Les festes de Moros i Cristians

A l’edat mitjana, sobretot a partir del regnat de Jaume I, era comú que les poblacions reberen els reis que les visitaven amb diversos espectacles teatrals que tenien lloc als carrers, a les places principals o a la mateixa porta de la muralla per on hi accedia el monarca. Entre aquestes representacions destacaven les danses en què s’enfrontaven dos bàndols, el dels cristians i el dels sarraïns, normalment fent servir bastons o espases que els dansadors colpejaven rítmicament ataviats amb disfresses que, a vegades, simulaven cavalls o vaixells (la primera referència és de 1150, en les noces entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó). Algunes d’aquestes danses encara es conserven en algunes festivitats, com ara en el Corpus de València, i poden ser considerades com un dels orígens de la celebració actual dels Moros i Cristians, o almenys de la tradició de representar la lluita entre els uns i els altres en les nostres terres.

De tota manera, l’origen més directe d’aquesta festa prové, com bé indiquen A. Ariño i S. Gómez, dels actes d’homenatge que les milícies urbanes realitzaven durant les processons dels sants patrons, el pas de les quals acompanyaven amb música, vol de banderes i trets d’artilleria; a vegades, en acabar l’acte, simulaven una batalla que representava una lluita entre moros i cristians. Aquesta mena d’alards es van desenvolupar sobretot a les poblacions de la serra de Mariola i de la vall del Vinalopó entre el segle XVII i XVIII. A poc a poc, amb la pèrdua de les funcions d’aquestes milícies, la celebració es va obrir a la resta de la població, que va assumir algunes de les seues característiques, com la manera de desfilar o l’estructura jeràrquica de les esquadres i comparses (d’ací les figures de capità o de cap).

Les primeres referències als Moros i Cristians a Elx es vinculen amb aquesta tipologia de festivitat. En aquest sentit, J. Castaño assenyala que la primera notícia que en documenta la celebració és del 10 de juliol de 1744, quan, per a commemorar que el senyor d’Elx havia guanyat el plet interposat pel Consell municipal perquè la població retornara a la corona, «se isieron Moros y Cristianos en la calle del santo hospial, llamada la Corredora». De tota manera, és en el moment que la celebració s’emmarca en les festes de la Vinguda de la Mare de Déu, a partir del segle XIX, quan s’hi veu aquesta relació amb la funció que en unes altres poblacions havia tingut la soldadesca. En la processó del dia 29 de desembre participaven diverses comparses, entre les quals destacava la de moros i cristians, que representava la pèrdua i conquista d’un castell en dies consecutius. La descripció per part de J. M. Ruiz de Lope de la batalla que va tindre lloc en la commemoració del V Centenari de la Vinguda de la Mare de Déu (1870) dóna compte de la importància que va adquirir la celebració, i de la similitud amb les ambaixades actuals: «El embajador moro, con su brillante traje y su turbante que lucía la media luna, montado sobre un brioso caballo, se presentó al de los cristianos para disponer la batalla. Cruzaron algunas palabras con ademán altivo y regresando donde tenía sus fuerzas principia el rudo combate, no cesaba el estruendo de los arcabuces» (extracte). Fins i tot, es feia servir un vaixell per a la lluita i una figura de Mahoma, com a Biar i Villena, que els cristians destruïen el segon dia. Finalment, la falta de diners va provocar la decadència i desaparició d’aquestes festes, fins que es van recuperar, seguint el model alcoià, l’any 1977.

Hui dia, els Moros i Cristians estan tan difosos per les comarques del sud i centre del País Valencià que pot ser considerada la festa característica i identitària dels valencians. És cert que hi ha pobles que tenen celebracions centenàries i uns altres, com és el cas d’Elx, de tradició interrompuda, però que l’han recuperada o que, sense cap vestigi anterior, han assumit les festes com a pròpies. Alguns s’entossudeixen a marcar aquesta diferència temporal, com si els molestara que uns altres «copien» la seua fórmula. Evidentment, les poblacions amb una tradició antiga són les que marquen el model i tenen un prestigi reconegut que ningú no els ha de llevar, però és preferible «copiar» festes pròpiament valencianes a altres que poc tenen a veure amb nosaltres. Hem d’estar orgullosos de formar una comunitat amb uns lligams culturals i festius que ens identifiquen i ens cohesionen a partir de la commemoració de l’origen dels valencians. Sense deixar de banda que la celebració d’aquestes festes reverteix directament en la nostra economia: trages, armes, música, carrosses, i, fins i tot, begudes, com el café-licor o la cassalla, necessaris per a fer una mentireta o un nugolet. I, encara que hi haja pobles castellanoparlants amb una tradició ben consolidada, com ara Villena, el valencià és una marca d’aquestes festes, que se’ns fa present a cada pas i al qual tampoc podem renunciar. En aquest sentit, l’Associació Festera de Moros i Cristians d’Elx, conscients de la valencianitat ineludible d’aquestes festes, hauria d’apostar decididament per potenciar-ne l’ús en la cartelleria, el programa i els actes públics, ja que, com bé es representa en l’Ambaixada del Cristià, és una herència que ens va deixar Jaume I gràcies als repobladors que va dur amb ell el 1265.

[«Les festes de Moros i Cristians», periòdic Información, Alacant, 14-08-2014]