. Per molt que any rere any discutim com ix la mangrana, per molt que ens agrade el comentari a peu de carrer, la mangrana ix com ix almenys des de fa 250 anys, les variacions i els errors són els que són. Una altra cosa és si ens plantegem canviar la mangrana per un ascensor.

Des d’ací, per tant, el meu reconeixement als que han fet alguna cosa bona per la Festa, més que als que encara estan per fer-la.

[«Renovar o morir», periòdic Información, Alacant, 01-05-2010]