Cada dia s’observen conductes al nostre voltant que ens fan qüestionar si realment aquest país ha estat capaç, en una trentena d’anys, d’assumir els principis democràtics. Coses tan intranscendents com no fer cua o intentar aprofitar-se de la feblesa de l’altre, això que amb tant d’orgull alguns anomenen picaresca, impensables en altres països de més al nord i amb més tradició parlamentària a les espatles, són mostra del poc que tenim en compte alguns drets tan fonamentals com el de la igualtat, només possible amb un règim democràtic.
Ara està de moda oposar-se a les decisions parlamentàries amb el «dret» a l’objecció de consciència. ¿Des de quan en un estat basat en lleis votades per membres elegits en eleccions convocades periòdicament es permet que algunes persones se’n consideren per damunt amb la capacitat de decidir quan s’aplica i quan es deixa d’aplicar una determinada norma? ¿S’imaginen vostés que un conductor a 200 km/h per la carretera es declarara en objecció de consciència, o, ja que cada vegada està més estés apel·lar a aquest recurs, un terrorista justificara els seus atemptats o un mafiós, amb una consciència prou laxa, es poguera defendre del seus crims amb tal excusa?
Hi ha lleis i normes que ens desagraden, a tots ens passa, no hi estem d’acord per ideologia, per principis i conviccions ben profundes. Però, què passaria si començàrem a saltar-nos les lleis que ens descontenten? Això no és objecció de consciència, això és delinquir i proclamar-ho és fer apologia del delicte. Si no combreguem amb una determinada llei, hi ha mecanismes per a oposar-s’hi que no ataquen l’essència mateixa de la democràcia: queixes, manifestacions, vagues, iniciatives legislatives populars... o ‒per què no?‒ votar el partit que més s’acoste als nostres principis i que sabem que els defendrà.
No parle de ser submisos, no sóc dels que es conformen, pense que hi ha coses per les quals cal lluitar i lluitar amb força i decisió, sinó de ser responsables amb el que tenim. Moltes persones han patit i han mort al llarg de la història perquè a Europa puguem regir-nos per drets humans i tinguem una democràcia més o menys saludable perquè ara comencem a desmuntar la paradeta, ja siga amb l’exigència de l’objecció de consciència per a no complir una llei, ja siga, per posar un altre exemple també d’actualitat, amb la submissió del poder judicial als interessos polítics més partidistes fins soscavar els fonaments de la separació de poders. Aquesta no pot ser la lliçó que donem a les generacions més joves, perquè si l’aprenen, qui podrà apaivagar les actituds autoritàries i de menyspreu del futur? Pensem-ho.
[«Objecció de consciència», diari Información, Alacant, 01-02-2011]
