Fa poc un amic em comentava, citant un autor el nom del qual ara mateix no recorde, que tota cultura –i la llengua que l’acompanya– està destinada a desaparéixer, sense excepció, com va ocórrer, per posar alguns exemples il·lustres i antics, amb l’Egipte faraònic, la Grècia clàssica o la Roma imperial, les restes dels quals són hui en dia matèria de l’arqueologia. Aquesta idea l’acceptem sense grans torbacions, la considerem, fins i tot, «natural», l’objecció apareix, però, quan una generació (o unes generacions, segons la major o menor lentitud del procés) s’enfronten paradoxalment a la desaparició de la seua pròpia cultura i, per consegüent, de la seua pròpia llengua. I això és el que ens ha passat als valencians, que ha arribat el dia del Judici pensant que encara teníem alguna oportunitat de salvar-nos.
Vivim una època, ja llarga, d’antivalencianisme militant, de rebuig i –per què amagar-ho?– de persecució de la nostra cultura i de la nostra llengua. La prohibició a veure una televisió com la TV3 és una mostra simptomàtica de la duresa amb què s’està actuant, més pròpia de règims autoritaris, però que la democràcia espanyola passa per bona i acceptable. La Constitució, per posar com a exemple una autoritat de consens, ho diu sense embuts en l’article 3.3: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Si són d’«especial respecte i protecció», per què hi ha gent que no pot viure en la seua llengua? Per què hi ha gent que per l’únic motiu de parlar o escriure en la seua llengua se sent rebutjada i menyspreada?
L’últim atac, no sé si definitiu, prové de la proposta d’eliminar la línia en valencià del sistema educatiu i de crear una escola trilingüe. La decisió, que, no oblidem, prové d’un conseller en funcions, pot semblar en una primera ullada del tot admissible, qui pot negar-se al fet que una llengua estrangera, com l’anglés, tinga més pes en l’educació? Al contrari, és del tot desitjable. Però, caldria assegurar que la presència siga real i que, al final, no siga una forma d’amagar classes en castellà perquè no hi ha prou professionals preparats per a fer assignatures en aquesta llengua. I el valencià? Està la Conselleria en condicions de defendre un 33% de l’ensenyança en valencià en tots els centres, a tot arreu, quan no és capaç d’obrir més línies en valencià a pesar de l’augment de la demanda? Si això no és possible, les classes seran també en castellà i el trilingüisme haurà quedat en un engany. Sense tenir en compte, que no hi ha l’obligació per part dels alumnes de fer els exàmens en l’idioma en què es dóna la matèria. Sense exigència, com es pot, doncs, avançar en una llengua l’ús de la qual és ara mateix minoritari en el seu territori?
Moltes preguntes sense respondre quan es tracta d’un tema tan delicat com és l’educació fan témer el pitjor. Caldria apostar, a tenor dels resultats obtinguts, per una ensenyança que tinga el valencià com a llengua vehicular, amb classes de castellà i d’anglés, ja que, com s’ha demostrat, els alumnes que fan línia en valencià tenen un major domini tant del castellà com del valencià, en comparació amb els companys que no la cursen.
[«El final era açò?», periòdic Información, Alacant, 17-06-2011]
