15 anys de l'exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx (II)

«Recordar Món i Misteri de la Festa d'Elx»

Ningú pot negar que avui dia la Festa d'Elx es troba en una etapa de difusió, de creixement cap a l'exterior, com a objecte d'estudi i d'investigació i com a element turístic. Bona part de la culpa haurem de donar-li-la a l'exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx, que el passat mes d'octubre complí quinze anys. Aquesta exposició vestí de Festa la Llotja i tota la ciutat de València durant l'octubre i el novembre de 1986, i es traslladà des de febrer a abril de 1987 a la ciutat de Barcelona (al Saló del Tinell i a l'església de Santa Maria del Mar).

Podem afirmar que es tracta d'un dels grans esdeveniments que marcaren la representació il·licitana en el seu recorregut al llarg del segle XX. Si la data de 1924 l'associem amb la restauració de la Festa i considerem la de 1931 com la data de la seua protecció estatal (que poc valgué cinc anys després), la de 1986 hem de presentar-la com la de la consolidació de la difusió d'aquest drama assumpcionista. Quan parlem de difusió estem referint-nos, és clar, no sols a la seua divulgació «publicitària», sinó que també al·ludim a la seua divulgació com a objecte d'interés per als estudiosos, que a partir de l'any 1979 (com bé senyala Joan Castaño) ha augmentat considerablement fins avui mateix.

Món i Misteri de la Festa d'Elx nasqué per commemorar el tercer centenari de la inauguració de l'actual església de Santa Maria (1686). Sota la direcció d'Alfons Llorenç, i l'auspici de la Conselleria de Cultura, un grup interdisciplinar de persones (Gaspar Jaén, Aurelí Argemí, Joan Castaño, Francesc Massip, Teresa Vicens, entre d'altres) treballà per aconseguir mostrar la Festa amb la major claredat possible. Es tractava, doncs, d'una exposició ambiciosa que, per tal de complir el seu objectiu, utilitzà multitud de mitjans, des de la seua complexa i atraient estructura fins a publicacions, exposicions complementàries, concerts i cartells. No podia ser d'una altra manera tractant-se de la festa representativa d'un poble, el valencià, i d'una llengua, la catalana.

L'exposició, amb la seua voluntat de recerca, d'explicació i d'investigació, fou la confirmació i glorificació d'uns canvis que afectaren la concepció que hom tenia de la Festa, fou la validació definitiva per mostrar-la amb tots els elements que la caracteritzen, sense ocultismes ni prejudicis. D'aquesta manera, a l'exposició li acompanyaren en el temps la transformació de la revista Festa d'Elx, la publicació de textos de tota mena que indagaven en els sentits de la representació i del seu món i, poc temps després, la creació del Festival de Teatre i Música Medieval, amb el seu seminari. Però, a causa de l'afany de difusió, la Festa ha acabat transformant-se en una valuosa mercaderia turística, amb més representacions extraordinàries i més assajos generals. La culminació de tot aquest procés divulgador ha estat la proclamació per part de la UNESCO del Misteri d'Elx com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat el passat 18 de maig.

Aquesta situació, per suposat, s'emmarca dins un context més global, això que en diuen l'era de la informació. La desvirtuació que ha acabat produint-se en aquesta etapa difusora ha comportat l'aparició d'un dilema shakespearià, que tant bé ha sabut plantejar J. Castaño («La Festa d'Elx i la ciutat contemporània», Festa d'Elx, 50, 1998): «cal decidir si es pot conservar el Misteri com a festa tradicional i comunitària del poble d'Elx, representativa de la nostra cultura i íntimamement lligada a la ciutat, o si, pel contrari, deu treballar-se en el sentit de mantenir una peça de museu, un espectacle culte i extraordinari, amb un interés merament arquelògic».

Tanmateix, a banda de les seues implicacions històriques, l'exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx ha esdevingut un model a l'hora de parlar de divulgació i d'investigació, però, també, un referent en la recerca de les arrels d'un poble. I, per tot açò, hem cregut necessari utilitzar la nostra web per tal de retre-li un petit homenatge.

[«Recordar Món i Misteri», periòdic Información, Alacant, 08-12-2001, p. 9]

15 anys de l'exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx (I)

«15 anys de Món i Misteri»

L'exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx, que va naìxer de la commemoració del tercer centenari de la inauguració de l'actual església de Santa Maria (1686), ha estat un dels grans esdeveniments que han marcat la Festa en el seu recorregut al llarg del segle XX. Si la data del 1924 l'associem amb la repristinació de la representació i considerem la del 1931 com la data de la seua protecció (que poc valgué cinc anys després), la del 1986 hem de presentar-la com a la de la consolidació de la difusió d'aquest drama assumpcionista. L'exposició, amb la seua voluntat de recerca, d'explicació, d'investigació, va ser la validació definitiva per mostrar la Festa amb tots els elements que la caracteritzen, sense ocultismes ni prejudicis.

Auspiciat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, un grup interdisciplinar, sota la direcció d'Alfons Llorenç, va treballar per tal d'aconseguir explicar la Festa en el marc del seu context cultural, aprofundir en el seu coneixement i facilitar-ne la difusió com a símbol del poble valencià i de la llengua catalana. El projecte estava dirigit al major nombre possible de persones: des del que és asidu espectador de la Festa, fins a aquell que només ha sentit parlar-ne. Per aquest motiu, es va dissenyar un projecte amb multitud d'accions diversificades (exposicions d'art assumpcionista, de fotografia i sobre el Corpus de Valéncia, una mostra al carrer amb roques, aguilots gegants, la carxofa de Silla, la Taronja de Morella i la Carxofa del Carme, cinc publicacions, entre les quals es troba, a més del catàleg de l'exposició, el facsímil de la Consueta del 1709, materials didàctics per a l'ensenyament i un concert escenificat a la catedral de València) que giraven al voltant d'aquesta exposició.

L'exposició, sota les arcades gòtiques de la Llotja de València, estava concebuda en tres nivells de lectura: el d'objectes, el d'informació general i el de profundització. Els textos dels panells recollien tant papers informatius com divulgatius i literaris amb la finalitat de donar una visió diversificada. I, tot açò, estava estructurat sota un disseny que pretenia emmoblar la Llotja. Els panells formaven dins de la mateixa planta de l'edifici una planta basilical barroca amb andador, cadafal, cel i mangrana, que al·ludia a l'església de Santa Maria, a la qual s'accedia per un pòrtic de cristall on es reproduïa la façana de la basílica. A l'interior de la creu es recollien tots els àmbits referits a la Festa, era el Misteri; l'exterior era el Món, on es contextualitzava el drama assumpcionista il·licità. Alhora, aquesta estructura respectava l'edifici gòtic, les seues naus i el seu paviment.

L'exposició, que va vestir de Festa tant la Llotja com la ciutat de València durant octubre i novembre del 1986, es va traslladar des del febrer al abril de 1987 a la ciutat de Barcelona, al Saló del Tinell i a l'església de Santa Maria del Mar, on es realitzà un concert escenificat, emmarcat en les festes d'hivern de la ciutat comtal.

Quinze anys després ens preguntem quina ha estat la importància d'aquesta exposició. Doncs bé, l'exposició va ser la confirmació d'uns canvis que han afectat la concepció que hom tenia de la Festa. Ens estem referint a allò que apuntàvem al començament: la Festa es troba ara mateix en una etapa de divulgació, de creixement cap a l'exterior, tant com a objecte d'estudi i d'investigació com d'element turístic. Aquesta situació, portada fins a la desmesura, ens ha apropat a un dilema shakespearià, que ha sabut plantejar molt bé Joan Castaño: hem d'elegir entre una festa tradicional i comunitària d'Elx, arrelada a la nostra cultura, o una peça de museu amb interés arqueològic. Tanmateix, a banda d'aquestes implicacions històriques, l'exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx ha esdevingut també un referent a l'hora de parlar de divulgació i d'investigació, però, també, un model en la recerca de les arrels d'un poble i, per tal motiu, bé mereix un homenatge.

[«15 anys de Món i Misteri», periòdic La Verdad, Alacant, 08-11-2001]

Un edifici emblemàtic de la Festa d'Elx: l'ermita de Sant Sebastià (s. XV)

L'ermita de Sant Sebastià és un edifici deliciós emparentat amb les construccions del gòtic català que s'ha caracteritzat per ser part de l'espai de la Festa durant els cinc segles d'història de la representació. El Consell d'Elx va decidir l'abril de 1489 construir «en el carrer Major, a tinent de l'hospital de la Vila», una ermita dedicada a sant Sebastià, en aquells anys patró d'Elx. L'edifici fou projectat com una construcció entre mitgeres, de planta rectangular i una única nau, amb capelles laterals entre contraforts. La façana es va fer tota de pedra picada amb una porta d'arc de mig punt dovellat, sobre la qual el 1786 es va afegir una fornícula on es va col·locar una imatge del sant (exposada actualment al Museu Municipal de la Festa).

Tota la seua història ha estat fortament relacionada amb la Mare de Déu de l'Assumpció i la Festa (fins i tot, l'edificació és coetània a l'origen de la representació). A l'interior hi va haver la capella de la Mare de Déu, la realització de la qual es va portar a terme el 1588. Aquest altar va ser lloat per Cristòfol Sanç en el seu manuscrit de 1621: «hi ha una capella molt rica a Sant Sebastià, amb la seua reixa de ferro daurada, de molt de cost, on està la Mare de Déu de l'Assumpció [...] és de les més ben posades i adornades capelles del regne». Aquesta capella va desaparéixer quan el 1648 la imatge de l'Assumpta va ser traslladada a un altar de l'església de Santa Maria. Aquest ús com a capella de la Mare de Déu va condicionar que l'ermita de Sant Sebastià fóra la seu de la Confraria de Nostra Senyora, encarregada d'organitzar la Festa de la seua gloriosa assumpció, fins que el 1609 va passar a mans del Consell municipal.

Un altre dels usos ha estat el de vestuari dels cantors de la Festa abans de l'habilitació de l'edifici de l'hospital de la caritat del costat com a Casa de la Festa. Ja el 1596 sabem que es guardaven ací les robes emprades en la representació. En un primer moment es va fer servir la sagristia i, amb el temps, es va ocupar tot l'espai disponible.

Un tercer ús, potser el més representatiu, és el de formar part de l'escena de la Festa. L'ermita de Sant Sebastià ha estat des de sempre l'inici de la representació i, així, ho confirma la consueta del 1625: «acabades les vespres ix la Maria amb les dues Maries i quatre o sis àngels de l'ermita de Sant Sebastià, on està la capella de Nostra Senyora». Des de fa alguns anys, el seguici que acompanya els cantors fins a l'església de Santa Maria ha deixat d'eixir des de l'ermita i s'ha desplaçat, contra tota tradició, fins al davant de l'actual Casa de la Festa.

L'ermita també ha acollit uns altres usos, com ara lloc d'assaig de la Capella, de reunions, de presentacions de llibres, etc. És a dir, l'ermita, al llarg de tots aquests segles, ha sigut un element viu de la Festa. Va ser amb la construcció de la Casa de la Festa el 1988 quan l'ermita s'abandonà a la ruïna. El 1997 es va recuperar com a Museu Municipal de la Festa, però amb la pèrdua d'aquesta càrrega viva, tradicional i popular que durant cinc-cents anys havia mantingut.

La seua adequació com a museu, tanmateix, no impedeix que s'intente recuperar aquest espai per part del Patronat del Misteri d'Elx i de l'Ajuntament d'Elx, almenys cada 14 i 15 d'agost. Encara que els responsables del museu obrin simbòlicament les portes de bat a bat, és necessària, però, l'empenta institucional que faça possible que els cantors isquen de nou des de l'ermita. Ara, més que mai, com a fidels vetladors d'un Patrimoni de la Humanitat, hem de recuperar un important espai tradicional de la Festa perquè no arribe a ser una imatge irrecuperable de la memòria.

[«L'ermita de Sant Sebastià», perioòdic Información, Alacant, 02-09-2001]
[Revisat: 20-11-2014]

La pèrdua contínua de la nostra memòria històrica. La casa dels comtes de Torrellano

Aquest juliol hem vist com desapareixia una de les fites urbanes més importants dins del patrimoni arquitectònic i urbanístic d'Elx: la casa dels comtes de Torrellano, datada al segle XVIII. Es tractava d'una preciosa casa nobiliària, situada en la banda sudest de la plaça de Baix, que donava accés, mitjançant un passadís d'una gran vàlua urbana —anomenat popularment la Llongeta—, al carrer de la Troneta. Del conjunt destaquen els formosos arcs de pedra picada i els ferros forjats del balcons, tots dos elements de la façana principal, l'única resta que volen conservar com a deferència.

L'edifici havia estat restaurat l'any 1995 per inicitaiva municipal i ha estat el mateix Ajuntament d'Elx, amb la seua política ambigua, el que ha permés aquesta irreparable pèrdua, amb el silenci beneplàcit de l'oposició i dels mitjans de comunicació locals que, ni tan sols, han estat testimoni d'aquesta barbàrie.

Es tractava d'un edifici protegit, però, de què ens pot servir ara dir açò quan ja no en queda res? Hem de conformar-nos només amb el record de les vegades que hem passat per allí, que hem comprat castanyes a Conxa, que ens hem protegit de la pluja. Tampoc podem oblidar la preciosa imatge que donava aquest edifici al carrer de la Troneta amb un xamfrà i, enmig, una finestreta de fusta, imatge que ens transportava a altres temps i que ara ha desaparegut per sempre més. És veritat que construiran un edifici semblant però ja no tindrà aqueixa càrrega històrica i sentimental que diferencia les fites urbanes de les còpies pseudo-històriques d'aplacat de pedra i formigó.

Tan sols ens resta continuar lluitant perquè Elx no perda de manera irreversible tot els seus referents arquitectònics, no sols valuosos per ser part de la nostra història com a poble, sinó també per ser part de la nostra vida individual i col·lectiva, de la nostra memòria. Demane que, almenys, conserven els valuosos ferros forjats dels balcons, dels millors d'Elx.

[«La casa dels comtes de Torrrellano», diari Información, Alacant, 28-07-2001]

Reflexions sobre la proclamació del Misteri d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat

No puc negar, ja que pecaria de mentider i deshonest, que el 18 de maig, dia en què es va proclamar el Misteri d'Elx Patrimoni Immaterial de la Humanitat, vaig alegrar-me. Amb el pas de les hores i de la rauxa, aquesta alegria es va transformar en l'estranya sensació que algú ens havia pres alguna cosa preuada.

Ja amb la designació del «Palmerar d'Elx» —que no els horts de palmeres— com a Patrimoni de la Humanitat vaig ser escèptic. A priori, perquè em va semblar poc provable que la Unesco donara aquesta designació a un poble despreocupat pels seus malmessos horts, fruit de l'especulació i de l'oblit; i a posteriori, quan la van concedir el novembre passat, per l'escassa voluntat política que l'Ajuntament tenia de conservar genuïnament els horts. Totes les iniciatives i els projectes per al futur giraven en l'absurda necessitat de convertir l'espai agrari tradicional en jardineria barroera o en atracció temàtica, sense cap interés històric i urbà. Tanmateix, la ciutadania, immersa en la despreocupació quotidiana per les palmeres, va deixar dir i fer ebris de tanta celebració.

Ara la Festa d'Elx ha estat declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat i continue tan escèptic com fa sis mesos. Em va costar creure-ho, encara que amb l’alegria del primer moment ho dissimulava molt bé. Passada la ressaca, amb els ànims més relaxats, seria bo indagar en el que suposa aquest nomenament que ens va agafar a tots un poc desprevinguts i, en especial, a l'autor d’aquestes pàgines.

Primera qüestió: ¿s'adequa el sentit de la Festa a la categoria de bé oral i immaterial? Els autors de l'informe declaraven tothora que la candidatura s'emmarcava d'una manera modèlica en els requisists establerts per la Unesco (cosa que temps després confirmà la mateixa institució). És veritat que la representació té un component oral important, però no és una rondalla, l'existència i la riquesa de la qual depenen de la seua transmissió oral. L'oralitat de la Festa, entesa com la realització no codificada per escrit d'unes accions concretes, existeix avui dia d'una forma marginal en la tramoia i en alguns oficis determinats de la posada en escena. No podem oblidar que la representació es fonamenta en un text dramàtic i musical que es conserva en les consuetes. No són els més veterans de la capella, per exemple, els que ensenyen als novells els cants, els moviments, els gests, sinó que hi ha un mestre de capella (fins i tot, ajudat per un mestre suplent) i un mestre de cerimònies que utilitzen diverses referències textuals (tant les partitures dels anteriors mestres com el textos històrics i els element heretats de la tradició). Per tant, no podem considerar la Festa com un bé estrictament oral, cosa que no té res a veure amb el fet de ser cantada, com alguns han insinuat. És evident que la Festa tampoc és un edifici, més aviat una tradició entre culta i popular.

Segona qüestió. Elx no és una ciutat que meresca aquestes dues distincions per l’escàs respecte que té envers els seus elements històrics, independentment que els horts de palmeres i la Festa ho tingen ben merescut. Després de la declaració alguns han començat a comparar Elx amb Barcelona i Compostel·la per ser les tres úniques ciutats espanyoles depositàries de dos béns universals. Supèrbia creure que Elx és comparable amb aquestes dues ciutats! Sense anar més lluny, la mateixa setmana de la proclamació del Misteri d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat, l'Ajuntament derrocava la casa de l'hort de l'Esquilauret i projectava la «rehabilitació» (si deixar només el «vernís epidèrmic» de la façana, com diu l'arquitecte Gaspar Jaén, pot considerar-se «rehabilitació») de la casa dels comtes de Torrellano, ambdues construccions datades al segle XVIII. Cap d'aqueixes dues ciutats s'haguera atrevit a fer una cosa semblant, almenys pocs dies deprés de la declaració.

Tercera qüestió. La Festa d'Elx no és un bé en perill de desaparició. Juan Goytisolo, president del jurat que havia de decidir quines candidatures es mereixien la declaració, deia en un article publicat a El País el dimarts 15 de maig que aquest reconeixement estava dirigit a tots aquells esdeveniments populars que tenien dificultats per a sobreviure a l'embranzida de la globalització capitalista i occidentalitzant. En una primera ullada, aquesta suposada amenaça es contraposa a l'auge que ha experimentat la Festa en aquests darrers anys, i això podia haver estat realment un obstacle per a la declaració. Mai la representació ha tingut tants diners a l’abast. Però ben mirat, aquest auge només es tracta d'una reconsideració i revalorització de la Festa com a element polític, turístic i, en definitiva, econòmic (de consum) que lluita per fer desaparéixer la seua essència, la seua qualitat de festa comunitària i popular d'origen medieval. ¿És possible que els tècnics de la Unesco hagen estat capaços de descobrir aquesta desvirtuació i hagen donat l'alerta amb la declaració? ¿O només han volgut oficialitzar i homologar la conversió en diners de la Festa?

Amb aquestes reflexions, no sols he intentat algunes respostes i crear alguns dubtes sobre aquesta efemèride, també he volgut esbossar alguns dels problemes que actualment es plantegen al voltant de la Festa i que en la seua resolució es troba bona part del futur de la representació. Per ara la única certesa és que el 18 de maig (a les 15'30 h.), el Misteri d'Elx va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Com hem d'actuar a partir d'aquest moment? Cap a on ens hem de dirigir? Volem proposar la reflexió a partir del dramàtic dilema que planteja Joan Castaño en el seu article «La Festa d'Elx i la ciutat contemporània» (Festa d'Elx, 50, 1998) i que reflecteix la realitat d'una manera fefaent:

«Molt possiblemment, en els últims anys del segle XX ens trobem davant d'un moment evolutiu dins de la història del Misteri on es planteja una alternativa que sembla irreversible i que marcarà d'una manera definitiva el futur de la representció. [...] L'esmentat dilema podria resumir-se dient que cal decidir si es pot conservar el Misteri com a festa tradicional i comunitària del poble d'Elx, representativa de la nostra cultura i íntimamement lligada a la ciutat, o si, pel contrari, deu treballar-se en el sentit de mantenir una peça de museu, un espectacle culte i extraordinari, amb un interés merament arquelògic [i econòmic, afegiríem]».

[Revisat: 28-01-2008]