És habitual que fem servir aquest concepte, el de política lingüística,
per referir-nos a un fet positiu: la consciència activa de l’administració per
protegir i promoure una llengua minoritzada, és a dir, que es troba, per unes
circumstàncies adverses, en una situació de desavantatge enfront d’una altra
llengua amb un major prestigi social. Però, una determinada actitud política
també pot actuar-ne en contra, i això potser és un altre tipus de política
lingüística que, en lloc de fer un esforç per normalitzar l’ús d’una llengua en
perill de desaparició, fa servir tots els mitjans públics possibles per
estigmatitzar-la, perseguir-la o, fins i tot, prohibir-la. I aquesta, ho diré
sense embuts ni acrobàcies verbals, és l’actitud de l’actual Ajuntament d’Elx.
L’equip de govern municipal ha oblidat que Elx és valencià: valencià
per la seua història, valencià per la seua tradició i valencià per la seua
llengua. Açò no es tracta d’un posicionament ideològic, sinó d’un fet objectiu.
I encara que els valencianoparlants cada vegada són un grup més reduït,
especialment a la ciutat, anar contra la llengua del poble és anar contra la
cultura i les tradicions més elementals, profundes i identitàries dels
il·licitans. ¿O en quina llengua, si no, se’ns fa present cada any la Mare de
Déu de l’Assumpció quan pren la figura i la veu d’un xiquet? En la llengua que
sempre ha parlat el seu poble.
Es pot entendre, a causa de la situació sociolingüística que patim, la
decisió de no parlar valencià o de no interessar-se per a aprendre’l o, fins i
tot, el rebuig al seu ús públic, però és incomprensible el desig malsà de
fer-lo desaparéixer, de no parar fins condemnar-lo a l’ostracisme o a la mort,
sense adonar-se que aquesta actitud suposa un atac directe contra la forma de
vida d’aquells que el parlen, als quals se’ls obliga constantment a renunciar a
la seua llengua. Al final, aquesta reacció acaba en una persecució cultural mig
encoberta que s’alimenta d’odis irracionals que no ajuden a la convivència
pacífica.
Cal evitar aquestos comportaments lamentables i fer el possible per a
actuar sense prejudicis envers una llengua que és la nostra, la que forma part
de les nostres arrels. És lamentable, per posar-ne només alguns exemples, que
es negue la possibilitat que el logo corporatiu de l’Ajuntament siga també en
valencià; és lamentable que cap informació institucional (publicitat, cartells,
propaganda, etc.) siga en valencià; és lamentable que es canvie la toponímia
tradicional al castellà («Huerto Bajo» per Hort de Baix he arribat a llegir en
un panell de l’exposició sobre el passeig de l’Estació); és lamentable que
s’eliminen els Premis Ciutat d’Elx, amb més de vint-i-cinc anys d’existència,
pel fet de ser en valencià; és lamentable que la retolació es faça només en
castellà; és lamentable que pel·lícules anunciades en valencià es projecten en
castellà... Hi ha moltes més coses que no s’haurien de permetre, però la que
produeix una major tristesa i impotència és que es faça desaparéixer
sistemàticament el nom valencià de la ciutat: ELX.
Possiblement, el primer pas per a una política lingüística que promoga
el valencià a la nostra ciutat, encara que semble una paradoxa, siga deixar de
veure’l com un assumpte polític i començar a tractar-lo com el que és: la
llengua pròpia dels valencians, a la qual, si creiem en la diversitat cultural,
no podem ni devem renunciar. Els que parlem valencià no ho fem per atacar ni
provocar ningú, simplement és la llengua que parlem, la que tota la vida s’ha
parlat ací, i volem continuar vivint en aquesta llengua sense que es produïsca
cap discriminació. Perquè les llengües no són ens eteris, sinó que tenen a
veure amb persones que les volen fer servir lliurement per interactuar
socialment, fet que ha generat uns drets que les administracions públiques han
de protegir, ni que fóra per complir amb les diferents normatives vigents Es
tracta d’una demanda lògica i acceptable.
[«Política lingüística», periòdic Información, Alacant, 06-06-2012]
