Pràcticament sense adonar-nos-en, ha transcorregut una dècada des que la Unesco va declarar la Festa d’Elx Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat i és ara quan cal reflexionar sobre què s’ha fet i què s’ha obviat d’aquell pla d’acció a deu anys vista que incloïa la candidatura. El redactors van fer notar que la celebració no tenia un risc clar de desaparició com a excusa per a ser protegida -el suport institucional i popular estan garantits-, però van destacar encertadament el perill a la aculturació, la influència del turisme i la conversió en un espectacle cultural fossilitzat, amenaces ben vives i amb cada vegada més influència.
Pel que fa a la aculturació, és interessant llegir el que diu la candidatura que el jurat de la Unesco va avaluar: «El Misteri, com a festa cívica, ha estat durant segles l’únic desplegament públic oficial, formal i solemne de la llengua i la cultura del poble valencià. Una cultura i una llengua que han patit exclusió i persecució des que les lleis pròpies del regne foren abolides pel rei Felip V d’Espanya el 1707. [...] Des d’aquesta data [el 1982, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia] el Misteri ha rebut el suport decidit del govern autònom valencià, que el considera una supervivència i prova tangible de la resistència del poble valencià a ser privat de la seua identitat».
En resum, la Festa és un símbol viu no sols dels il·licitans, que s’hi veuen representats com a comunitat, sinó també dels valencians, la llengua pròpia dels quals, mantinguda amb tossuderia com a part substancial de la representació, s’erigeix com una fita comuna. Però hui en dia el valencià en la Festa va camí de convertir-se en una resta arqueològica, en un fòssil de museu que mirem des de fora de la vitrina sense saber ben bé què és: reconeixem que els cants de les maries, els àngels, els apòstols o els jueus estan escrits en valencià, però cada vegada menys gent els entén.
És evident que açò és conseqüència d’un context social en què el valencià perd influència i prestigi respecte de les generacions predecents. Podem lamentar-nos o començar a culpar la gent per una determinada elecció lingüística, al cap i a la fi un decisió personal i íntima difícil de combatre, però aquestes són les actituds més fàcils i esteses, que al final no duen enlloc. Aleshores, quin és el camí perquè la Festa continue lligada a la llengua que la va veure nàixer i perviure fins a l’actualitat? Les estratègies poden ser múltiples, això sí, sempre des d’una actitud positiva en què la gent arrelada al valencià que hi participa es consciencie i done testimoni que és patrimoni de la Festa i que hem de protegir-lo entre tots. Perquè a banda de parlar-lo o no, és evident que el món de la representació és en valencià, perquè diem cadafal i no catafalco o mangrana i no granada, per posar només un parell d’exemples.
Però, a banda d’actituds personals, cal una posició clara de les institucions que estan al darrere. Una part del camí ja està feta (un bon exemple és la inclusió específica de la «salvaguarda i promoció de la llengua» en l’art. 52 de la Llei del Misteri d’Elx), però no ens podem permetre abandonar-lo ara i no continuar endavant: en documentació oficial, publicitat, actes públics, etc. de la Festa ha d’estar present el valencià, no com a residu nostàlgic o folklòric, sinó com a llengua vehicular. I més encara si són fites del calendari festiu, com són les proves de veus i de l’àngel, la reunió pública del Patronat, la missa del dia 15 d’agost o les Salves. Pense que és un deure, com a depositaris d’aquesta tradició centenària, ser conscients que no és el mateix fer-ho en una llengua que en una altra, que hi ha alguna cosa ben profunda que es perd pel camí i que ens fa més pobres.
[«El valencià patrimoni del Misteri», periòdic Información, Alacant, 26-08-2011]
