L’imperi del progrés i la novetat a què ens té sotmesos la nostra època ens aboca a l’actualització contínua, a la renovació d’electrodomèstics, de programari informàtic, de vestuari, de mobles... La caducitat dels materials, les eines i les persones és cada vegada més ajustada. És cert que –vulguem o no– a tots ens assignen un preu de mercat, però, a més a més, ara anem amb data de consum. Se’ns exigeix el canvi com una forma d’existència, que la sensació de progrés siga evident als ulls de tots encara que biològicament, i trobem comportaments tots els dies que així ho indiquen, les coves no estan tan lluny.
És evident que si la novetat gaudeix de prestigi entre nosaltres, l’experiència i l’antiguitat són valors en desús que no mereixen cap reconeixement. Amb la promulgació de la llei del Misteri d’Elx es va voler acabar amb la perpetuïtat dels càrrecs, que realment no era eficaç per al funcionament del Patronat. Bé, rectifique. No era eficaç en alguns casos, en aquella gent que s’havia acomodat a la butaca. La llei va reconéixer que de l’antiga institució s’haurien de salvar aquelles persones que havien dedicat molts esforços a la Festa i per aquest motiu tenien l’oportunitat de formar part del nou Patronat. No totes les que podien haver passat passaren, els interessos polítics i personals, potenciats pel nou reglament –com hem vist recentment–, jugaren un paper molt important.
Transcorreguts quatre anys, per una interpretació parcial de la llei, els membres de l’antic Patronat han passat a ser fauna en extinció, com si la seua experiència enfosquira la resplendor lluent de la novetat. Algunes de les persones que ara abandonen el Patronat per antics i gastats han donat dècades de la seua vida a la Festa, un esforç que no els serà reconegut perquè eixiran per la porta del darrere. Ningú s’interessarà pel seu treball constant i eficient, ningú s’adonarà que alguns dels que ixen són models que els nous membres del Patronat hauran de seguir si volen que funcione.
No compartisc l’aplaudiment generalitzat que l’organisme protector de la Festa per fi entra en una «dinàmica de renovació» perquè mai he vist del tot clar que canvi i Festa foren equivalents, com alguns pregonen. Per què si una ferramenta encara aprofita cal canviar-la? Per què si una persona és eficaç s’ha de renovar per una altra? Al final queda clar que el que realment funciona són els clientelismes polítics, personals, econòmics, mediàtics... amagats sota una pàtina de progrés i renovació, que, com deia al començament, tant agrada mostrar hui en dia.
Per a bé i per a mal, ens agrade o no, som el que som perquè som el resultat d’èpoques i persones anteriors. Negar açò equival a començar de zero una vegada i una altra. Potser a alguns els agrada descobrir les Amèriques a cada instant, però a mi, personalment, em resulta avorrit. Per molt que any rere any discutim com ix la mangrana, per molt que ens agrade el comentari a peu de carrer, la mangrana ix com ix almenys des de fa 250 anys, les variacions i els errors són els que són. Una altra cosa és si ens plantegem canviar la mangrana per un ascensor.
Des d’ací, per tant, el meu reconeixement als que han fet alguna cosa bona per la Festa, més que als que encara estan per fer-la.
[«Renovar o morir», periòdic Información, Alacant, 01-05-2010]
