Elogi del cinisme

Els germans Aurelià Ibarra (1834-1890) i Pere Ibarra (1858-1934) han sigut els dos personatges més menyspreats en la història contemporània d’Elx i ara el ple de l’Ajuntament decideix declarar el 2014 Any dels Germans Ibarra. Potser algú pense, innocentment, que per fi se’ls farà justícia i podran ser recordats i valorats com es mereixen, però els indicis desmenteixen aquesta possibilitat, tinc la sensació que els Ibarra continuaran sent un referent llunyà i boirós. S’aprofitarà que un compleix cent huitanta anys del naixement i l’altre huitanta de la mort, com es veu xifres del tot redones. I, és clar, em pregunte: on estaven el PP i el PSOE, els dos partits que han governat aquesta ciutat, el 2008 quan l’IECBV es va quedar a soles en la commemoració del cent cinquanta aniversari del naixement de Pere Ibarra? És cert que es va organitzar una exposició des de Cultura, que podia haver sigut el principi d’una etapa de recuperació del que va significar la faena dels Ibarra, però que, amb el temps, ha quedat en un bon estat de la qüestió, però anecdòtic en un oblit massa llarg.

Ni la dictadura ni la democràcia han tingut mai cap interés per aquestos dos il·licitans que van dedicar la seua vida a estudiar d’una manera rigorosa la història d’Elx, sempre des d’un posicionament que superara la indiferència, les rancúnies i els sectarismes de la societat local de l’època. Mort Pere Ibarra, la seua col·lecció es va dividir i emmagatzemar i, encara hui, ni l’Arxiu Municipal d’Elx, on van acabar els documents, ni el Museu Arqueològic, on es depositaren les peces que anava trobant en les diferents excavacions que va dur a terme, no han acabat encara de traure a la llum ni d’inventariar tot el conjunt. Comencem primer per saber i valorar que ens van llegar els germans Ibarra abans de commemorar res perquè, si no, al final ens quedarem en la palla. I la palla és pensar a fer una exposició sobre la col·lecció de capses de mistos de Pere Ibarra, una idea que demostra el desconeixement profund (o la burla) de la seua tasca com a historiador, arxiver i arqueòleg. Una bona idea, per exemple, seria reeditar alguna de les seues obres, com ara Elche, materiales para su historia, a partir de la qual es podria muntar una bona exposició sobre la col·lecció del menor dels germans. O es podria arribar a un acord amb el Museu Arqueològic Nacional (i disculpen si no parle de la Dama) per a exposar la col·lecció d’Aurelià Ibarra que s’hi custodia ara que la seua tasca arqueològica està considerada modèlica en la introducció d’una metodologia moderna de la disciplina a l’estat espanyol.

Fer aquesta mena d’exposicions en temps de crisi és molt complicat, sense tindre en compte que des de fa dos anys s’ha trencat la iniciativa municipal de muntar mostres sobre temàtiques locals concretes. Però hi ha un altre tipus d’activitats que es podrien fer, fins i tot dur a terme propostes que estan damunt de la taula des de fa temps, com ara l’edició de Cabildos y Sitiadas, obra en la qual Pere Ibarra va resumir bona part de les actes del Consell des del segle XIV, pendent des de fa trenta anys i que a hores d’ara es podria fer de manera digital. Açò em recorda, ara que faig referència a les noves tecnologies, que des de l’IECBV s’ha demanat, en l’anterior legislatura i en aquesta, que es digitalitze l’hemeroteca històrica que es conserva a la Biblioteca Municipal i que va ser arreplegada amb cura també per Pere Ibarra i que, a causa de les propietats físiques del paper i de la tinta, està en greu perill de desaparéixer.

L’any dels germans Ibarra podria ser una oportunitat per a la rehabilitació pública i definitiva d’Aurelià i Pere Ibarra, la consecució de la qual ha de passar lògicament pel coneixement i la divulgació de les seues vides i obres i l’explicació de la seua herència a la societat actual, fet del tot necessari hui dia que les referències d’identificació col·lectiva travessen un període de desconcert i redefinició. Però tot fa pensar, i m’agradaria equivocar-me, que l’any que se’ls dedicarà es basarà en un record nostàlgic i estèril, d’un cinisme aclaparador, que no ens permetrà retrobar-nos amb el rigor científic i la lleialtat cívica d’uns personatges gràcies als quals els il·licitans van poder conéixer una ciutat amb una riquesa històrica i patrimonial envejable (encara que els mateixos il·licitans i, en especial, els seus governants, des dels anys 30 fins ara, s’han dedicat a destrossar l’Elx que tant s’estimaven Aurelià i Pere alhora que s’omplien la boca amb el seu nom).

[«Elogi del cinisme», periòdic Información, 30-08-2013]
[Revisat: 24-10-2014]