La Prova de l'Àngel fa cent anys

Diu la gent major d'Elx que «quan baixa l'àngel, refresca», dita realment paradoxal ja que el primer cop que l'àngel davalla des del cel de la cúpula de l'església de Santa Maria és el dia 10 d'agost, en plena canícula. Si gratem un poc la sabiduria popular ―una sabiduria que es fonamenta no en un calendari quantitatiu de dies i mesos, sinó en un calendari basat en festivitats i diades relacionades directament amb les activitats humanes al llarg de l'any, com ara l'Assumpció, que indica el repós, la dormició, de la terra després de la collita dels cereals― trobem que el dia 10 d'agost és el dia de sant Llorenç, màrtir que morí rostit en unes graelles defensant les seues creences. Popularment, aquest dia ha estat considerat, a causa de la mort que patí aquest sant, el més calorós de l'any, amb la qual cosa, a partir d'aquest moment, la calor hauria d'afluixar necessàriament.

Com diem, «l'àngel», que a Elx només pot ser el de la mangrana, apareix per primera vegada el dia 10 d'agost en la Prova de l'Angel per alleugerir-nos de la xafogor de l'agost i introduir-nos en un temps i en un espai diferents. Aquesta prova se celebra a partir de les sis de la vesprada i té la funció de verificar que els xiquets que han de davallar en els aparells aeris de la Festa no tinguen por a l'altura i que la tramoia estiga en perfectes condicions per a les representacions. Tant la Prova de Veus, que té lloc cada 6 d'agost al saló de plens de l'Ajuntament d'Elx amb la funció testimonial de jutjar les veus infantils per part de la corporació municipal, com la Prova de l'Àngel són dos actes que pretenen preparar, per una banda, la representació de la Festa i, per altra, la comunitat per a l'arribada de les festes amb la creació d'un ambient propici.

La característica que fa especial la Prova de l'Àngel és la participació encara avui dia de gran nombre de xiquets i xiquetes que s'apropen amb els seus familiars per veure aparéixer en l'altura del creuer, amb emoció i sorpresa, la mangrana, l'araceli o la coronació. Aquests xiquets, que contemplen embadalits com altres xiquets vestits d'àngels baixen i pugen dins d'unes carcasses lluents ornades amb oripell, ens recorden com aquelles persones del XVI o del XVII, que no coneixien ni el cinema ni la televisió, se sorprenien en el moment que «lo núvol» apareixia allà a dalt a la volta de l'església per anunciar a Maria la seua propera mort.

Aquesta celebració, doncs, només escenifica d'una manera bastant informal (sense les perruques i les vestimentes pròpies de la representació i sense els elements escènics) el davallament i l'ascens dels tres ginys aeris que participen a la Festa. Entre l'aparició d'un i altre aparell, la capella canta algunes peces per omplir els buits, cosa de la qual s'està abusant darrerament, i que fa de la prova una petita representació massa llarga i pessada per als xiquets que hi assisteixen.

Malgrat que aquest acte és un dels més tradicionals i populars que encara sobreviuen al voltant de la Festa d'Elx, ha sofert una evolució al llarg del segle XX que li ha llevat molt del seu caràcter festiu. És interessant llegir el text que l'encuriosit Pere Ibarra redactà per a Las Provincias de València l'any 1901, dins d'una sèrie de sis articles sobre la Festa que aquest diari, dirigit aleshores per Teodor Llorente, publicà. L'any anterior un grup de persones pertanyent a l'associació valenciana Lo Rat Penat, encapçalat pel propi Llorente, es traslladà a Elx a veure la representació del drama il·licità, cosa que aprofità aquest escriptor per publicar uns articles al seu periòdic descrivint aquest viatge. L'any següent, Ibarra, convidat per Llorente, escrigué aquests sis articles per al diari valencià describint la representació i, entre els quals, es troba un dedicat a la Prova de l'Àngel.

Com diem, aquesta prova ha anat evolucionant al llarg del segle passat i ara ens trobem amb un acte més seriós i decorós d'aquell que Ibarra ens descriu. L'erudit il·licità ens dóna la imatge d'un acte popular que feia de l'església de Santa Maria un lloc profà i públic on la festa i el goig esdevenien els ingredients més importants. No importava el cant dels àngels, ni els altars, ni el respecte a la pols de l'edifici. Els xiquets, en massa, s'apoderaven del temple de la mateixa manera que a l'edat mitjana el dia de sant Nicolau (6 de desembre) els escolans de les seus es feien amb les insígnies del poder clerical i nomenaven entre ells el Bisbetó que governava durant tota l'octava dels Innocents. La Prova de l'Àngel representava la festa dels xiquets, el moment que es desentenien dels adults i el seu món esdevenia prioritari. El joc i la diversió en el llançament de les conyetes (com molta gent encara recorda) i la innocència davant del perill de les cornises i els balcons, on deixen les seues cametes penjant en el buit, resten reflectits en els vivíssims apunts d'Ibarra.

En l'actualitat el decorum, que acabà imposant-se en l'església al llarg de la postguerra, ha eliminat en gran mesura aquest ambient jocós i la Prova de l'Àngel, encara dominada avui dia pels xiquets que desitgen veure com els àngels davallen del cel, esdevé més seriosa (i un punt catequística). Els convide a llegir l'article de Pere Ibarra i a conéixer com se celebrava la prova de l'àngel fa cent anys.

Per a consultar el text de Pere Ibarra cliqueu ací.

[«La prova de l'Àngel fa cents anys», periòdic Información, suplement «La Festa d'Elx», Alacant, 10-08-2003, p. 59]

Condemnats a lamentar-nos o La maledicció de Galatea

Els darrers anys han estat funestos per a la ciutat d'Elx. La suposada «modernització» en benefici de l'especulació i del rendiment constructiu ha destruït sense cap mena de pietat les poques restes de la nostra memòria col·lectiva que van sobreviure a la Guerra Civil de 1936-39 i al desarrollismo dels anys 1960-70. Veritablement, el respecte a la memòria mai no ha sigut una actitud que hàgem practicat gaire els il·licitans. Ens conformem amb l'oripell de sentir-nos una ciutat important per la seua indústria, per la seua demografia, pels seus símbols (les palmeres, la Dama i la Festa, que cada dia es troben més alienats de la ciutat que els veié nàixer).

El respecte a la memòria col·lectiva hauria de ser un objectiu de tots aquells polítics que es proposen conduir el nostre espai vital. Ens podem sentir més europeus, més espanyols o més valencians, però al que no podem renunciar mai és a l'espai on construïm la nostra vida, on treballem, on estudiem, on fem amics i enemics, la nostra ciutat. Ens podrà agradar més o menys, però la ciutat esdevé l'escenari de les nostres relacions amb el món i les persones. Elx no és només edificis, carrers i gent, és part de la nostra vida.

Amb açò no pretenc fomentar el xovinisme, sinó la consciència que aquest espai on vivim és casa nostra i que les restes del passat que ens han arribat són part de la nostra memòria, de la mateixa manera que a les cases particulars conservem les fotografies antigues o el rellotge de l'avi. La història de la comunitat i les restes que ens han pervingut són com la memòria d'un gran individu i destruir-les és condemnar una comunitat a l'alzheimer.

Podria recordar moltes actuacions d'aquestos darrers anys en què la memòria col·lectiva que representava un edifici o un carrer han estat anorreats sense cap consideració, però ja he insistit en açò en altres ocasions. En canvi, voldria recordar el que va succeir amb el malaguanyat mosaic de Galatea allà cap a l'any 1861. Aurelià Ibarra, en la seua incansable tasca arqueològica, va descobrir en una propietat agrícola prop de l'Alcúdia un extraordinari mosaic en què es representava la nimfa Galatea. La importància del descobriment va fer que arribara a Elx una comissió de la Reial Acadèmia de la Història. Aquesta institució va aconseguir comprar la peça arqueològica al propietari i l'Ajuntament d'Elx, per por que es portaren el mosaic a Madrid, es va comprometre a tenir cura si es mantenia al seu lloc original, cosa que l'Acadèmia va acceptar. Qui coneix hui aquest mosaic que tant va commocionar els experts de l'època? Què queda d'aquesta peça? Pràcticament res, una resta històrica i artística destrossada: al Museu Arqueològic Nacional es conserva un fragment central i al Museu Arqueològic Municipal el nom de Galatea.

Els errors del passat han esdevingut mancances del present. Ningú podrà retornar-nos aquella part de la nostra història, perduda per a sempre més. Açò és el que pot ocórrer als nostres successors si permetem l'assolament continu d'Elx, que hereten una ciutat més pobra d'esperit, sense elements identitaris, una ciutat homogènia i buida, més d'acord amb aquest món globalitzat, cada dia més ple de superficialitats, sense cap contingut.

¿Estem condemnats a lamentar-nos per aquesta situació com ho va estar Cassandra que mai no va ser creguda en els seus vaticinis, ni tan sols quan predeia la caiguda de la casa atrida? Hem de lamentar-nos cada vegada que part de la nostra memòria històrica és destruïda de forma indiscriminada perquè se sàpiga el nostre descontent, però alhora hem d'exigir que s'ature en sec aquesta actitud. El lament, sense cap actitud activa, és simple enyorança supèrflua, és Maria sense Marta.

Per açò, des d'ací demane que no s'enderroque l'edifici que fa cantó entre la plaça de Baix i el carrer de la Mare de déu del Carme. Si es comet aquesta nova destrossa no sols haurà desaparegut un altre edifici modernista, sinó que s'haurà consolidat la destrucció del conjunt arquitectònic i urbanístic de la plaça de Baix (ja començada amb l'enderroc de la casa dels comtes de Torrellano), un dels pocs espais on encara els edificis de diferents èpoques i estils conviuen d'una manera harmònica i mesurada. De la mateixa manera, pregue que ara que els cinemes Alcázar i Capitolio han tancat no esdevinguen carn de carronya de l'especulació i les constructores.

[Abril de 2003. Revisat: 14-11-2014]

20 anys de la Guia de l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat d'Elx

Vivim en un món acostumat a commemorar contínuament efemèrides per tal d'embolcallar les activitats culturals i dotar-les d'una aurèola d'obligació i d'importància. La difusió cultural està justificada per si mateixa sense la necessitat de cap ornament circumstancial. Però, de tant en tant, és cert que necessitem recordar, no per lamentar que tot temps passat fou millor, sinó per poder interpretar el nostre present i poder actuar per millorar el nostre entorn, les nostres relacions i a nosaltres mateixos.

El 12 de març d'enguany es compleix vint anys de la redacció de la Guia de l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat d'Elx, de l'arquitecte Gaspar Jaén i Urban. Es tracta d'una obra cabdal per al coneixement de la nostra ciutat des d'una perspectiva arquitectònica, urbanística, històrica i antropològica que, encara avui dia, continua parcialment inèdita. El desinterés de les institucions públiques ha convertit la publicació d'aquesta obra en un degoteig exasperant per als investigadors locals, que han fet d'aquesta obra un manual de consulta indefugible, i per als realment interessats per aquest poble. Acabada el 1983, el primer volum, dedicat als horts de palmeres, va ser publicat el 1989, i el segon, que fa referència a la Vila i el Raval d'Elx, va tardar deu anys més en eixir a la llum. Resta encara el volum sobre el migdia i el llevant de la Vila i el dedicat als barris projectats a partir del segle XVIII.

La lectura d'aquesta obra, i potser aquesta siga la raó que explique l'anormalitat en la publicació, és que ens obri els ulls a l'espai que ens envolta, ens presenta els carrers i els edificis, amb la qual cosa la ciutat esdevé conscient i estimada. La consciència de l'espai fa que ens adonem que, de mica en mica, la ciutat es va transformant barroerament, sota els interessos del capital immobiliari, en detriment de tot allò que ha sobreviscut fins a nosaltres, que reconeixem i ens identifica com a comunitat, i que hem deixat perdre per sempre més, sense que les generacions futures puguen gaudir-ne. La consciència que ens dóna un llibre, una película, un quadre és perillosa en els temps que corren perquè atempta contra els "interesos generals" del poder, ja siga municipal, autonòmic, estatal o privat. La llibertat d'expressió i l'esperit crític que comporta qualsevol activitat cultural si es mantenen a ratlla, millor.

D'aquesta manera, sense quasi adonar-nos-en, l'Elx que hem conegut al llarg de la nostra vida està desapareixent. Fa dos estius es va enderrocar la casa dels comtes de Torrellano, un dels edificis emblemàtics de la ciutat, important no només per la seua vàlua arquitectònica i històrica, sinó per ser un espai que formava part de la nostra vida quotidiana. Des d'aquell moment fins avui han anat desapareixent amb el beneplàcit del govern municipal la façana neoàrab del carrer Almòrida, l'antiga caserna de la Guàrdia Civil del carrer Beethoven, la façana medieval de l'Ajuntament, l'espai de les Casetes de la Mare de Déu, un edifici racionalista del carrer Salvador, la porta de la Morera i el Filet de Fora, que mai no tornarà a ser aquell espai obert i verd que s'abocava sobre l'espai urbà. I estan en projecte de destrucció les cases del carrer Sant Jaume i la Llotja de fruites i verdures d'Altabix, sense contar els horts de palmeres que seran transformats en jardins insulsos.

Una de les coses que més criden l'atenció és que en molts d'aquests casos els governants, que teòricament representen els interessos del poble, s'oposen a la voluntat ciutadana de conservar algun d'aquests edificis o espais. Quan es va derrocar la casa neoàrab molts il·lictans es van apropar per veure per darrer cop i amb impotència una façana que omplia l'espai dels seus records, però es va actuar sense cap mirament.

Amb aquesta política retrògrada està desapareixent la ciutat viscuda, allí on la mirada trobava l'espai adequat per al record de la nostra infantesa i joventut, de quan passejàvem amb els amics o amb la família, amb gent ja desapareguda. Cada vegada queden menys llocs on mirar i ens obliguen a baixar la vista quan passem per davant d'algun enderrocament o falsejament.

La destrucció i el replantejament urbanístic interessat que ens administren els nostres polítics fan que cada dia més els il·licitans ens sentim més allunyats de la ciutat que hem conegut, fet pel qual moltes vegades ja no ens reconeixem en l'Elx actual i l'Elx viscut ja només existeix en la nostra memòria, lluny de tota realitat present. Aquesta mateixa sensació fou la que va motivar Gaspar Jaén a escriure la seua Guia: «De la tristor de recordar Elx, uns carrers on m'he fet gran, on s'han fet grans els meus amics. Uns carrers que han vist morir els meus. I que els han vist nàixer. Uns carrers per on s'ha anat perdent la llengua dels àngels, les vocals del Misteri, els mots dels antics arxius. Uns carrers on ja els àngels no ploren. He vist Elx mirant-se el melic en la Dama, el Misteri i les palmeres, mentre ho destruïa o ho momificava. Elx plorant ple d'alegria mirant la coronació de l'Assumpta en la Festa del 15 d'agost. Elx, Elx, Elx!, l'Elx perdut per a sempre, perdut per a tots els segles».